26.11.09

Espriu era un cylon

battlestar-galactica-tricia-helfer-as-cylon-number-sixés interessant que de cop i volta el nom de Salvador Espriu es torni a invocar relacionant-lo amb la cosa pública. Ha hagut de ser el President Pujol qui fes recordar que quan va començar, ara ja fa més de trenta anys, la falòrnia aquesta de la transició i la veu dels poetes tenia un cert pes en l’imaginari social, l’autonomisme es va nodrir (vampiritzar, gairebé) de la idea hispànica que interpretaven de La Pell de Brau d’Espriu. Que, òbviament, ha fet aigua pels quatre costats perquè de la regeneració moral, de la postguerra, del perdó, de la tolerància i de totes aquestes coses tan altisonants que havien de salvar Espanya de la condemnació eterna ja no en queda res ni ningú se’n recorda.

Espriu, per als despistats, va ser un poeta, narrador i dramaturg que en qualsevol altra llengua que no fos el català hauria guanyat quatre premis Nobel, dos òscars i un Festival de San Remo. La seva obra és d’una cohesió tal, d’una condensació temàtica tan total, d’una perfecció estilística tan imponent que costa de creure que fos creada per una sola ment humana, d’igual manera que ningú es creu que Homer escrivís la Ilíada o ni tan sols que existís.

Espriu, en realitat, era un cylon, un membre d’aquesta espècie de màquines humanoides creada per redimir la humanitat dels seus incomptables pecats i que, quan tots plegats caiem pel pedregar sense fi del fals progrés, ens retorna als orígens, a l’espiritualitat primigènia.

A cada poble li devia tocar el seu propi cylon. Jo potser n’hauria preferit un de més semblant a Tricia Helfer, però als catalans ens va tocar Espriu per fixar les bases de la nostra cultura, amb un ull posat sempre als antics, als fundadors, i l’altre en el codi, en la llengua. Només amb aquests dos elements va assegurar la persistència d’una manera d’expressar la humanitat. No és poca cosa, crec jo. L’anorreament cultural que intuïm (i que explica el remogut panorama polític actual), la mort definitiva esdevé passatgera conservant en la memòria l’obra completa d’Espriu.

I ja sé que tothom se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona, però que ara tornem a treure la patum per recuperar una idea d’Espanya fallida és, si més no, parcial i falsari. Espriu ens va donar les eines per elaborar un pla com el dels cylons: destrucció de l’status quo i regeneració total. Si no no ens en sortirem.

Si heu seguit poc o molt Battlestar Galactica (i si no és altament recomanable) sabreu de què va la cosa i que, en el fons, els cylons són els bons.

retrat-espriu

18.11.09

sostre i esperit de la lletra

Salvador Sostres

la gran victòria, l’èxit esclatant de Salvador Sostres és haver imposat, per sobre de les seves idees de vegades execrables, el seu esperit.

Durant els vuit anys i mig de columna diària a l’Avui ha dinamitat tots els límits i totes les convencions. Ha retornat la polèmica i la sang a una cultura oficial mig morta i enfangada fins el coll en la correcció política.

El millor Sostres és aquell que reflexiona al voltant dels valors morals en funció no pas de si són més d’esquerra o de dretes, més locals o més universals sinó de en funció de si s’acosten o s’allunyen de la Veritat. Una mística que l’entronca substancialment al gran definidor d’un pensament català invertebrat que fou Francesc Pujols.

Però vaja, no és aquest Sostres reflexiu i intimista (el que també es troba en els seus llibres) el que escandalitza i commou les masses sinó el que es mulla, el que insulta, el que provoca, el classista, el xenòfob, el que apel·la a les baixes passions de l’ànima, el que instal·la en l’imaginari col·lectiu els dubtes i les preguntes. I aquest articulista és tant o més valuós que el primer. Un dia fa que et preguntis: I si el Sostres té raó? Llavors es quan t’enganxa; cal un gran talent per fer això. Com cal igualment un do especial per crear corrents d’opinió i nous punts de vista com ha aconseguit sovint: sense anar més lluny, la visió del conflicte catalanoespanyol actual com una guerra oberta on hi ha bons i dolents si no és seva (ja que també és un subtil divulgador de consignes partidistes) ha estat articulada clarament en la seva columna i al seu web.

El que hem perdut, bàsicament, amb la puntada de peu del diari Avui a Salvador Sostres és la gran oportunitat de veure com es consolidava un projecte periodístic únic en els nostres dies i que posa el personatge a l’alçada dels grans del mitjà de quan érem realment una cultura moderna i pionera; de Maragall, de Pla, de Xammar, de Gaziel i, sobretot, de l’increïble Verdaguer de En defensa pròpia que va definir no l’estil (que cadascú té el que té) però sí l’actitud amb què s’ha d’escriure en un diari: a mata-degolla. Altres tenen el talent i la tribuna (Monzó, per exemple) però els ha faltat l’energia, el compromís i la trempera. L’època, però, juga del cantó de Sostres i la premsa convencional va de baixa. El futur del periodisme és el blog i el diari digital i allí hi té, de moment, la batalla guanyada.

L’exemple és clar. Només la voluntat i l’ambició de definir el propi Jo, d’expressar-lo i defensar-lo amb tots els defectes i virtuts, ens podran acostar un pèl a la llibertat, individual o col·lectiva, que en el fons són la mateixa cosa. Són temps d’herois i, Sostres, la lletra mata.

13.11.09

llet, mala llet i cacaolat

Odisfera

he de confessar que abans d’escriure aquest post m’hi he pensat una mica més del que és habitual. Normalment escric a raig i esporgo després les grolleries i les impertinències de diversa índole que indefectiblement proliferen com bolets al llarg i ample del text.

A més, el fet que faci gairebé dos mesos que no publico cap nova entrada i la conseqüent acumulació de temes al rebost desaconsellaven avançar en aquesta direcció i optar per prosseguir amb les frivolitats i collonades diverses que apareixen en aquest blog. Però m’he vençut finalment i m’he dit: què cony, ja em censuro prou quotidianament per haver-ho de fer també en aquest meu espai d’esplai i esbarjo mental.

La cosa és que no hi he escrit gaire aquí, però el que hi he escrit és gairebé sempre veritat, d’una profunditat moral indiscutible i d’una voluntat de servei a la comunitat encomiable. Evidentment, ja fa anys que m’afaito i no espero a canvi  de la meva aportació desinteressada cap recompensa ni mostra d’agraïment. Els màrtirs ja ho tenim això…

Ara bé, amb tota la saviesa, coneixement i nuesa íntima compartits amb vosaltres, amables i eventuals lectors, em rebenta sobremanera que el post més visitat d’aquest blog, amb diferència, sigui Posa’m un Cacaolat; la boutade més idiota i supèrflua que hom es pugui tirar a la cara de la qual, sorprenentment en una societat alfabetitzada, molta gent no n’ha captat la ironia (d’altra banda no gaire amagada). Només em va faltar posar-hi l’enllaç per descarregar la tonada per multiplicar el hits a la pàgina exponencialment, fins al punt que poques setmanes després per la ràdio ja oferien la possibilitat de baixar el politò enviant un SMS als de Cacaolat, fent pagar 90 cèntims per un servei que Avui es parla de mi, un mes abans i en primícia, ja oferia de franc. No és això, companys, no és això.

Fins aquí tot normal. Us aprofiteu de mi i de la meva feina, jo em queixo amargament, denuncio una conspiració judeomassònica i santes pasqües: fi del post d’avui.

El que passa és que darrerament he descobert una sèrie de blogs extraordinaris. Estan més o menys vertebrats, es retroalimenten uns amb els altres i es fan dir Odisfera. Bàsicament es dediquen a supurar tota la mala bava que van acumulant en el seu dia a dia (pressumiblement d’una rutina enganxifosa) i a cagar-se amb tot el que els molesta poc o molt. Desconeixen la correcció política i el bon gust, reneguen a cor-què-vols, alguns són d’una intel·ligència inusual, altres són demostracions constants de talent per això de l’escriptura, alguns escollits ja han creat un estil definit i original. I tots, absolutament tots, són divertidíssims.

Ara sí, doncs, com a epíleg, inspirat en aquesta nova saba odisfèrica i constituint una excepció en el meu bon gust insubornable, us he de dir a tots els que heu visitat aquest blog només per a descarregar-vos gratuïtament la cançoneta dels ous obviant aquelles línies on l’autor s’hi deixa l’ànima:

Que us donin pel sac en fila índia… subnormals!

Related Posts with Thumbnails