Avui es parla de mi

Cerqueu la dona

2012-01-24T12:40:00.001+01:00

La primera: Nafissatou Diallo. No hem oblidat, deessa de banús, la teva insubornable croada contra Strauss-Kahn, el rostre pèrfid del capitalisme i, per si no n’hi hagués prou amb això, francès. I a més, sabem que tard o d’hora faràs cap a Hollywood. Potser t’encarnarà Queen Latifah o faran que Halle Berry s’engreixi uns quilets, encara que a mi em faria gràcia que el paper fos per a Khandi Alexander. Tant se val, tu seràs l’estrella, estimada Nafi i no pas aquell porc gavatxo. Un altre cop el somni americà deixarà ben palès que cap veu, per esquifida que sigui, no li és estranya a la Justícia. Que no vas haver de fugir de la barbàrie de l’ablació a la teva Guinea nadiua per quedar atrapada en la hipocresia del totalitarisme NeoCon.

La nostra: l’entranyable Julita Cuquerella Gamboa, amb aquest nom deliciós, ple de promeses pedràlbiques. Ens vas arribar al cor amb aquelles delicades postil·les que inseries al final dels e-mails al gendríssim Duc de Palma, a qui feies de “personal assistant”. T’imaginem tocada i posada, a la tramoia del gran empresari, movent vetes i fils: ara quadrant la caixa, ara quadrant l’agenda; ara quadrant el cercle virtuós que de tanta força centrífuga sempre acabava desembocant a Belize. Ai, Julita! Quina llàstima que no haguem sabut més de tu; veure’t en el dia a dia, fotocopiant tiquets o arxivant factures en un serial de TV3. Però, pobretes, diuen que totes les dones properes a l’olímpic heroi de l’handbol espanyol queden sumides en una tristíssima amnèsia. Què hi farem.

I l’estrella: Domnica Cemortan, la simpàtica i lúcida romanesa. L’única que té els pebrots de considerar el capità Francesco Schettino com el que és realment: un heroi (aquest de veritat) i un exemple per aquests temps convulsos. Ara no cal que diguis res, Domnica, quan s’apaguin els flaixos ja ens explicaràs, amb calma, aquesta gran història del vaixell de l’amor. De com s’enfonsà la gran metàfora en nom de la passió.

Al capdavall, la Nafissatou, la Julita i la Domnica són la mateixa persona. Grans dones que ens recorden que, malgrat la propaganda i la falsa il·lusió del progrés, aquest continua sent un món d’homes, fet i grapejat i marejat per mascles. Que, per tant, per veure el trellat de qualsevol merder és vigent la màxima clàssica del cherchez la femme. I que, mentre les dones no tinguin l’oportunitat real de manar i cagar-la, potser queda alguna esperança.

I, per acabar l’al·legat, podríem preguntar-nos qui és la dona rere el nostre petit i domèstic univers que es descompon: si és que n’hi ha alguna sota la divertida col d’INNOVA; o podríem tenir un record per l’ínclita Carmen Chacón o fins i tot podríem caure en la inacceptable pedanteria de treure el santcristo gros de la Justícia, amb les balancetes, la bena als ulls i tota la parafernàlia. Però la dona que em ve al cap és la meva àvia, que era una dona pràctica i de la terra. Semblava que estava a l’ombra de tots però en realitat sempre anava una mica per davant. Quan miraven de vendre-li sopars de duro, treia el colze, dibuixava mig somriure i deixava anar: “Por aquí!” Va morir fa uns anys, en començar la crisi. Encara avui no sé ben bé a què es devia referir.

Article publicat a delCamp.cat el 24 de gener de 2012

L’home que xiuxiuejava a les cabres

2012-01-18T09:06:00.000+01:00

Hi ha el tema de les cabres. Secularment, l’Any Nou començava a l’illa dels guanches no pas amb el solstici d’hivern tal com el fem començar nosaltres sinó amb el d’estiu. I cada matí de Sant Joan, per celebrar-ho, els pastors baixaven els ramats de les valls a les platges de sorra negra per fer que les cabres es banyessin al mar, tot i no agradar-los massa la immersió forçosa. El baño de las cabras és una tradició que sembla ser que perviu. Segons interpretacions modernes, la finalitat última d’aquest ritual de purificació era potenciar la fertilitat del bestiar i d’aquesta manera conservar intacta la raça autòctona. Però tothom amb dos dits de seny i la pertinent ració de ciència infusa veu que es tracta un acte d’amor i reverència, un homenatge a l’animal sagrat i veritable mestressa d’aquests paratges. La cabra nacional ha esdevingut un tresor genètic no contaminat per la brucel·losi (la temible febre de malta) que va infectar tots els ramats europeus i en va condemnar la llet per sempre més a la castració bacteriològica de la pasteurització. Els formatges de llet de cabra canaris són els únics de la UE que estan oficialment exempts de patir aquest trauma que pot convertir una menja en un tros de suro.

Com resa la saviesa popular, té collons la vaca: ara, gràcies a aquest ben merescut privilegi de l’exempció, l’orgullosa cabra canària, tossuda com una mula, s’ha entestat en què la seva llet guanyi any sí, any també, el World Cheese Award, plantejant la paradoxa que en un país que intenta mantenir el monocultiu del turisme colonial amb un 30% d’atur, la indústria més exportable i prestigiosa internacionalment tingui asseguda al capdamunt del consell d’administració una cabra. La mateixa cabra que pasturava tranquil·lament per aquí fa cent i dos-cents i quatre-cents i vuit-cents anys.

I tenen encara més mèrit perquè malgrat que els seus co-habitants humans continuen amb la dèria universal dels Riojas i Riberas, les primitives i constants cabres nacionals han decidit tirar pel dret i garantir la pervivència de varietats de raïm prefil·loxèriques genuïnes i idiosincràtiques. A saber: Listán, Gual, Vijariego, Verdello, Malvasía, Baboso, Marmajuelo, Tintilla, Negramoll. I, vés per on, l’escassa producció vitivinícola de les nostres amigues les cabres es ven gairebé tota a l’estranger.

N’hi haurà que diran que les cabres són agrestes, antipàtiques i displicents. Altres les titllaran d’autàrquiques, proteccionistes i carlines. O nacionalistes! I potser s’hauran de barallar amb les cabres ibèriques i es faran una mica de pupa i vés a saber qui en sortirà més ben parat. Però ara, quan van maldades, seran les que treuran les castanyes del foc. Perquè ja se sap que la cabra rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

Article publicat a delCamp.cat el 18 de gener de 2012

Literatura

2012-01-16T12:22:00.001+01:00

“Heyst was not conscious of either friends or of enemies. It was the very
essence of his life to be a solitary achievement, accomplished not by
hermit-like withdrawal with its silence and immobility, but by a system
of restless wandering, by the detachment of an impermanent dweller
amongst changing scenes. In this scheme he had perceived the means of
passing through life without suffering and almost without a single care
in the world -invulnerable because elusive.”

Joseph Conrad, Victory: an island tale

Això és el millor que he llegit en un llibre. I puc perdre hores incomptables en viatjar d’una paraula a una altra, assaborint-les; mirant de no aturar-me mai en cap.

Els sis dies de Humboldt

2011-12-21T18:16:00.000+01:00

“Sovint, als vespres, mentre navegàvem pel Rin, l’interrogava...”

Alexander von Humboldt

Tot devia començar aquí, fa uns dos-cents anys. Bé, potser uns quants més: al temps heroic d’aquells alemanys romàntics i il·lustrats, imbuïts de revolució i grandesa, que un dia van decidir de tornar-nos Europa als que l’havíem parit i abandonat posteriorment als peus de la barbàrie. Desmesurats, perillosos, dèspotes. Sense gota d’ironia. Però generosos. Goethe, Schiller, Hölderlin. I el berlinès Humboldt amb vint i pocs anys lliscant pel Rin cap a Rotterdam, amb París bullint a l’esquerra i amb Londres entre boires (que ara ja no sembla cap tòpic) a l’horitzó. Allò tan famós del Directori. Fantasiejava amb paratges llunyans i exòtics; amb els Mars del Sud, amb les Amèriques. Impossibles històries naturals. Milers de pedres i muntanyes per mesurar i milions de plantes i flors per positivar. Per cada Orinoco pel que preguntava, neguitós, Georg Forster, mentor, li responia amb un Amazones. Darrera de cada meravella n’hi havia una de més gran. I abans de totes una porta entre la vella Europa i tot un món per explorar: aquell màgic cim perdut enmig de l’Atlàntic que Forster li descrivia amb tan detallada admiració.

Anys més tard, el gran viatge fundacional d’Alexander von Humboldt i Aimé Bonpland, el seu inseparable company francès, els va dur a Tenerife. Una estada frenètica de sis dies que els serviren d’avantsala als prodigis naturals que més tard els destarotarien. Sis dies que sempre han quedat enfosquits al Kosmos, l’obra magna i oficial que recull totes les observacions fetes pel naturalista en els seus periples, però que ara s’il·luminen arran de la recent descoberta d’un dels Tagebüche (quaderns de viatge) que Humboldt va omplir de notes a l’illa. Els n’ofereixo uns deliciosos extractes:

Dia 1: “El matí del dinou de juny de 1799 hem atracat a la rada de Santa Cruz. Bonpland em mira d’una manera estranya: entre complagut i astorat pel meu entusiasme. Li he hagut d’explicar que des que era ben jove he somiat en trepitjar aquesta illa i que el meu desig encara va créixer més després del meu viatge amb Georg Forster, que deia que el temps que havia passat a Tenerife li havia resultat tan encantador com la seva estada tahitiana. Hem de catalogar moltes espècies.”

Dia 2: “Forster em va escriure cartes. D’una li vaig prometre no obrir-la fins que no ens ensenyoríssim del pic; amb una altra hem contactat col·legues seus a la Societat [il·legible] que ens han facilitat mitjans i guies aborígens per afrontar l’ascensió. Segons Bonpland, la gent d’aquí, guanches l’origen dels quals es perd en la nit dels temps, no puja al volcà: és un esforç imponent per una recompensa nul·la. No entenen la nostra dèria. Demà anirem d’excursió!”

Dia 3: “Un sol camí du al volcà. És el que van seguir mossèn Feuillée, Borda, M. Labillardière, Barrow i tants d’altres que no s’han pogut estar massa temps a l’illa. (...) el país és tan abrupte que s’han de seguir els guies per força; per tot arreu no es veu res que no hagin vist els altres viatgers. (...) A la vall de l’Orotava visitem, com ens va dir Forster, el Drago mil·lenari. Fa basarda pensar que aquest arbre tan majestuós ja era aquí en temps d’Aristòtil. Bonpland, com a botànic, ha quedat impressionat amb la magnitud de la soca. L’ha estat mesurant amb delit tot el matí. Jo he mesurat la posició solar amb el sextant Ramsden, al peu de la muntanya. (...) Al vespre ja érem al refugi i demà a l’alba farem el cim.”

Dia 4: “Després d’esmorzar els excel·lents fruits d’aquesta terra estranya, Bonpland i jo, tots dos sols, hem assolit el pic del Teide, com en diuen els guanches en la seva llengua primitiva. Ens han fet entendre que no ens esperarien, que tenien horts i ramats per atendre o alguna cosa per l’estil. Posseïts per l’entusiasme de les meravelles promeses, però, no n’hem fet cabal i els hem despatxat amb quatre peces de plata i un somriure beatífic. (...) Quan el sol ha despuntat per la banda de llevant se’ns ha desplegat sota els peus una visió extraordinària: un mar de núvols per aquí, unes illes amollades capritxosament per allà, la costa de l’Àfrica encara més enllà i l’oceà que tot ho envolta. I als camps i a les viles, amb prou feines apreciables, aquells homenets menuts feinejant absorts com formiguetes, d’esquena a tot aquest espectacle que la Natura els brinda des de temps immemorials. (...) Colze a colze amb l’amic Aimé, l’albada ha estat un instant emocionant i irrepetible. (...) Hem estat la resta de dia estudiant i mesurant roques i plantes; a l’hora de sopar Bonpland ha obert una ampolla de xampany que havia portat per a l’ocasió i jo he obert la carta de Forster. Quina ha estat la nostra sorpresa quan ens adonem que el bo del Georg no havia estat mai a Tenerife, sinó que s’havia confós amb l’illa de Madeira! Hahaha, encara riem ara! (...) Entre el xampany, els riures, i que se’ns ha fet tard hem acordat amb Bonpland de fer una nit més de bivac; fa fred i, molt assenyadament, també hem dit de compartir la calor dels cossos.”

Dia 5: “Ens hem llevat harmoniosos i amb els esperits reconstituïts; estem preparats per afrontar la travessia. Després de baixar del volcà, hem fet un volt pels paisatges inhòspits del sud de l’illa per prendre més notes sobre el terreny. Però ens n’hem desdit ràpid: no en teníem gaire ganes. (...) fins i tot ens hem capbussat (despullats per no tacar-nos les levites de salnitre) vora els penya-segats gegants! Encabat, després de dinar, hem reprès la marxa cap al nord.”

Dia 6: “Hem embarcat rumb a l’oest. Crec que aquí he trobat la resposta definitiva a un dilema que sempre m’havia inquietat: ¿perquè l’aire humit de la mar està sempre més fresc que l’aire sec de la terra? També crec que aquí a Tenerife he passat els dies més plens de deliciosa joia i gaudi de la meva vida, els moments més plaents. (...) La meva imaginació romandrà per molts anys encara massa encesa per reconstruir una imatge de conjunt que no sigui incompleta, i que permeti a altres compartir una part de l’alegria que aquesta gran i tan dolça i suau naturalesa ens reserva. (...) Hem deixat enrere tots aquests indígenes, indiferents, atribolats amb la festa del solstici d’estiu, que els colons d’aquí en diuen de Sant Joan.”

I així va començar la nostra modernitat. Així els amics alemanys i francesos van conquerir la terra. Dispensin que m’hagi estès tant: calia que tinguessin clar amb qui ens les havem.

Article publicat a delCamp.cat el 21 de desembre de 2011

Exili al carrer Major

2011-12-05T17:49:00.000+01:00

Companys, això s’acaba. I no us sorprendrà si us dic que, quan el vaixell s’enfonsi, qui estigui sobre la coberta tindrà més opcions de sobreviure que no pas les rates que campin per la bodega. Hi ha dues mesures profilàctiques bàsiques que es poden adoptar. La primera i més important és procurar-nos una mort digna i un cadàver exquisit, que només faltaria que féssim el ridícul quan ens cantin les absoltes. Una bona mortalla, que parlant pla vol dir un somriure ben planxat i no perdre ni l’elegància ni la serenitat fins que ens arribi l’hora. La segona, si volem tenir alguna opció de renéixer de les cendres, és empaquetar-les curosament i fotre’ls-hi una puntada que les enviï ben lluny. Això vol dir que n’hi haurà d’haver uns quants que se sacrifiquin, armin una arqueta de Noè i que s’exiliïn. N’hi ha que ja fa temps, i no per cap sentit especial de previsió sinó per la pura inèrcia de les coses, vivim el nostre particular desterro verdaguerià. Som aquells fantasmes de les quatre barres dels que parlàvem l’altre dia: això de la fuga de cervells és un eufemisme per no dir fuga d’ectoplasmes, que és el veritable fenomen paranormal que xucla la sang pàtria. La pàtria zombi.

I malgrat tot, a vegades n’hi ha que suporten la maltempsada. Són comunitats sòlides, encara que potser no ho aparentin, i de relacions ben teixides. Illes, sovint. E., el guanche, per exemple, tot i les penúries que han passat les Canàries preturístiques, només ha sortit de Tenerife tres cops: per treballar sota els vessants nevats d’Annaba, a Algèria, on va fer quatre quartos amb els que es va casar i va poder fer un viatge de noces a Sitges (on diu que hi va anar per veure homosexuals) i a Salou (per veure manyos). L’altre cop no es pot explicar, però es diu que va arribar amb uns amics a la costa alacantina i encara riu ara perquè ells, els valencians, els titllaven de moros. Però la gent d’aquí sap d’on ve i què és. Com a la Nova Orleans de Tremé, aquesta gran sèrie on a la superfície no hi passa res perquè la destrucció física del Katrina és infinitament més lleu que la destrucció de les cadenes de transmissió de les tradicions seculars i la tensió moral que genera la temptació de l’exili.

Per a nosaltres no és res nou. Sense adonar-nos-en i jugant jugant, que és com s’aprenen de debò les coses, tenim un màster de la polla en exilis: la meitat del país són exiliats físics i l’altra meitat exiliats mentals. És més, hi ha molta carn repatriada i heretada per via seminal que encara espera que torni l’esperit que se’ls va exiliar entre l’any 36 i l’any 39. I els exilis, i a fe de déu que sé del pa que s’hi dóna, sempre són concèntrics. Hi ha una fase originària on alguna cosa es trenca; una crisi de confiança amb l’entorn que, com una infidelitat conjugal, arrasa amb tot. És quan l’individu se separa de la seva tradició, la família es vaporitza i poc a poc se li van fonent els hipervincles. A partir d’aquí ja poc importa quedar-se o anar-se’n, viure cinquanta anys en un lloc o vagar pel món tota la vida.

Article publicat a delCamp.cat el 5 de desembre de 2011

Morir al núvol

2011-11-29T10:52:00.001+01:00

Pels volts de l’any de nostre senyor de 484 va néixer a Ciarraighe Luachra, al sud-oest de l’illa d’Irlanda, l’inventor del cloud computing. L’Església, sempre amatent al darrer crit tecnològic, va saber apreciar a l’instant la vàlua del personatge i li va conferir pels segles dels segles el títol de Sant Bréanainn de Conflert; Sant Brendan pels amics i coneguts no gaèlics.

Sant Brandà emprengué una imramm (una odissea cèltica) de set anys per l’Atlàntic, com es relata a la Navigatio Sancti Brendani Abatis i, entre d’altres gestes menors com el descobriment europeu de la futura Amèrica, es conta que, volent dir missa per als seus monjos en terra ferma i perdut com estava enmig de la mar, va trobar una misteriosa illa que apareixia i desapareixia d’entre les aigües per celebrar-hi l’eucaristia. Hi ha alguns gravats que vinculen la proesa amb el relat bíblic de Jonàs i representen el moment sobre un peix gegantí. Amb l’eclosió de la cartografia medieval, però, l’illa de Sant Brandà comença a ser situada en certs punts de l’ignot llindar de l’abisme atlàntic. Cresques, per exemple, la dibuixa a l’Atles Català propera a la Irlanda nadiua del sant. Més tard ja es delimita més entre les Açores, Madeira i les Canàries fins al punt que en un repartiment del segle XV entre Castella i Portugal s’especifica que l’illa de San Borondón, encara que no l’hagi trobada ningú, és la vuitena illa canària. Em sembla tan extraordinari que li comento a E., el guanche, amb un mig somriure imbècil sota el bigoti, si tot això que els surt a la superfície vora El Hierro no serà finalment l’aparició definitiva de la fèrtil i màgica illa dels benaurats. No li fa massa gràcia; em diu que San Borondón no és cap llegenda, que es troba exactament entre La Palma, La Gomera i El Hierro, que es veu en unes condicions determinades de marea i que aquí es relaciona amb les cícliques aparicions del Pavo Canario, criatura mitològica i evanescent, on destacats autors hi ha vist l’origen de l’avui tan popular tradició del Thanksgiving Day i d’altres una clara inspiració per Lost, l’obra magna de Jota Jota Abrams.

Però, al marge d’una ciència tan voluble com la geografia, el que realment em meravella de Sant Brandà és que era un veritable emprenedor, un visionari. Mentre nosaltres, fills de la més estricta Matèria, hem emmagatzemat a l’eteri núvol binari cada cop més fraccions de la nostra existència profana (els estalvis, el correu, la feina, els amics, les passions confessades i les inconfessables) sense que ens amoïni gaire la delicada fragilitat dels discos durs virtuals, Borondón va fer emergir un núvol palpable del no res per erigir-hi la seva preuada fe. I en acabar el va tornar a desar sota l’aigua per a usos futurs. Un puto geni. I una data, el setze de maig, per honorar a partir d'ara el sant patró de la nostra nova i flamant vida al núvol. Abans d’arribar a la pràctica mística del sant ens queda camí, però. Seguim-ne l'exemple. Primer, desfets tots els lligams materials mundans, serem lliures per fer navegar l’esperit pel món amb el núvol sota els peus, com si fóssim caragols i no ens pesés la closca. Encabat, podríem fer-nos fer un altre núvol per a tots plegats: una pàtria emergent i intermitent on aixoplugar-nos dels diversos exilis; com una Terra Promesa 2.0 que riu-te’n tu de la Diàspora. I, finalment, potser ens adonaríem que un sant irlandès (per tant probablement alcohòlic) fa mil cinc cents anys ja ens mostrava el full de ruta. I de que, ara ja sí, som immortals, què cony.

Article publicat a delCamp.cat el 28 de novembre de 2011

Nosaltres, els espanyols

2011-11-22T17:05:00.000+01:00

S’han dit moltes bajanades sobre la llum de l’Atlàntic: fora del Camp tot, llum inclosa, és excessiu. La nostra ànima hi és feta a mida, una rata indòmita i resistent a tota plaga, que s’esmuny per qualsevol forat; quan se n’allunya i es troba sola s’ofega en cants d’enyor i corrandes d’exili però quan es repatria només es realitza en el cop de colze al congènere.

Tot això compartia amb al meu company E. (en respectarem l’anonimat perquè aquí s’hi diran coses molt grosses i no és qüestió d’emmerdar innocents, ara que, de fet, E. no vindria a ser un personatge innocent, però això és una història per un altre dia) mentre avaluàvem les virtuts innegables d’un Baboso del Hierro en una terrasseta del Puertito de Güímar. E., que és guanche (m’han explicat que són com els nostres juantxis però encara més antics, més atàvics), va tenir la poca delicadesa d’interrompre la meva exposició: “Però vosaltres, els espanyols...” ¡Nosaltres, els espanyols! ¡Anatema! I quan ja em disposava a desplegar l’habitual discurset sobre la nació mil·lenària, E. em va tornar a replicar: “No, si tot això ja ho sé. Aquí som molt conscients de qui és colònia i qui és metròpoli; tampoc fa tant érem com Cuba o el Sàhara. Territoris d’ultramar. És tan geogràficament obvi que això no és Espanya... però vosaltres, els espanyols...” Si em punxen no em treuen sang. ¿Què li dic ara a aquest home? Doncs res. A callar i a pensar: ¿Quanta Espanya som? I a resseguir les moltes persones i empreses catalanes que han fet camí i fortuna en aquestes o altres illes encara més llunyanes, sota pavelló espanyol. Empremtes en topònims, en noms de carrers, fantasmes quatribarrats que corren pel món com pollastres decapitats. Situar-se en l’ordre còsmic tan familiar que se superposa al tròpic i als alisis. Militars, comerciants i científics de presència constant i duradora en el mar i el cel de Guimerà. Aquesta illa és nostra perquè la vam colonitzar nosaltres. I el veritable esforç és no veure la nostra ànima-rata com s’estén i triomfa per l’eximperi. Perquè de les dues Espanyes la que ens gelarà el cor és l’Espanya catalana. L’autèntica, l’amagada; de tots els nostres invents el més grandiós i el que més vergonyosament hem deixat escapar a les primeres atzagaiades. Una gran idea que se’ns ha desfet com un bolado: havíem fet de la necessitat, virtut. I ara se’ns escola entre els dits. És mentida que el relat nacional sigui la derrota: és la renúncia.

Potser la llum de l’Atlàntic és excessiva, ufana i grandiloqüent, però posa cada cosa al seu lloc. Crec que amb això, de moment i per començar, ja n’hi hauria d’haver prou per pujar al carro dels vencedors.

Article publicat a delCamp.cat el 21 de novembre de 2011

L’eşcàndol Coşeriu

2011-09-07T19:08:00.000+02:00

Sóc plenament conscient que en aquests instants la meva vida val molt poc. Tinc por. A vegades les coses passen perquè han de passar. Fatídiques coincidències que converteixen una existència tranquil·la en un malson de conseqüències imprevisibles. Crec que em vigilen: des d’ahir al vespre observo just davant de casa una furgoneta amb els vidres tenyits que no és habitual al barri. Fa dos dies que no surto perquè jo, que volen que els digui, no sóc un heroi. Sóc una persona normal que de tant en tant (tampoc no massa que atrofia la musculatura) llegeix algun llibre.

Tot va començar quan, atret per la formidable maquinària mercadotècnica congriada amb un caràcter més aviat voluble i influenciable pels màgics ressorts del consumisme que ens consumeix, vaig decidir acostar-me a una llibreria (no sense certes precaucions profilàctiques) i fer-me amb la ja aclamada novel·la Jo Confesso del Jaume Cabré. En endinsar-me en la lectura ja vaig detectar sagaçment que estava destinada sense cap mena de dubte en catapultar el nostre escriptor davant del Rei de Suècia, contravenint aquell adagi popular que diu que amb Frederic Mistral es va tancar l’aixeta de premis Nobel per a llengües no estatals. Ho veurem; n’estic molt segur ja que, de no ser així, dubto molt que als hipermercats Esclat haguessin gosat exhibir-ne tota una immensa pila just el dia del seu llançament mundial, just al costat dels cedés de Macedònia i de la sèrie Platinum de Playstation3.

Aquell mateix dia de la infausta adquisició, Jaume Cabré corria per tots els magazines matinals de la ràdio, pels telenotícies i fins i tot pel 3/24. La roda de premsa de presentació des de l’Ateneu Barcelonès era retransmesa per Twytter! Aquest espai singular no vivia tanta notorietat des que Borralleres i els xinos hi escorxaven tortugues per exportar-les a través de la Ruta de la Seda. He de confessar que la força mediàtica de l’esdeveniment em va fer recuperar molta de la fe perduda en el possibilitat hegemònica de la cultura catalana. El somni de l’Imperi…

I anava llegint fins que a la pàgina 358 em vaig trobar això:

Quan vaig mig deduir pel context que devíem estar parlant del lingüista romanès Eugeniu Coşeriu, monstre ordenador dels divertits postul·lats de l’estructuralisme, em va venir al cap que, humilment, els meus coneixements de transcripció m’impedien veure una representació fidedigna d’algun so eslau desconegut. No podia ser que en la topada entre els dos titans: el megalingüista i els nostre homenot, auspiciada per un desplegament editorial sense precedents per propulsar cap al Nobel La Gran Novel·la sobre Europa i Sobre Totes Les Coses, el desenvolupament de la qual havia costat 8 llargs anys d’ardu treball a l’autor i d’impacient espera als lectors, s’hi hagués infiltrat una petita i apressada relliscada en forma de desídia tipogràfica per no voler escriure Coseriu com s’ha fet sempre en no tenir a mà el símbol de la Ş (trencada) o Ș (amb coma, més pròpia del romanès).

Que en les següents pàgines es continués repetint la espectacular grafia Co eriu em va fer pensar, però, en que tot plegat era un hàbil i divertit joc de l’escriptor en la línia de La disparition de Georges Perec lipogramant la Ş en comptes de la E. Em vaig sentir momentàniament reconfortat per una teoria tan avantguardista i atractiva alhora. Tota una altra dimensió textual se m’obria davant dels ulls. Malgrat tot, quan vaig veure la dramatis personae que gentilment s’inclou en l’epíleg del llibre ja em vaig adonar que alguna cosa no quadrava, que n’estava passant alguna, i de molt grossa:

Esglaiat, vaig decidir que això no podia quedar així. No podia ser que la pèrfida Indústria Editorial s’atrevís a usar la Literatura per colar-nos els seus miserables missatges subliminars o es comuniquessin encriptadament amb els poders fàctics que dominen el llòbrec submón de l’Alta Cultura. Calia denunciar-ho. Fer-ho públic. Esbombar-ho als quatre vents. Que tothom fos conscient de la infàmia i compartís la meva santa i justa indignació, tot i que signifiqués posar en perill la meva vida. No sóc un heroi, però tampoc un covard.

I ho vaig fer, ho vaig dir en el mitjà actual de més influència; capaç de mobilitzar societats senceres, influir en les idees de mig món, crear llibertat on abans sols hi havia esclavatge i submissió. Vaig escriure un tuyt. Molt punyent, sota el hashtag #JoConfesso perquè arribés a més gent, a tothom.

I ara estic aquí, esperant la meva hora i acabant de llegir el llibre, que m’està agradant.

L’escaquista

2011-05-20T20:00:00.002+02:00

”Porta el tallat i seu aquí”, em diu l’escaquista. M’estén els dos braços amb els punys closos com dues grans carxofes primerenques i m’explica:

“Ens passem la vida parlant, fent voltes bizantines sobre les mateixes collonades. O el que és pitjor: deixant que els altres parlin per nosaltres i escoltant sense indici de rebequeria. Escoltar no és cap virtut, el que compta és parlar sense parar i imposar el discurs propi. Estem? Qui et digui el contrari només vol desarmar-te perquè callis. Però al que anàvem, tot és fullaraca. Només hi ha dues pulsions: l’amor i la mort. Creació i destrucció. Santamaria i Adrià. Els bons i els dolents. Les blanques i les negres. És a dir, el Barça i el Madrid.”

És conscient que en aquest punt, abans de continuar exposant el seu sistema cosmogònic, ha de fer una pausa dramàtica que reforci l’impacte de l’última asseveració. Parla en una veu greu però modulada, de baríton, harmònicament acordada amb la seva presència, que recorda poderosament a Sydney Pollack. El d’ Eyes Wide Shut. Trio les blanques i obro, displicent, amb el peó de la torre.

“Hi ha batalles que es poden perdre. No passa res. Sempre que, esclar, no perdis de vista l’objectiu final. I de guerres obertes sempre n’hi ha per a tots els gustos, de justes i d’injustes, de tèbies i de cruentes, de soterrades i d’altres amb totes les llums i tots els taquígrafs. Fins i tot m’atreviria a dir-te que només n’hi ha una, de guerra; jo n’he viscut unes quantes, d’escaramusses, i en puc recordar normalment el repic del mastegot contra la galta però amb prou feines per què van començar, com van acabar, quins bàndols hi havia… No et pensis que sóc pacifista ni res que s’hi assembli: la lluita és consubstancial en les persones i la necessitem, però no com un fi sinó com un mitjà. I aquí és on rau el veritable talent, en saber escollir quina guerra hem de triar per surfejar-hi. Quina és la partida que et convé jugar?”

La llet tan calenta em mata. No puc sofrir haver d’estar xarrupant el gotet cada dos per tres com qui posa el dit del peu al mar vacil·lant d’un mes de maig. I ara és un migdia d’aquells de maig, emprenyadors, de camisa de cotó que s’enganxa traïdorament a l’esquena amb la primera suor. L’escaquista venç aclaparadorament aquesta batalla amb l’ajuda d’unes clàssiques ulleres de sol rayban, de l’únic reducte d’ombra d’aquesta inhòspita terrassa de platja i de successius gintònics de Tanqueray dels quals, tossut i en directa competència contra la tossuderia del cambrer, n’extreu curosament cada vegada la rodanxeta de llimona.

“Jo vaig voler ser President del Barça, saps? Era més jove i tenia tots els combats guanyats. Arriba un moment, quan ets capaç de veure 50 jugades a l’avançada, que t’aborda la consciència inequívoca de la recerca del Sant Graal, de la partida contra Deep Blue que no pots defugir i que t’ha d’arribar sisplau per força. Hi va haver un temps que el Barça era important perquè ens unia com a comunitat; era la terra promesa de la nostra diàspora, més mental que física. Ara també uneix coses, però en lliga tantes alhora i amb els nusos tan fluixos que l’embull ja és inevitable. Però en aquell temps que jo volia ser President, el Barça ens expressava i ens redimia. I era tan sòlid que bé que podia aguantar algun candidat sui generis com jo, de comarques, una mica arrauxat, del poble. Però barcelonista de cor i català fins a la medul·la. Sé que vaig ser motiu d’escarni, però m’és igual, aquella guerra encara l’estic guanyant ara i assaboriré aquest triomf fins que em mori.”

Dissimuladament, una senyora vella i decidida que ha hagut de lluitar aferrissadament contra la resistència del seu marit, s’acosta a l’escaquista i li fa un petó vehement a la galta mal afaitada. “Tingui per segur que el votaré”, li amolla. “I el meu home també”, rebla. S’intercanvien un parell de xafarderies locals, quatre riallades sonores i uns quants refranys en castellà. A mi l’espectacle se’m fa pesat i m’agafen ganes d’anar per feina, però l’escena sembla sincera per les dues parts i, si som coherents, avui estem aquí per parlar de la Veritat. Així que intercanvio una mirada còmplice amb el marit de la senyora, que s’ha quedat remugant en un discret segon pla, i els deixo fer. Em fan mal els ossos de tanta humitat i salobre.

“Veus? Ara que tot s’acaba podria obtenir la victòria més incontestable i la més inesperada. Jo sóc un home honest. Potser un mica xaró, potser inconstant. Potser m’han vençut massa sovint les febleses. Però sóc un home honest i ara podria fer un gran servei a aquest poble. Ja no hi ha sòl per requalificar ni plans d’urbanisme per grapejar ni places de funcionaris per omplir. El que queda ara és només virtut. L’amor als colors, al poble, al país. Aquesta és la meva guerra, una d’onades fetes a la meva mida. I no és que t’estigui suplicant, és un repte mutu: acompanya’m una estona més, peixa’m i veuràs com de gran pot ser la teva presa. Qui et proposarà una partida més interessant?”

A l’hora de la veritat, tothom em surt amb romanços d’aquests, i el de l’escaquista no és ni bon tros dels més elaborats o consistents. El temps s’escola i no hi ha gaire cosa més a dir, a banda que avui encara tinc clients per atendre. I a sobre, aquest fil que ens ha portat fins aquí és obvi que ja no dóna més de sí. Així que, bon home, esborri’s aquest mig somriure de la cara que està a punt d’assistir a un escac i…

“Taules. Estarem pendents de l’escrutini de les taules.”

Basat en fets reals

Ziegler

2011-01-24T15:24:00.001+01:00

Avui comença tot.

Ziegler és metàl·lic i em mira amb ulls d’oli de tall. M’està fent un examen i de la nota en dependrà que m’ajudi a distingir els angulars mètrics i els perfils en polsades, l’ànima de l’acer i el misteri insondable de la imprimació. Ziegler, el buda inoxidable que m’ha rebut en audiència i em sondeja l’entranya buscant el ressort de fusta blana que em traeixi.

Ziegler, Déu venjatiu del Talmud, seu majestàtic a la trona del poder suprem. Les espatlles amplíssimes, el front esclarissat fins a les temples i la barba espessa i albina es mantenen immòbils mentre la cadira de rodes inicia un imperceptible lament. A la dreta del cubicle que l’allotja, un enorme calendari mural de 1994 amb paisatges verds i humits, canals, molins fariners i tulipes multicolors. A l’esquerra una àmplia finestra amb gradulux recoberta d’una pàtina de greix de mecànic des d’on domina tota l’extensió del taller i del magatzem de la centenària Ziegler Staal B.V.

Damunt de la taula escantonada, un aparell de megafonia que, per l’aspecte arqueològic, es devien deixar els alemanys en la retirada de la II Guerra Mundial, serveix a Ziegler per distribuir els seus treballadors com si fossin ninotets de lego. Els mou indolentment, segons el que sembla el caprici d’un Pròsper indòmit encara.

La càbala de Ziegler se li escola entre el llavi balb i la dent groga de fum d’havà. Com una lletania recita circumloquis per no dir-me allò que li pregunto. Més de mig segle d’alquímia i transubstanciació de la matèria, secrets d’una vida que s’extingiran amb el darrer alè de Ziegler.

Ziegler és el corb i jo la guineu que malda perquè amolli el formatge. Jo sóc Abraham i Ziegler l’esbarzer que crema. La seva senyora, d’una altivesa nòrdica corbada, i gràcies a la seva afició a les sèries americanes, s’ofereix a fer d’intèrpret quan constatem que sóc incapaç de discernir entre els mots neerlandesos i els grunys que emet. A la crida de Ziegler, apareix de la rebotiga amb una llauna de galetes plena de monedes.

Ziegler, sense dir res, em torna el canvi: 1 euro amb 35; i quedem en pau.

cibus lentulus

2010-11-03T08:38:00.004+01:00

des de la falda del castell de Rívoli es domina bona part de la vall del Po, que connecta l’última serralada dels Alps amb la costa mediterrània de Cuneo. Aquest país, el Piemonte, de paisatge divers no concretament definit ni de bellesa especial, altament industrialitzat i d’opulències vàries, és el bastió del moviment Slow Food, que concita i concentra sense demagògies ni populismes tots els corrents que propugnen el retorn a l’alimentació natural, biològica i de preponderància del producte pròxim i de qualitat. Són banderes d’Slow Food la lluita contra els transgènics, la globalització de la distribució alimentària o la manipulació industrial dels productes naturals. Diguem-ho clar, només l’existència d’Slow Food és una benedicció que canvia tota una cultura alimentària que s’ha anat imposant els últims 50 anys i que corria el risc d’esdevenir hegemònica. Slow Food es manifesta principalment en la cita biannual del Salone del Gusto de Torí i en els increïbles restaurants-supermercats Eataly. Però Slow Food està basat en un falsedat, un pecat original.

Dissabte; Combal.Zero, a l’ala annexa al museu d’art modern del citat Castell de Rívoli, està considerat com el millor restaurant de Torí. Davide Scabin, el seu xef i propietari, el podria haver convertit en un centre que destil·lés en forma d’alta cuina tot l’ideari Slow Food. Però, en ser considerat un transgressor, el seu discurs se n’allunya completament i, tot i que la cura pel producte és òbvia i excel·lent, Scabin és un creador i un ludòpata, en el bon sentit, tot i que les coses que fa no són tan iconoclastes com vol fer creure. I què fa? Doncs per aquesta temporada tardor-hivern 2010-2011 ens proposa el següent:

Uns aperitius que, com que no vaig fer fotos als plats i no apareixen a la minuta, he oblidat completament, la qual cosa dóna una idea de com eren (aprofito per adreçar-vos al blog de referència de Philippe Regol, que va sopar al Combal el dia següent i les seves fotos i opinions són sempre magnífiques). Una llesca de bacallà amb dos gallons confitats de tomàquet cor de bou amanits amb una cervesa artesanal introbable. Un primer entrant insubstancial que no deixa de ser una senzilla esqueixada com les que es troben a qualsevol restaurant de casa nostra amb l’agreujant del cor de bou, que és el tomàquet més sobrevalorat que hi ha: només destaca per l’aspecte que té. Ens deixem portar per la facilitat del maridatge i ens arriba un xampany Drappier destacable i una cervesa artesanal Moretti que suporten una ostra al lemongrass (herba que ara està tan de moda i encara no sabem traduir), bona però prou, mal combinada amb una pinya marinada insuportablement dolça, que fa que el meu cor d’emigrant que d’enyorança es mor se’n recordi amargament de l’ostra escabetxada o la que feia amb aire de fonoll el meu admirat Jeroni Castell, snif.

Com que en aquestes alçades del relat ja veieu que el dinar que tant prometia pinta fatal, tornem 24 hores enrere: al Salone del Gusto. L’edició d’enguany vol aprofundir encara més en l’estret vincle entre terra, cultura i gastronomia. Tres naus enormes acumulen milers de productes de qualitat en venda i degustació, bàsicament italians. És un gran supermercat de luxe on és inevitable sentir una mena de síndrome d’Stendhal davant tanta estesa de sublimitat. Fa falta síntesi. I aquí és on entra Eataly, un veritable espai comercial que fa seu l’ideari Slow Food però no es limita a això, perquè Eataly a diferència del Salone, que només pot aspirar a ser una fira de mostres (el que ha de ser), és un mercat permanent que selecciona, ven i cuina els productes, els millors, que s’adeqüin a la filosofia. És un paradís de l’excel·lència que vam descobrir a per l’èmfasi que Ferran Adrià posava en la seva promoció des de fa un parell d’anys (coincidint amb la seva preocupació per la cultura alimentària i la institució de la Fundació Alícia). I és també Adrià qui ens descobrirà el pecat original d’Slow Food.

Tornem al Combal.Zero, l’endemà. El menú de tast sembla que remunti una mica. Primer amb una impepata de tallarines crues de sépia i vieres escortant un curiós pop alla luciana (a la brasa) i després amb una “Matrioska” di Tropea que és de llarg el plat més subversiu de l’àpat: un ceba avinagrada en directa oposició amb un caviar de regalèssia. Un xoc conceptual que sí que suposa un grau d’abstracció gustativa. És l’única provocació real d’Scabin, que juga falsament a aquesta lliga; l’altra, els caragols amb ronyons que tenebrosament s’anuncien per a més tard, és només una boutade fruit d'aquesta tendència universal de fer-nos ingerir vísceres indiscriminadament. El millor vi de la tria ens ve amb aquests dos plats, un riesling de Weegmüller que ràpidament ens és canviat per un aigualit Soave Monte Alto, que serà el prefaci del plat més fallit de la jornada, el soufflé de macarrons amb ragú i fonduta de grana padano de 16 mesos. Un desficaci monumental que presenta sobre uns trossos de marc daurat i una bossa de gel blau, una mediocre salsa bolonyesa (com en diem nosaltres) i un desangelat vol-au-vent. Se’n salva la deliciosa fonduta de parmesà que sortosament es queda a taula en una salsera. Em direu conservador, però aquestes divagacions estètiques no m’aportes res ni em diverteixen. Sentim com la cap de sala explica a la taula del costat que amb aquest plat Scabin volia crear unes formes dalinianes per una mostra de surrealisme alemanya on havia assistit. Sense comentaris. Ara és quan faig trampa i us dic que me n’adono que en aquesta taula del costat hi dina Ferran Adrià. I no només Adrià i la seva acompanyant sinó també il Dottore (com l’anomena el geni de l’Hospitalet), un dels factòtums, dedueixo per la seves paraules i actituds) d’Eataly i d’Slow Food. Evidentment, escoltem la conversa que va pujant de to a mesura que desfilen les ampolles de xampany buides; molt cordial al començament però, quan es fa evident que el menú no els impressiona gaire, Adrià comença a imposar la seva tesi i la seva queixa: el pecat i la traïció d’Slow Food.

El dia anterior i el dissabte al matí, un cop esgotades les possibilitats del Salone, aprofitem per gaudir de l’Eataly de Torí, l’originari, i dels nous espais oberts a Pinerolo, Asti i Monticello d’Alba. La coincidència amb la temporada de la tòfona blanca i el restaurant didàctic que se li dedica és un plus indefugible. Les verdures, el peix, la carn, els formatges, el pa que hi venen són extraordinaris i amb una distribució de Km.0 modèlica. El celler de vins i la birroteca espectaculars. Decidim no comprar res perquè no sabríem triar per l’espai reduït a la maleta que ha de pujar a l’avió. La millor opció serà menjar-s’ho tot in situ. Un estrès terrible.

Al Combal.Zero ve un garrinet al cafè amb una albergínia al pecorino. Un bon plat amb una temperatura, no sé si expressament o no, totalment equivocada. Els vins negres, un sedós Rosso Conero Umani Ronchi i un desapercebut Barbaresco. Després, tot i saber que és un substitut per a covards del plat de caragols amb ronyons, triem la vedella fassona empanada a la torinesa. No té cap història, però és que els ronyons de qualsevol bèstia són superiors a mi (ja sé que em perdo moltes coses). És el moment del plat insígnia, com tot sembla indicar, d’aquesta temporada: la patata horitzontal. Aquí, amb una voluntat de fer espectacle encomiable, ens presenten una safata amb 6 mitges patates crues que són les usades per elaborar el plat: sobre un parmentier altre cop fred una patata al carbó, un gnoccho, un puré casey, una amanida crua i les pells fregides. Una correlació conceptualment interessant sobretot en les textures però no del tot ben executada.

Mentrestant, Adrià i il Dottore continuen cada cop més abrandats la seva conversa, com si fos una ponència particular del congrés. Bé, en realitat il Dottore entoma estoicament els atacs del seu abrandat convidat. Els seus arguments són bastant bàsics però la postura clara: Una alimentació saludable no és necessàriament la millor gastronòmicament parlant, no tots els processos químics són execrables (les fermentacions naturals o induïdes per la mà humana són química genuïna) i que no sempre es pot fer passar bou per bèstia grossa. Tot aquest debat que està a l’origen del naixement d’Slow Food, esclata directament quan Adrià qüestiona el seu suport incondicional al moviment: “Ja no sé que dir quan em pregunten com pot ser que els defensors del Km.0 obrin un Eataly a Nova York”. I aquesta és la gran traïció, la incongruència màxima que deixa el gran dubte de si val tot per estendre la manera de veure el món d’Slow Food. És opinable; jo ja avanço que penso que sí, que la fórmula Eataly sigui un èxit garanteix la primacia del producte per davant de tot, això és inqüestionable. Ja voldríem que a Catalunya (sembla que el recent Mercat de Mercats vagi en aquesta línia) s’implantés massivament aquesta cultura de respecte a la pròpia essència de la terra que són els seus aliments. Malgrat que no sigui ideològicament pura. La puresa, al cap i a la fi, és una cosa molt mística. I la mística no es menja.

Adrià, il Dottore i les seves respectives continuen amb la discussió tot entrant a la cuina a saludar, suposo, David Scabin. Amb una ratafia italiana de pansificació extrema arriben les postres, que no passaran a la història: una fusió freda de fruites nitrogenades (per favor!) molt refrescant (això sí), un microparfait de xocolata i els evitables (sisplau!) petit fours. Francament, la vista al Combal serà llargament recordada però per motius radicalment extraculinaris. S’agraeix el toc lúdic de l’obsequi d’una llauna de tomaca butalina de Bra (semblant a la famosa San Marzano de la Campània) en conserva, amb la minuta i la patata horitzontal impresa a l’etiqueta, i una esfera de Campari lligada a un globus d’heli i subjectada amb una bossa d’infames lacasitos que, en teoria i en combinació, han de fer que t’engatis i facis veu de barrufet i converteixis el final de festa en una orgia. Ja us dic que no funciona, almenys a mitja tarda.

En sortir del restaurant, tornem a coincidir amb Ferran Adrià. Aprofito per saludar-lo i fer-li saber, per si no se n’havia adonat, que som compatriotes i que hem estat seguint atentament l’apassionada conversa. Molt atent, Adrià s’ofereix per posar en una foto però li dic que, posats a triar, em doni taula al Bulli. “Digues que ens hem vist aquí, i escriu un mail”. Ho faré. Després de baixar cap a Torí, altra vegada, i berenar a l’Eataly.

tuber magnatum pico

2010-10-31T10:10:00.001+01:00

o la sua majestà il tartufo bianco, o la trifola com diuen en piemontès o la tòfona blanca d’Alba com és coneguda internacionalment. Un cop a la vida s’ha de fer el pelegrinatge autumne a Alba i deixar-se portar pels efluvis tel·lúrics del tubercle que impregnen la històrica ciutat del Langhe. Agafar la Via Maestra, que és com el carrer Monterols però més llarg i amb més botiguetes enogastronòmiques i passejar fins a trobar, a mitja via, la tradicional fira tradicional de la tòfona blanca. La impressió olfactiva en entrar a la carpa és com un cop de puny als morros, petrificant i embriagadora; val la pena sortir i tornar a entrar un parell de cops per ser del tot conscient de la potència aromàtica que desprèn la congregació magnífica de parades. Després comprar uns grams de la droga dura o senzillament demanar una copa de Barolo, Nebbius o Barbaresco i algun plat tradicional de la cuina del Piemont. La fonduta de Fontina o Roccaverano, el plin, la cruda de l’excel·lent boví (Fassa) de la regió, el tajarin de moresc o un parell d’ous ferrats. Amb el plat a la mà, disciplinadament, ens acostem a un senyor d’edat vetustíssima que, vestit amb una jaqueta blau marí creuada amb botons daurats, s’identifica com a president honorífic de l’associació de la tòfona blanca d’Alba. Amb mà ferma et fa una impressionant grattata de trifola damunt del plat que vulguis i es queda tan ample.

No és la primera tòfona de la temporada; el dia abans ja n’hem pogut esmorzar àvidament al temple torinès de l’Eataly on una bona persona encara sense beatificar ha tingut la bona pensada de dedicar-li enguany un ristorantini temàtic; però contextualitzada en la follia de la mostra t’acaba de sotmetre definitivament. Si pots desfer-te del domini irracional que la cosa exerceix sobre la pituïtària encara pots seguir una estona més per Via Maestra badant amb les paradetes amb més tòfona i altres viandes del Langhe i el Roero que els botiguers treuen a l’empedrat o amb les pissarres de les pioles (nom piemontès per a les trattories) i els restaurants que competeixen per veure qui ofereix la grattata més barata i abundant. Al final del carrer, a la plaça del Risorgimento s’hi alça l’estrany Duomo d’Alba, massís i d’obra vista com les cases de protecció oficial que feia la Falange durant el desarrollismo. A la plaça hi ballen sbandieratori. Avui hi competeixen els d’Asti, els de la fortificada pàtria dels lumachi de Cherasco i els ufanosos locals, vestits amb velluts renaixentistes i precedits de llargues i estridents trompes sense caragolar. És com un concurs casteller amb la diferència que quan l’sbandieratore fa llenya i li cauen les banderes per terra la bona gent albesa, en comptes de donar ànims al desolat xiquet, es posa les mans al cap i, per sota el nas, li diuen el nom del porc al convilatà que ha compromès l’honor i el bon nom de la ciutat.

I després de l’inesperat i bastant insubstancial espectacle, descobrir a l’altre costat de la plaça, sota una porxada, l’objectiu final de la jornada: el restaurant Piazza Duomo que ens fa esperar una estona al carrer abans d’acomodar-nos en una sala decorada amb frescos contemporanis que aboca els finestrals sobre la plaça. Enrico Crippa dirigeix la casa i ofereix diversos menús atractius entre els quals un de basat en la tòfona que finalment, encara embruixats per l’experiència del matí i tot i que és una opció més conservadora que la resta d’ofertes, acabarem triant.

Un sommelier d’aquests pesats que només gaudeixen martiritzant-te amb l’inacabable vida i miracles de cellers i productors ens porta un Barolo consistent de factura moderna, bastant allunyat del concepte clàssic de la zona i més proper als nostres vins actuals. Precedeix una tanda d’aperitius sinó sorprenents interessants en el joc de textures encadenades: marshmallow de parmesà, taco de pesto, fingers de bacallà, bunyols de gorgonzola (diferents als antològics del Manairó, però intensíssims), galetes de moresc, flam d’ou amb ceps i unes increïbles merengues de parmesà i cacau, nuvoloses, ingràvides i transmutades en l’aparença de la tòfona blanca protagonista.

Potser l’absència d’acideses i la saturació de greixos al paladar no és el més adequat per estimular la gana i les papil·les, que és la funció pròpia dels aperitius, però son mossos suculents com el primer tast de tòfona que ens arriba: un pa de pessic de ceps moll i bla que recull tota la flaire del tartufo.

Continua una reconfortant crema de cards amb dues mandonguilletes de vedella de càrnica elegància que donen pas al ritual que no per ser poc partidari d’aquest tipus de teatre era menys esperat. És el moment de la curiosa i tradicional cerimònia de la tòfona blanca. El cap de sala t’arrossega fins al costat de la taula un carro farcit de peces de diverses mides, te’n tria una d’acord amb el número de comensals, l’escapça i te la posa davant del nas per obtenir l’aprovació i un somriure àvar i impacient del client. Després treu una bàscula digital de precisió, pesa la tòfona i t’ensenya la pantalla per calcular en acabar l’àpat el tros que has endrapat. Una campaneta de vidre servirà perquè la trifola presideixi la taula la resta de vetllada; en cada plat el cambrer l’extraurà de l’urna i sense gaire cura (i en primera instància amb un nuset a la gola de l’impàvid client) la llescarà sobre tots els plats que vindran en el curs del menú, començant per unes vieires amb un delicat nyoqui de patata i continuant amb un gran tàrtar de bou piemontès amb un cor de formatge Roccaverano i un cep laminat generosament. Clàssic però sense màcula.

Innovació mínima i màxima cura pel producte, usant els ingredients tradicionals que serveixen de suport a la tòfona. I els principals són la pasta i la patata. La primera ve en forma d’uns artesanals plin farcits de fonduta de Fontina i ricotta; i la segona en un gotet com els de iogurt mig ple amb (i em fa por de semblar exagerat) el millor parmentier que hem tastat mai fundat sobre un tè negre fumat Lapsang Souchong que competeix en intensitat però no subjuga la potència de la tòfona. Un plat memorable i mereixedor per sí sol de la visita al Piazza Duomo.

Continuarem amb una tècnicament perfecta perdiu rostida en dues coccions: la cuixa torrada i cruixent i el pit amb un agradable rosat descansant sobre una fulla d’espinac verdíssima i un reducte de salsa de foie, a més de l’útima grattata de la tòfona de la nit, a la que deixem disminuïda en només tres miserables grams. El postre, una taca. Una absurda recreació del Mont-Blanc a base de gelat i puré de castanyes. Un plat afartapobres incomprensible si no és per una dubtosa voluntat d’impressió figurativa. I els petit fours bonics i variats, però com sempre innecessaris. És difícil poder apreciar tant de sucre després de la contundència calòrica precedent. Ja va sent hora que, a nivell general, eliminem, sobretot, en els menús de tast, els inevitables petit fours que tenen com a única virtut esborrar immediatament qualsevol impressió gustativa que encara et quedi dels plats anteriors. Avui en dia això ja no té sentit.

El servei esforçat, amb el punt just de proximitat sense caure en la fredor característica de les sales modernes, acaba d’arrodonir la visita a Alba, que és tot just la primera part de l’escapada italiana. Continuarà.

ex cathedra

2010-10-13T17:47:00.000+02:00

per fi ho he aconseguit. Després de tota una existència de marginació social i de supervivència a la intempèrie de les tangents, he pogut fer-me un lloc, sentir-me part d’algun col·lectiu i deixar per sempre de ser un pària. Ara bé, he hagut de pagar un alt preu: com deia el gran gurú, no em reconec. He entès com n’és d’absurd voler-se definir en el sí de la societat com a membre d’un grup si és molt més fàcil i glamurós fer-ho com a exmembre. Ser un ex té molt més prestigi: denota, en la mentalitat a l’ús, que has tingut el compromís d’aferrar-te a alguna cosa i que, en comptes de deixar deteriorar la relació metonímica, has tingut el valor de deixar-ho a temps. Sempre com a fruit d’una íntima i conscient reflexió. Quina pàtina de dilatada experiència i d’home de món pots adquirir en tan simple gest, només cal dir les dues paraules màgiques: ho deixo.

Per exemple, podem començar amb una cosa senzilla: fumar. Hagis fumat o no en el passat, digues sempre que ets exfumador. D’una cosa tan banal veuràs que en pots treure petroli, tindràs hores i hores de conversa intranscendent assegurada i una descàrrega de superioritat moral garantida. Ep, diguem-ho clar: això de fumar és una cosa comunista i periclitada. I a més fa pobre. Quines tristes imatges de misèria espiritual quan els teus companys de feina han de sortir cada dues hores (hores que, per altra banda, cobraran igual que les que tu treballes sense fumar) al carrer, pelar-se de fred i haver de fer veure que, amb els partenaires de vici, formen un ghetto perseguit, màrtirs i víctimes d’una Seguretat Social insensible i contaminada per l’americanisme més recalcitrant. Perquè els governs són hipòcrites, sabeu? Si volguessin abolir tot rastre de tabaquisme no gravarien el tabac amb tanta taxa per pagar-se els cotxes oficials… Però tant se val, digues que ets exfumador i seràs un heroi de la força de voluntat i la persistència, un exemplar de la nova i sana humanitat del segle XXI.

També s’està portant molt ser exlector. Abans, al segle passat, el més habitual era mantenir llargues i recargolades converses sobre llibres que ningú havia llegit o pitjor encara, s’havien llegit malament o en diagonal o per referència. No cal dir que això ho feia qui tenia una mica d’inquietud de dir que llegia perquè el comú del mortals NO HA LLEGIT MAI. Ara bé, la concepció moderna en un entorn tan audiovisual és que això no és necessariament dolent. Si hi pensem una mica veurem que el fet de llegir és antinatural i aliè a la condició humana basada en la tradició ancestral de la paraula, llegir només instal·la al cervell fòssils intel·lectuals i estronca el flux natural de la cultura popular, viva i canviant. Jo mateix, des que vaig llegir una obra fundacional del pensament contemporani com és Per què no llegeixo? del gran mestre Francesc Orteu, ho he deixat. Sóc molt més feliç i sobretot, tinc molt més temps per gaudir d’una vida que abans se m’escolava inexorable rere les pàgines impreses. És només una qüestió d’actitud. Digues que ets un exlector, que has llegit prou per saber de què va la cosa i que, després d’uns anys d’immersió en la teoria has decidit invertir el que et queda de vida en la pràctica, que aquest és l’ordre natural del cosmos. I quedes com senyor.

Més coses que s’han de deixar i, sobretot, dir que s’han deixat. Per exemple, la tele: no hi ha cosa més barroera, vulgar i plebea que veure la tele. Els NODOS potser eren igual de tendenciosos i abjectes però eren més honestos que els informatius actuals composats d’un terç de gaseta esportiva soporífera, un terç de meteorologia òbvia i un terç de propaganda usualment socialista. L’entreteniment televisiu oscil·la entre programes espessos que semblen fets per Carl Theodor Dreyer i merda. Les sèries i pel·lícules que valen la pena es baixen per internet, o sigui que ja no són tele. Em podreu dir que si pensem en el que veiem abans en el fons tampoc ha canviat gaire. Concedo, però ja és igual: la tele fora.

Aquesta és boníssima, garantia d’èxit i sexe desbocat: digueu que sou exvotant d’ERC. Veureu com congracieu automàticament totes les simpaties de la sala i si, a més a més és veritat, i vareu cometre en el passat el pecat capital de cedir el vostre valuosíssim vot a aquest engendre de Satanàs que és Carod-Rovira, obtindreu en el més pregon de la vostra ànima la recompensa del penediment en forma d’escalfor divina, pau espiritual i més sexe desbocat. Potser algú us dirà que només per desemmascarar el gran artefacte de circ socialista, és podria tenir una mica de consideració al partit que ha aconseguit que es deixi de parlar del sexe dels àngels i es debati de com acabar amb tota indignitat nacional; que també Prometeu es va enfrontar als Déus de l’Olimp per obsequiar-nos amb el poder del foc i ho va haver de pagar amb el turment de les cadenes. Però no us deixeu enganyar, que no nos embauquen: la pitjor cosa que heu fet a la vostra arrossegada vida és dipositar (dues vegades!!) la papereta dins la putrefacta urna del tripartit.

Més, més que m’estic engrescant. Exuniversitari. Tenir estudis, com sap tothom, no et garanteix una inserció laboral sense traumes ni, de fet, una inserció laboral. Tampoc et fa millor persona; sovint et fa pitjor i tot. Si a més a més la teva formació és humanística (allò que abans se’n deia de lletres) ets un inútil total. En èpoques pretèrites, la gent de lletra estàvem per dotar d’una mica de contingut, sentit i marc de referència als diners que es feien al món de l’empresa i apaivagar una mica la mala consciència dels homes de negocis. Avui una vegada que tenen quatre quartos tampoc saben què fer-ne, però la consciència se la infiltren amb les més variades substàncies dopants, ja siguin químiques o espirituals. En conclusió, que més val renegar públicament i ostentosa de qualsevol passat en una universitat. A no ser que sigui ESADE, que vesteix molt.

I per acabar, tot i que ho podríem fer molt més llarg, una aposta molt personal de cara el futur més immediat. Estic seguríssim que, interpretant els anhels i el sentiment del poble, marcarà tendència dir que s’és exbarcelonista. Jo mateix ja m’he sorprès apàtic i desinteressat pel Barça. Ja no busco com un desesperat per la xarxa com veure qualsevol partit de costellada ni em baixo els podcasts de les tertúlies esportives. M’avorreixen. Definitivament, ha passat el que havia de passar en tensar tant la corda simbòlica, que la relació entre el referent (el catalanisme de resistència) i el símbol (el més que un club) s’ha trencat. Això també li va passar a Jesucrist, per exemple, i per tant tampoc ens hi hem d’esquinçar les vestidures: tard o d’hora havia de passar. Només que, com amb el cristianisme, ens farem tots més agnòstics i quedaran els quatre fanàtics que van a veure les rues papals. Avancem-nos a l’esdevenidor, doncs, i siguem moderns.

Breda Bestiarum

2010-10-07T09:50:00.003+02:00

en les nostres llargues i peripatètiques passejades per la històrica ciutat de Breda que, d’altra banda, amb tanta indiferència i gentilesa ens acull, he tingut l’oportunitat de veure animals increïbles que no creuríeu si no fos perquè us ho documento tot seguit amb unes magnífiques fotografies:

un porc simpàtic, a la cantonada de Ginnekenweg amb Franklin Rooseveltlaan. Escultura en bronze de Henk Groenhuis (1978). No tinc més dades ni d’aquest bon home, ni del significat pregon de la peça ni de perquè collons la van posar aquí. Me la trobo quan vaig passejant al supermercat Albert Heijn de Valkeniersplein i em provoca, cada dia més, un creixent desconcert i una permanent empatia.

un porc antipàtic i digne de compassió; en neerlandès Hangbuikzwijn que vindria a ser alguna cosa semblant a porquet panxut. Obra de Julia van Verschuer datada el 1974. Es troba a Veemarktstraat, just al costat de Grote Markt i la catedral. Evidentment, enmig del merder, el nostre amic panxut és víctima propiciatòria de tota mena de vexacions (pintades, pixums i vòmits, bàsicament) per part dels centenars de bredencs ebris de Jupiler que cada cap de setmana ocupen el centre de la ciutat. Com el porquet de Groenhuis està isolat al mig de la plaça sense gaire solta, però a diferència de l’altre aquest passa desapecebut tot i trobar-se en una zona molt més cèntrica. Trist i amb el cap abatut, aquest pork dickensià aspira només a que algun marrec se li assegui al damunt. Una història desoladora.

una foca anomenada Moby Dick. Sí, sí, ho podeu tornar a llegir: Moby Dick. La meva primera reacció va ser recórrer a la meva vasta erudició i recordar que en la seva immortal novel·la, Melville es refereix normalment a la bèstia blanca com a monstre, ésser diabòlic, criatura de l’avern i altres floretes per l’estil. I, conseqüentment i emparant-se en la seva condició d’artista de la pedra, el senyor Piet van de Broek, que l’any 1981 va emplaçar aquest curiós monument a Koningin Emmalaan, devia pensar que era lícit interpretar que la gegantina obsessió marina del capità Ahab no era un catxalot malèfic (un sperm whale) com tots els indicis ens porten a pensar, o un tauró sanguinari com el d’Spielberg o ni tan sols un kraken mitològic, sinó una perplexa i pacífica foca. Reflexionem-hi: el relativisme cultural, la lliure recepció de l’artefacte artístic, les visions pròpies de la literatura pròpies d’un temps i d’un país, un excés d’àcid lisèrgic, o senzillament una foca que es digués així… Són molts els factors que ens podrien explicar l’estrany fenomen però, la meva segona reacció fou preguntar al cel: en què estaves pensant Piet?

Frans Duijts. Nascut a Tiel el 1979 però envaint tots el carrers de Breda amb cartells promocionals dels seus discos i concerts. És una insòlita barreja de David Bisbal, Jordi L.P. i Falete a la holandesa i redefineix completament el concepte de vergonya aliena. Malgrat això (o precisament per això, no ho tinc clar) és una superestrella del pop local brabantí que congrega masses en discoteques i poliesportius. Jutgeu vosaltres mateixos, amics lectors, les dimensions del meu estupor.

Els més perspicaços ja haureu observat el denominador comú d’aquestes rareses zoològiques: la data. I la pregunta òbvia és: mentre al món normal eren anys de hippies, disco, funk i psicodèlia, què cony devia passar per aquí als anys 70?

omnes una manet nox

2010-09-15T18:02:00.001+02:00

en el llit de mort, son pare li va llegar, no sense fer-se pregar una bona estona, el seu acordió. Michel anhelava, més que l’atrotinat i abjecte instrument, els quatre quartos que sabia que el cabronàs custodiava sota d’alguna rajola de casa. Però d’aquests calés no se’n va saber mai més res (Michel sospita que van acabar en alguna partida de cartes o en alguna casa de barrets de l’altra banda de la frontera)…

Tot això m’ho explica Michel, entre glop i glop de vi novell, mentre amenitza (o tortura, segons la compostura pròpia de cada individu) una d’aquelles festes del Beaujolais que, encabat de la verema, proliferen pels bistros i tavernes franceses. Se’ns asseu, tot suat, en una cadira esquifida d’una encara més esquifida taula; aquesta nit, Le Baron Rouge triplica l’aforament: la calor humana és intensa i humida. Quan algú obre la porta del carrer per sortir a fumar, es renova lleugerament l’oxigen i ens recordem que les nits ja flirtegen amb les temperatures negatives…

Michel, com el seu pare, és funcionari en el mastodòntic engranatge burocràtic francès, i els va tocar d’anar a províncies. I no a qualsevol província grisa i mediocre sinó a la frontera on, a més de la mitjania indefectible, hi roman l’hostilitat velada que s’hi va ancorar molt de temps enrere i encara s’hi arrapa com si fossin els musclos que, darrere nostre, una senyora eixuta extreu d’una marmita interminable. Tot és més volàtil en aquesta línea Maginot que, Michel afirma, en realitat els alemanys van aconseguir traspassar. Com? –pregunto indolent- Sí, sí –respon- mira al teu voltant… Creus que són francesos? Tan alts, tan rossos, tan cridaners… beuen vi com si fos lager… Jo no m’enganyo: Creutzwald, et sembla un nom francès? Mentre jo m’acabo l’última torrada amb l’últim bocí d’un casolà i inigualable foie mi-cuit trufat, Michel escura la copa de vi i s’aixeca de taula per executar una altra tongada de chanson, no sense abans demanar a Delphine, la mestressa, una altra ampolla.

La màxima horaciana: per a tots, la mateixa nit… Avui, Delphine ha omplert a petar Le Baron Rouge. En vetllades com aquesta, l’ornamentació parisina de parc temàtic (un pèl xarona, una pèl extemporània), la transporta realment a les postals de postguerra o a les festes ancestrals de la collita, depèn. Li agrada veure’l així; està contenta i s’obre una ampolla de Beaujolais per ella i per a la noia que l’ajuda a servir les taules. L’amaguen darrere el taulell i cada vegada que passen per darrere li etziben un bon trago, llarg i golut. Tenen la presència intimidatòria de dues matrones pageses i escupen un francès afectat que vol ser d’una finor impossible en aquest context. Les dues són, més que estan, molt grasses. Són grasses, còmicament, en la mateixa mesura i dimensions; i les diferenciem, únicament, pel color dels cabells: l’una profundament rossa i l’altra anòdinament morena.

La parròquia no para de xarrupar vi, copa darrere copa. Amb la segona botella, Delphine (galtes cada cop més enrojolades sobre la pell de mantega) em porta un magnífic Coq au vin. Poc subtil i mal presentat però suculent i carregat d’una tradició culinària secular que aquí, tan al nord, té un punt d’exòtica. La mestressa afirma que l’ha cuinat ella mateixa, que en una nit així no podia faltar un plat com aquest. Cert és que Delphine, tan lluny de les cuines acadèmiques i glamuroses de París, a la seva minúscula cuina de províncies, ens ha fet repassar els darrers mesos el complet repertori clàssic francès: el boeuf bourgignon, la blanquette, les sopes de ceba, tartines i omelettes, les amanides niçoises de veritat, els tàrtars, onglets i les pommes de terre roties, els molleaux…

Michel, després d’una altra andanada mortífera d’acordió, torna a seure a taula. Està esgotat. El vi i la seva eixordadora potència vocal fan ja d’aquesta sessió un desfermat ritual dionisíac més que un sopar de dia feiner. L’home no és pas tan llec com el seu aspecte ens podria fer pensar; té una educació de col·legi de frares i una flaca creativa que cultiva intensament; la música –diu-, la música és la meva vida. Potser Michel és un funcionari mediocre o, més probable, directament dolent i barrut, però l’ànima artística que avui ens regala el redimeix de qualsevol pecat . Per això, malgrat l’èxit de les seves interpretacions, Michel està indignat: Ho haveu vist? Aquest d’aquí al costat m’ha demanat que toqui la balalaika! –s’exclama. Òbviament, ell es deu al seu públic i tothom coreja com un sol home l’himne, talment ebris cosacs picant de mans sobre les taules… Tanta finezza capitalina, tantes hores de serenata als passejants del Sena, tanta Edith Piaf i tant Charles Trenet per acabar així, sotmès al caràcter dels pagesots de la Moselle…

Observo llavors aquest home que Michel m’assenyala: vermell com un perdigot, la seva immensa córpora manté miraculosament l’equilibri sobre les dues potes posteriors de la cadira. M’imagino que es diu Hans i que ve de Saarlouis. És un arquetip d’individu d’aquesta terra ufana, estranya, a cavall d’aquests dos móns que semblen irreconciliables però que, amb aquesta batalla de frontera, defineixen l’antiga Europa. Hans ens mira i ens increpa en un alemany confegit amb sonores riallades; llavors recordo la faula aquella d’Orson Welles a Mr. Arkadin, quan el gripau, aplicant la lògica de la conservació de les espècies, accedeix a creuar el riu amb l’escorpí a coll-i-bè: mentre s’ofeguen tots dos el gripau, astorat, demana explicacions a l’escorpí: És el meu caràcter, és l’única excusa que pot articular.

El caràcter, això que ara se’n diu ADN, deu ser el que fa que Hans cridi una Delphine que ja va més torta que un cep posant en perill la integritat dels parroquians en èxtasi etílic d’hectòlitres de beaujolais i li demani, entre el soroll i la disbauxa, després d’haver fet cafè, copa i puro, una descomunal weissbier que libarà amb profunda satisfacció.

I el caràcter deu ser el que fa que Hans, divertit i eufòric, commini Michel a fer un bis de balalaika.

que el món sigui sempre dels aficionats…

Gràcies per sa ràdio (Nostalgie)

2010-09-11T08:53:00.000+02:00

de fet, que arribés a les 7 del matí a l’oficina tararejant el pseudohimne gay Born to be alive (d’aquest superfreak avant-la- lettre que va ser Patrick Hernandez, quisaponésquisaponpara) tampoc hauria de noticiar-se massa, tenint en compte una tendència disco-loca que sovint m’imbueix en relaxar l’autocontrol propi del prohom assenyat i amb savoir faire que sóc. Qualsevol hora anterior a les 9AM i posterior a les 2PM és propícia a aquest relaxament, he de dir al meu favor.

Però vaja, que un company entrés per la porta 5 minuts més tard xiulant la bonica i estripada melodia de Born to be alive afegia una variable inquietant i corprenedora a aquell matí plujós com tots els del Brabant Septentrional. Inquietud que va esdevenir neguit i esglai quan l’endemà ens vam sorprendre mútuament cantant la profunda i saberuda Thank you for the music de ABBA (sense link d’Spotify, no ho jutjo necessari). Vam fer com qui s’espolsa el piu a l’urinari, dissimulant i mirant a la paret, que no fa de mascles alfa aixó d’aguaitar-se de cua d’ull… Però el misteri estava allà. Recordeu quan Sayid troba el cable enterrat a Lost? Doncs aquesta era la sensació de consternació i astorament que s’ensenyorí de la meva ànima. Cor en un puny, nus a l’estómac, collons per corbata, etc…

Com passa sempre el misteri no era tan misteri. Una senzilla comprovació assegut davant la ràdio del cotxe em va permetre descobrir que la primera emissora assumible (entenent per assumible que no donessin notícies en neerlandès, que encara no comprenc, o que no punxessin la vomitiva música pop actual) que apareixia al dial brabantí era la flamenca Radio Nostalgie, i en aquelles hores de la matinada d’ennuvolat enteniment, en aquell punt del dial ens quedàvem. Exordi: Ja veig que posar un al costat de l’altre els mots flamenca i Radio es presta a algun chascarrillo amb Justo Molinero com a protagonista, però segur que teniu alguna malformació mental congènita encara per diagnosticar si us penseu que jo puc a arribar a tal extrem.

La cosa és que cada matí arribàvem a la feina agombolats i vigoritzats per les fantàstiques i prejuràssiques cançons de Blondie, els Bee-Gees, Village People, Baccara i d’altres clàssics pop del 70 i àdhuc alguna cosa respectable de la dècada posterior, la innombrable. La història no tindria més suc si no fos perquè el meu recòndit esperit científic es va adonar que al nord del Hollands Diep (el braç de mar, riu, delta, estuari o el cony d’accident geogràfic que sigui que separa la Holanda pròpiament dita del Noord-Brabant) NO S’ESCOLTA RADIO NOSTALGIE!! Com va dir el poeta: no se po’ permití.

Un bonic i casolà mapa de regions del Benelux per a tots aquells que, de ben segur sou majoria, us sabeu de memòria les províncies espanyoles i no teniu ni idea de geografia política del nostre bell i vell continent. Ja se sap que semos europeos.

I aquí és on entra la meva sagaç capacitat analítica especialitzada en afers fronterers (border-line affairs en anglès). Exposem els fets:

1.- Una ràdio privada puntera en qualitat i en audiència, escoltada per tothom amb la més completa normalitat a la zona; fins i tot és música de fons a les benzineres.

2.- Està feta per una empresa de radiodifusió belga en dues versions, una per a Valònia amb majoria de cançons en francès (no us ho esperàveu, eh?) i una per a Flandes amb 90% de música en anglès (amb alguna cosa en francès i neerlandès).

3.- S’emet des d’Anvers però es pot sentir fins a les envistes de Rotterdam, això és a més de 50 quilòmetres de la frontera entre Bèlgica i els Països Baixos.

4.- Cap brabantí et dirà que parla flamenc de la mateixa manera que cap flamenc et dirà que parli holandès; però la evidència és tal que no hi ha cap mena de debat lingüístic. No només es parla la mateixa llengua sinó que es parla el mateix dialecte: Si Josep Pla deia que la seva pàtria era allà on un Bondia era respost amb una altre Bondia podem aplicar el mateix mètode saludant amb un Goeienmorgen i esperant resposta: a Flandes i al Brabant ens tornaran (si no és algun maleducat o un zombi o ambdues coses) un altre Goeienmorgen, mentre que al Limburg i a Holanda ens contestaran amb un Goedenmorgen. Aquesta i és tant o identitària com ho pugui ser la ñ o la ç en altres territoris europeus més meridionals.; fins i tot la la televisió regional BrabantTV la té com a logo i mosca.

5.- El bilingüisme no existeix a Bèlgica. Vaja, si que existeix: a Flandes gairebé tothom parla anglès, com als Països Baixos.

6.- És sabut que Bèlgica com a Estat és a punt de fotre un pet com un aglà, puix que aquesta simpàtica gent flamenca no admeten seguir subvencionant amb peonadas la sempre deficitària Valònia, amb un atur crònic que ronda el 20% permanent durant els darrers 50 anys! Quin disbarat…

D’on s’extreuen, juntament amb d’altres factor que ometrem per raó d’espai i per no esgotar l’amable lector, les següents conclusions premonitòries:

1.- Bélgica es dissoldrà. Als Països Baixos, que són l’estat no caribeny amb més patxorra del planeta, se’ls enfotrà sobiranament el que facin el veïns, malgrat ser culturalment homogenis (és entranyable com comparteixen la mateixa aversió visceral pels espanyols; ah, la memòria colonial…). Així que Flandes es constituirà en estat sobirà i assolirà la primera posició europea en el rànquing de PIB per càpita, no cal saber gaire de números per adonar-se’n.

2.- Els valons, que són pobrets uns desgraciats, no tenen res a pelar anant sols per la vida, però tenen la gran sort de ser regió francòfona. Això els garanteix, malgrat ser una opció ruïnosa, que França els annexioni a l’Hexàgon com a departament o com a territori d’ultramar (ha!). La grandeur no permet altra cosa… Es barallaran una mica per Brussel·les (com si fos Jerusalem) i faran tots una mica el paperot però al final tothom acceptarà el tracte. Ni pa ti ni pa mi.

3.- Amb el merder que tenen muntat aquesta gent, no podem més que mirar com tenim el pati de casa i se’m acudeixen pel cap baix dues preguntes: una, com potser que Europa no digui res del tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià? i segona: quan ens desempalleguem d’Espanya i els nostres adorables veïns vulguin quadrar la caixa, hi haurà algú que se la vulgui annexionar? Portugal? El Marroc? Crec que seria una bona causa per La Marató d’enguany: que ho veiem tots amb salut.

4.- (No) visc a Catalunya!

la dècada de les sèries: la llista definitiva

2010-09-03T12:31:00.000+02:00

ara que s’acaben i vist amb perspectiva, els anys 10 han estat una revolució brutal per la cultura popular. La penetració d’internet s’ha carregat les indústries cinematogràfiques i discogràfiques, que monopolitzaven l’oci, i han donat el relleu a mitjans que al segle XX eren residuals, en tant que expressió artística, i ara concentren el talent audiovisual: videojocs i sèries de TV. De sèries n’hi hagut tota la vida, però la mitjana de qualitat de la última dècada ha fet un salt tan abismal que ja és impossible trobar una pel·lícula mainstream que s’hi acosti.

I després de la sociologia tavernària, sucumbim a la fal·lera americana de les llistetes amb el topten de les millors sèries de la dècada:

10.-Dexter (Showtime, 2006-act.)

El final de la quarta temporada de Dexter crea unes expectatives molt altes per aquesta sèrie que va començar fluixota i ha anat adquirint gruix capítol a capítol. Sense tenir cap altre background que l’impossible adaptació del personatge més inadaptat que hi pugui haver, és un fulletó (que beu molt del còmic) que, amb ironia, sap crear un suspens i una simpatia irrefrenable cap al carisma del protagonista. Ara ja es veu cap on es dirigeix la resolució del conflicte narratiu, però el desenllaç marcarà el veredicte final.

9.- Mad Men (AMC, 2007-act.)

Espectacular disseny de producció per recrear la Nova York de finals dels 50 per una sèrie on sembla que no hi passi mai res i on tot hi és somort. Llastada per aquesta sensació de no saber on va s’intueix que a les properes temporades tot el delicat i aparent equilibri emocional dels personatges ha de saltar pels aires. Magnífica reflexió descriptiva sobre la ficció (de fingir) i la mentida.

8.- Romanzo Criminale (SKY, 2008)

Sèrie italiana poc coneguda i una debilitat personal, que estigui en aquesta llista. Només una temporada de 12 episodis però, quina temporada! Ho té tot: un rerefons històric apassionant (la Itàlia de finals dels 70 de degeneració total del sistema), un ritme trepidant que ni l’Scorsese dels bons temps, un magnífic guió ple com un ou i uns personatges brutals encapçalats pel turmentat Libanès. Una òpera tràgica i desmesurada de caiguda i redempció que no està més amunt de la llista perquè només una temporada sembla poca cosa. Diuen que podria haver-n’hi una segona tot i que no sé com ho poden continuar.

7.-Breaking Bad (AMC, 2008-act.)

El darrer gran descobriment però una sèrie que sap jugar com cap altra amb la tensió narrativa. Només tres temporades i ja és un clàssic. Trencadora en la posada en escena, els diàlegs i les trames originalíssimes i sempre sorprenents. Es beneficia de l’ambientació Tex-Mex que reforça el dilema de frontera moral que planteja, on els tocs d’humor absurd i les tarantinades brillants són un llacet fantàstic per arrodonir el conjunt. De continuar per aquest camí estarà més amunt.

6.- Lost (ABC, 2004-2010)

És l’Huracán Cóndor de les sèries: quatre temporades magistrals d’escalada vertical amb la màxima tensió i infinitat de promeses i dues temporades finals de vertiginosa caiguda lliure i encadenament de despropòsits, només esmorteïda per un més que enraonat final. Malgrat tot, només que sigui per l’expectació i la popularitat global del producte, mai no serà res igual després de Lost. Ara bé, recapitulant ara que s’ha acabat tot, què cony ens volien explicar?

5.- Six feet under (HBO, 2001-2005)

Ritme lent i sovint soporífer, tics insofribles de progressisme naïf californià i més d’un guionista embafat de porros; però gairebé sempre brillant. Cap producte audiovisual ha pogut aprofundir mai tant en un paquet de personatges tant excepcional. Cinc temporades d’intensitat emocional al límit i un humor macabríssim per una megaautòpsia de la família com a nucli de relacions.

4.- The West Wing (NBC, 1999-2006)

Són tots tan bones persones, tan llestos i tan demòcrates que a vegades t’agafen ganes de cosir-los a calvots. Sobretot quan practiquen aquest humor intel·ligent per a espectadors intel·ligents (això ho fan millor els britànics que saben enfotre’s més de sí mateixos). Però set temporades de parlar i córrer simultàniament pels passadissos de La Casa Blanca fan que te’ls acabis creient i siguin com de la família. No crec haver après més sobre el poder suprem, com pretenia Aaron Sorkin, però si sobre la metròpolis. Algunes pulles ja són per a la història i trobarem a faltar el mític: Maaaaargaret!!…

3.- Battlestar Galactica (Syfy, 2004-2009)

Remake de la sèrie dels 70 que passa olímpicament de tota la parafernàlia espacial per abocar-se a una dolorosa i tràgica especulació sobre l’extinció de l’espècie i per extensió, de la desaparició de qualsevol col·lectiu en conflicte. Múltiples lectures sobreposades i una gran densitat d’idees però amb una recerca constant per transmetre l’angoixa i la opressió de l’èxode; com en el millor cinema i literatura interestelar l’exploració espacial sempre és metàfora d’una introspecció metafísica sobre els Déus, els Homes i l’ordre còsmic. Una sèrie diferent: redundant, lenta, fosca i a vegades difícil. Imprescindible.

2.- The Wire (HBO, 2002-2006)

Balzac, Stendhal, Dickens o qualsevol novel·lista del XIX s’haurien clavat mastegots per escriure The Wire. Un mosaic ultrarealista de pedra picada, una dissecció minuciosa i metòdica de la vida pública de Baltimore, tràgicament hipotecada pel tràfic de droga. Hi rep tothom, a raó d’un ase dels cops per temporada: els traficants, la policia, les escoles, els polítics i els periodistes; i ha generat una multitud impressionant de personatges, entre els quals alguns de ja mítics com Omar Little, Bubbles, McNulty, Frank Sobotka… La sèrie policíaca perfecta; l’únic però una absència absoluta d’ironia encara que, vist fredament, és difícil d’encaixar-la enlloc.

1.-The Sopranos (HBO, 1999-2007)

No gaire cosa a dir, s’ha de veure. Pionera amb West Wing del ressorgiment de la sèrie dramàtica americana, és una obra magna (entre el millor de Woody Allen i el millor Scorsese) sense punts febles on una petit conflicte interior condiciona tota l’estructura d’una organització criminal. Grans personatges, una línea narrativa clara i amb constants ramificacions, un sentit de l’humor molt propi i surreal i totes les virtuts hagudes i per haver. Insuperable.

vigor mortis

2010-09-01T15:38:00.002+02:00

september. I, amb la extraordinària regularitat que caracteritza la meva inconstància, fer tornar el blog i pretendre alimentar-lo, pel cap baix, fins a finals d’any.

Hibernar i, en sortir de la cova i deixondir-se, adonar-se que el paisatge, siguis on siguis, és el mateix que l’any anterior. I només pots canviar-ne el relat i la mirada…

Do you remember…? Love was changing the mind of pretenders… cantaven els incombustibles i mai prou ponderats Earth, Wind & Fire. Potser perquè les millors coses passen ara i, d’aquí a Nadal, ja hauran tingut temps de marcir-se, enfilar-se, podrir-se o el que sigui però, en definitiva, definir-se.

I retrobar la mica de força, abans del solstici, per fer rebost i tornar-se a entaforar al cau.

Now December, found the love we shared in September…

Espriu era un cylon

2009-11-26T17:06:00.002+01:00

és interessant que de cop i volta el nom de Salvador Espriu es torni a invocar relacionant-lo amb la cosa pública. Ha hagut de ser el President Pujol qui fes recordar que quan va començar, ara ja fa més de trenta anys, la falòrnia aquesta de la transició i la veu dels poetes tenia un cert pes en l’imaginari social, l’autonomisme es va nodrir (vampiritzar, gairebé) de la idea hispànica que interpretaven de La Pell de Brau d’Espriu. Que, òbviament, ha fet aigua pels quatre costats perquè de la regeneració moral, de la postguerra, del perdó, de la tolerància i de totes aquestes coses tan altisonants que havien de salvar Espanya de la condemnació eterna ja no en queda res ni ningú se’n recorda.

Espriu, per als despistats, va ser un poeta, narrador i dramaturg que en qualsevol altra llengua que no fos el català hauria guanyat quatre premis Nobel, dos òscars i un Festival de San Remo. La seva obra és d’una cohesió tal, d’una condensació temàtica tan total, d’una perfecció estilística tan imponent que costa de creure que fos creada per una sola ment humana, d’igual manera que ningú es creu que Homer escrivís la Ilíada o ni tan sols que existís.

Espriu, en realitat, era un cylon, un membre d’aquesta espècie de màquines humanoides creada per redimir la humanitat dels seus incomptables pecats i que, quan tots plegats caiem pel pedregar sense fi del fals progrés, ens retorna als orígens, a l’espiritualitat primigènia.

A cada poble li devia tocar el seu propi cylon. Jo potser n’hauria preferit un de més semblant a Tricia Helfer, però als catalans ens va tocar Espriu per fixar les bases de la nostra cultura, amb un ull posat sempre als antics, als fundadors, i l’altre en el codi, en la llengua. Només amb aquests dos elements va assegurar la persistència d’una manera d’expressar la humanitat. No és poca cosa, crec jo. L’anorreament cultural que intuïm (i que explica el remogut panorama polític actual), la mort definitiva esdevé passatgera conservant en la memòria l’obra completa d’Espriu.

I ja sé que tothom se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona, però que ara tornem a treure la patum per recuperar una idea d’Espanya fallida és, si més no, parcial i falsari. Espriu ens va donar les eines per elaborar un pla com el dels cylons: destrucció de l’status quo i regeneració total. Si no no ens en sortirem.

Si heu seguit poc o molt Battlestar Galactica (i si no és altament recomanable) sabreu de què va la cosa i que, en el fons, els cylons són els bons.

sostre i esperit de la lletra

2009-11-18T16:45:00.002+01:00

la gran victòria, l’èxit esclatant de Salvador Sostres és haver imposat, per sobre de les seves idees de vegades execrables, el seu esperit.

Durant els vuit anys i mig de columna diària a l’Avui ha dinamitat tots els límits i totes les convencions. Ha retornat la polèmica i la sang a una cultura oficial mig morta i enfangada fins el coll en la correcció política.

El millor Sostres és aquell que reflexiona al voltant dels valors morals en funció no pas de si són més d’esquerra o de dretes, més locals o més universals sinó de en funció de si s’acosten o s’allunyen de la Veritat. Una mística que l’entronca substancialment al gran definidor d’un pensament català invertebrat que fou Francesc Pujols.

Però vaja, no és aquest Sostres reflexiu i intimista (el que també es troba en els seus llibres) el que escandalitza i commou les masses sinó el que es mulla, el que insulta, el que provoca, el classista, el xenòfob, el que apel·la a les baixes passions de l’ànima, el que instal·la en l’imaginari col·lectiu els dubtes i les preguntes. I aquest articulista és tant o més valuós que el primer. Un dia fa que et preguntis: I si el Sostres té raó? Llavors es quan t’enganxa; cal un gran talent per fer això. Com cal igualment un do especial per crear corrents d’opinió i nous punts de vista com ha aconseguit sovint: sense anar més lluny, la visió del conflicte catalanoespanyol actual com una guerra oberta on hi ha bons i dolents si no és seva (ja que també és un subtil divulgador de consignes partidistes) ha estat articulada clarament en la seva columna i al seu web.

El que hem perdut, bàsicament, amb la puntada de peu del diari Avui a Salvador Sostres és la gran oportunitat de veure com es consolidava un projecte periodístic únic en els nostres dies i que posa el personatge a l’alçada dels grans del mitjà de quan érem realment una cultura moderna i pionera; de Maragall, de Pla, de Xammar, de Gaziel i, sobretot, de l’increïble Verdaguer de En defensa pròpia que va definir no l’estil (que cadascú té el que té) però sí l’actitud amb què s’ha d’escriure en un diari: a mata-degolla. Altres tenen el talent i la tribuna (Monzó, per exemple) però els ha faltat l’energia, el compromís i la trempera. L’època, però, juga del cantó de Sostres i la premsa convencional va de baixa. El futur del periodisme és el blog i el diari digital i allí hi té, de moment, la batalla guanyada.

L’exemple és clar. Només la voluntat i l’ambició de definir el propi Jo, d’expressar-lo i defensar-lo amb tots els defectes i virtuts, ens podran acostar un pèl a la llibertat, individual o col·lectiva, que en el fons són la mateixa cosa. Són temps d’herois i, Sostres, la lletra mata.

llet, mala llet i cacaolat

2009-11-13T19:09:00.000+01:00

he de confessar que abans d’escriure aquest post m’hi he pensat una mica més del que és habitual. Normalment escric a raig i esporgo després les grolleries i les impertinències de diversa índole que indefectiblement proliferen com bolets al llarg i ample del text.

A més, el fet que faci gairebé dos mesos que no publico cap nova entrada i la conseqüent acumulació de temes al rebost desaconsellaven avançar en aquesta direcció i optar per prosseguir amb les frivolitats i collonades diverses que apareixen en aquest blog. Però m’he vençut finalment i m’he dit: què cony, ja em censuro prou quotidianament per haver-ho de fer també en aquest meu espai d’esplai i esbarjo mental.

La cosa és que no hi he escrit gaire aquí, però el que hi he escrit és gairebé sempre veritat, d’una profunditat moral indiscutible i d’una voluntat de servei a la comunitat encomiable. Evidentment, ja fa anys que m’afaito i no espero a canvi de la meva aportació desinteressada cap recompensa ni mostra d’agraïment. Els màrtirs ja ho tenim això…

Ara bé, amb tota la saviesa, coneixement i nuesa íntima compartits amb vosaltres, amables i eventuals lectors, em rebenta sobremanera que el post més visitat d’aquest blog, amb diferència, sigui Posa’m un Cacaolat; la boutade més idiota i supèrflua que hom es pugui tirar a la cara de la qual, sorprenentment en una societat alfabetitzada, molta gent no n’ha captat la ironia (d’altra banda no gaire amagada). Només em va faltar posar-hi l’enllaç per descarregar la tonada per multiplicar el hits a la pàgina exponencialment, fins al punt que poques setmanes després per la ràdio ja oferien la possibilitat de baixar el politò enviant un SMS als de Cacaolat, fent pagar 90 cèntims per un servei que Avui es parla de mi, un mes abans i en primícia, ja oferia de franc. No és això, companys, no és això.

Fins aquí tot normal. Us aprofiteu de mi i de la meva feina, jo em queixo amargament, denuncio una conspiració judeomassònica i santes pasqües: fi del post d’avui.

El que passa és que darrerament he descobert una sèrie de blogs extraordinaris. Estan més o menys vertebrats, es retroalimenten uns amb els altres i es fan dir Odisfera. Bàsicament es dediquen a supurar tota la mala bava que van acumulant en el seu dia a dia (pressumiblement d’una rutina enganxifosa) i a cagar-se amb tot el que els molesta poc o molt. Desconeixen la correcció política i el bon gust, reneguen a cor-què-vols, alguns són d’una intel·ligència inusual, altres són demostracions constants de talent per això de l’escriptura, alguns escollits ja han creat un estil definit i original. I tots, absolutament tots, són divertidíssims.

Ara sí, doncs, com a epíleg, inspirat en aquesta nova saba odisfèrica i constituint una excepció en el meu bon gust insubornable, us he de dir a tots els que heu visitat aquest blog només per a descarregar-vos gratuïtament la cançoneta dels ous obviant aquelles línies on l’autor s’hi deixa l’ànima:

Que us donin pel sac en fila índia… subnormals!

la BCN de les putes i el Koy Shunka

2009-09-18T16:00:00.000+02:00

aquest senyor de l’esquerra és un geni. Es diu Hidekki Matsuhisa i ara farà un any va tenir la feliç ocurrència d’obrir al carrer Copons de Barcelona el millor restaurant japonès d’Europa, el Koy Shunka.

I no vull deixar passar l’oportunitat de commemorar l’efemèride d’aquest darrer any que ens ha convertit en assidus de la rústica i acollidora barra de fusta, per on hem vist desfilar autèntiques meravelles de la subtilesa palatal.

Des d’aquelles exquisides sopes de llamàntol o de ceps i truita que feien l’hivern passat fins a les ostres i les cloïsses escalfades; l’espectacular maki de tempura de gamba de Palamós; els nigiris prodigiosos (el d’espardenya em va fer caure les llàgrimes); aquell black cod (terminologia Nobu) amb fideus de te verd i alga nori amb què ens van obsequiar un dia de primavera; els delicats mollets marinats i marcats en un punt de cocció d’una justesa sublim, aquells lingots compactes de maguro i toro laminats en sashimi per la mà mestra de Hidekki, la sorprenent i saborosa tècnica de socarrimar el peix a la flama de gas (soasar, en diuen ells en castellà); les beines de soja verda, els sorbets i les escumes d’una autèntica cuina de fusió (producte català i tècnica japonesa) o la meva debilitat que no em puc estar de demanar cada vegada que hi vaig: el temaki de tàrtar de toro i ceba tendra. I així desenes de plats veritablement emocionants, preparats en show-cooking i magníficament servits, que fan que una escapada al Cap i Casal ja comporti visita obligada al senyor Matsuhisa. Tot un clàssic ja.

Per molts anys, Koy Shunka!

P.S. Si el lector d’aquest post és observador s’haurà adonat de seguida que, malgrat la referència del títol, no es menciona en cap moment res sobre prostitució en el text. Només era un recurs per captar l’atenció sobre un fet realment remarcable com l’aniversari de tant excels restaurant utilitzant certs conflictes d’ordre púbic que darrerament preocupen tant a la societat barcelonina i gaudeixen de tota l’atenció mediàtica haguda i per haver. Ja em sabran perdonar.

a Rèussia

2009-09-17T18:15:00.001+02:00

roda el món i torna al born. Aprofitem el pont de la Diada per un petit recés en forma d’escapada a casa de la mà generosa de Sant Ryanair, que patrocina aquests magnífics vols de compressió corporal on la gent (incomprensiblement?) aplaudeix quan aterra com si baixessin del Furious Baco.

Fa una temporada que no passo per Reus. Hi tinc uns quants encàrrecs d’aquells que abans en dèiem recados i no se m’acudeix altra cosa, en passar per la Plaça Prim, que seure una estona entre els jaios que de tota la vida s’hi han refugiat del bats de sol estivals. Deu fer 15 anys que no sec en un d’aquests bancs i crec que la sensacions no han diferit gaire: més o menys les mateixes cares, les mateixes converses, els mateixos posats, els mateixos vestits modulats per la moda del moment…

Després de 10 minuts me’n canso i faig per aixecar-me i reprendre el camí. Però en sec salta un punt de distorsió en el paisatge urbà. Primer és una parella jove desorientada, després una família sorollosa carregada de bosses del Zara, més tard dos matrimonis jubilats i escandalosos que em demanen que els faci una foto amb l’estàtua del General Prim de fons. Accedeixo perquè em costa dir que no i per allò de l’hospitalitat. No em diuen ni un trist spasiva. Són russos. Baixant pel carrer Monterols m’hi fixo: n’hi ha desenes i constitueixen una invasió en tota regla. Vesteixen de manera increïblement hortera, són xavacans i criden com a verduleres, dubto que sàpiguen on han anat de vacances; són maleducats i desvergonyits. Hom no entèn d’on pot sortir aquesta gent i si tenen alguna cosa d’europeus o d’occidentals, fins i tot. No són turisme de baixa qualitat sinó de qualitat sota zero: per quatre quartos que puguin deixar aquí (a les cadenes hoteleres i a les botigues franquiciades que hi ha a tot arreu) no crec que compensi amb la mala imatge que donen.

El cas és que la invasió és global a tot el continent: fa poc a Baden-Baden vaig tenir la mateixa sensació, encara que els russos que voltaven per allà exhibint cadenes d’or, ròlex i ferraris tenien pela llarga. Però eren igual de cutres. Suposo que és el preu que Europa ha de pagar per dependre dels seus recursos naturals (com hem d’aguantar certes indignitats islàmiques o dictadorets com Chávez).

El que no acabaré d’entendre mai és que un país que ha llegat a la civilització occidental la subtilesa de Txèkhov, l’èpica d’Einsenstein, la melodia prodigiosa de Prokòviev o la grandesa de Dostoievski (fins i tot el pseudònim d’aquest bloc, Mixkin, és un homenatge al príncep protagonista de L’Idiota) pugui produir ara aquests incòmodes i ostentosos visitants i fer que, avui en dia, el ciutadà rus més universal sigui un intel·lectual com Roman Abràmovitx.

Deu ser que gairebé un segle de comunisme ens ha fet més mal del que ens pensàvem.

el país del Come-and-Get-It-Day

2009-09-13T22:08:00.000+02:00

hem viscut sempre amb la promesa (tàcita i somorta com totes les coses importants que ens passen) que totes les derrotes i humiliacions, les repressions i les mentides, les apropiacions indegudes i els crims d’estat acumulaven energia en una gran dinamo que, de cop i volta, un dia, il·luminaria de sobte el país.

Que totes les vegades que hem notat (més que escoltat) en un familiar, un amic o un conegut el pes feixuc de la tirania no eren més que el preàmbul de la ineludible carambola que ara tots esperem acorralats en un racó de la taula de billar.

A la mítica Vall de l’Arc Iris (Finian’s Rainbow, 1968), enmig de la Gran Depressió i el racisme més visceral, també esperaven el seu Come-and-Get-It-Day, el dia en què sortirien de la misèria i que recuperarien dels cacics, la terra. La certesa del triomf no era mística ni màgica tot i els follets irlandesos i les olles d’or, sinó que es basava en el convenciment tel·lúric que, només voler-ho i agafant les coses amb les dues mans, tornarien als seus legítims propietaris.

Avui, 13 de setembre de 2009, després d’una brutal tempesta de final d’estiu, s’ha vist un tímid Arc de Sant Martí. I de l’estómac m’han pujat també dos íntims convenciments: u, que en algun lloc d’Europa de semblança a aquella Sinera del Poeta, un poble ha celebrat per fi el seu Come-and-Get-It-Day; i dos, que, posant els peus a terra, quan deixem de somiar serem lliures.

posa’m un Cacaolat

2009-09-04T10:47:00.005+02:00

durant anys, hem sabut de l’adveniment de les estacions a través de la ràdio i les extraordinàries cançons del Cacaolat; aquell Cacaolat Calent que et traslladava emocionalment i màgica a les llars de foc de l’hivern, aquells Cacaolats Naturals d’entretemps, aquell Cacaolat Gelat suggerent i quasi eròtic que ens refrescava els tòrrids estius…

Més tard vam trobar el cau de la bèstia, la fabulosa Granja Viader de Barcelona, que és encara testimoni del naixement ja fa més d’un segle a Cardedeu d’un dels èxits més esclatants de la indústria alimentària catalana. A banda de la prodigiosa i espessa nata i els biquinis de sobrassada…

Avui, però, he escoltat a Rac1 aquest nou jingle de la marca i crec que, després d’això, no li calen més elegies a la llegenda:

Han passat anys però et tinc gravat aquí dins la meva memòria,
ets el més especial i fas que tot s’ompli del teu sabor,
mai no passes de moda, sempre ets original,
a casa, al barco, a la feina, dins de la bossa o en el bar,
et porto sempre a la vora, vagi allà on vagi no hi faltaràs.
Posa’m un Cacaolat (ei!), dona’m un Cacaolat (ei!),
fred, calent, natural; el que fa falta és un Cacaolat!
Posa’m un Cacaolat (ei!), dona’m un Cacaolat (ei!),
fred, calent, natural; m’és ben igual si és Cacaolat!
Actualització: La cançó Posa'm un Cacaolat
Actualització 2: Descàrrega de Posa'm un Cacaolat, un to de mòbil espectacular!

Txigrinski i Chygrinskiy

2009-08-31T19:15:00.001+02:00

deixant de banda que aquest bon home central tot ell hagi comportat a les sanejadíssimes arques del Barça la fredolica de 25 milions d’euros (més de quatre mil milions de les antigues pessetes, com diuen encara alguns) assisteixo atònit a la manera com se li està transcrivint el nom de l’alfabet ciríl·lic.

Tots els mitjans de comunicació en català s’han posat emotivament d’acord en anomenar-lo Txigrinski. Em sembla molt bé, tot i que posats a transcriure i a adaptar-ne el nom a la nostra ortografia no entenc per què no Txigrinsqui o fins i tot Xigrinsqui, donat que, com és sabut, en la major part del domini lingüístic la x en posició inicial de paraula és africada. Recordo que anys enrera ja hi va haver una qüestió similar amb Stoixkov/Stoichkov i no me’n recordo de com ho van resoldre. Tot plegat ho trobo d’una incoherència notòria.

Ara bé, el que ja és completament delirant és que al web del Barça li diguin Txigrinski i a la samarreta l’hi posin la transcripció (anglòfona?) Chygrynskiy, que no té cap mena de sentit en català (ni, diguem-ho fluixet, en castellà).

El Barça és més que un club i té una directiva que no se la mereixen els seus socis (cal recordar que volien fotre fora el senyor Laporta) però també és víctima, com tots, del màrqueting.

Suïssa, visió supèrflua

2009-08-28T09:09:00.000+02:00

un pont, un cotxe. Bowie que m’obsessiona d’un temps ençà. Un objectiu principal: arribar al Piemont que és el tros de marenostrum que tenim més a prop. Un objectiu secundari: travessar Suïssa. No hi he estat mai; el repte és comprovar, en una nit de pas, si es cert allò que deia Orson Welles a The Third Man sobre Itàlia, Suïssa i els rellotges de cucut. Vaja, que si és veritat que el suïssos no ballen bé i no tenen swing.

Darrerament se senten moltes veus d’admiració cap a la Confederació Helvètica que l’oposen al desficaci de la Unió (d’Estats) Europea. Els liberals hi veuen una tercera via (més americana) contra el proteccionisme decadent i decimonònic de la Unió. Els euroescèptics hi tenen el terreny abonat i més que l’hi tindran com fotin fora Espanya de l’euro com comença a insinuar gent que hi entèn.

Fem nit a Berna. Arribar-hi per Basilea ha estat fàcil i barat; les autopistes són gratuïtes. Tot és més car, et cobren en francs i l’euro no surt gaire ben parat. Tot molt polit i endreçat. Al meandre de l’Aar la xafogor és espantosa, les noies van curtes però no gaire i les terrasses són plenes de gent bevent cervesa però molta. S’hi menja normal; el refistolament francès ha fet mal com a tot arreu però el caràcter germànic compensa una mica. La qüestió ursina no la porten gaire bé: hi ha óssos a cada estàtua i a cada cantonada. En fer el xecaut a l’hotel fins i tot ens donen un osset de briox. Freguen el ridícul però no s’hi rabegen; els excessos són tabú i fan cara de no haver trencat mai cap plat. Tot és epidèrmicament neutre…

Suïssa és neutral. De tant neutral és fins i tot asèptica. Algú els ha donat el paper d’àrbitres de totes les coses i ells n’han fet una indústria que també computa al PIB: exporten imparcialitat. És senyal, doncs, de poble intel·ligent aprofitar els recursos naturals en el propi benefici. I com que amb les coses de menjar no s’hi juga, hom té la sensació que aquí el conflicte no pot aparèixer mai. I en cas de presentar-se estaria tan mal vist que l’escombrarien ràpidament sota l’estora. No fem bromes. Deu ser per això que tothom troba el país tan avorrit i estèril: la vida i l’art, que diuen que són la mateixa cosa, són conflicte i ells l’eviten tant com poden. El dubte que em queda és si va ser primer l’ou o la gallina…

Una revelació formatgística: Emmental és a la part germanòfona i Gruyère a la francòfona. A les envistes del llac Léman ja tot s’expressa en l’idioma de Molière. Escrupolosos al màxim amb les llengües, a cada territori només n’hi és oficial una, la pròpia. Tot els mitjans constitucionals per evitar un hipotètic conflicte entre comunitats de cultures secularment enfrontades. Un lloc així només pot existir en un context geogràfic i històric molt determinat. A Catalunya algú s’ha preguntat algun cop si no seria aplicable el model lingüístic suís i la resposta és fàcil de veure-la: no. Ells l’han basat en l’equilibri tènue entre les cultures francesa i alemanya. Equilibri que ha petat diverses vegades els darrers segles però equilibri al cap i a la fi. A Catalunya d’equilibri res de res. Només una cultura okupa en un país ocupat. El que passa que fa tant de temps que ens viuen a casa que ja comencen a demanar les claus. I en trobaríem més d’un que les hi donaria.

Passem els Alps pel Gran-Sant-Bernat. Hem travessat l’Helvècia, singular i irreproduïble, com un somni i ja s’intueix, més enllà de la Vall d’Aosta, un llum que ens és familiar…

nord enllà: La Cloche à Fromages a Estrasburg

2009-08-24T14:16:00.003+02:00

en el fons, el que distingeix una cultura sòlida i evolucionada i l'allunya de la caverna, és la relació que l'ésser humà manté amb la fermentació. Fent antropologia d'anar per casa, quan vam ser capaços de dominar la natura dels aliments controlant-ne el seu deteriorament vam assistir a un dels èxits més esclatants de la història. Com diu el mestre Ferran Adrià per parar els peus als integristes envejosos, la fermentació és el primer i més important dels processos químics que s'han aplicat secularment a l'alimentació; és absurd carregar-se qualsevol mètode d'expressió culinària per voler aplicar-hi processos químics. Com si la Natura no tingués la seva pròpia alquímia! Però bé, al tema; el que suposa fermentar un aliment és afegir una nova dimensió al fet de menjar i només per això ja podem afirmar la superioritat de la nostra cultura sobre altres de molt més fanàtiques i meridionals (no direm noms, que corre personal molt susceptible per aquests móns de déu) que la veuen com a impura.

Cada lloc fermenta les seves coses, algunes bastant estranyes val a dir: sense anar més lluny per aquí a centreeuropa fermenten les cols i no és precisament una menja gaire agradable, almenys per als forans. A Catalunya i al Mediterrani fermentem el que es fermenta a tot arreu: vi, pa, cervesa, formatge... La cultura del vi és evident que està en auge, la preocupació pel pa de qualitat s'està estenent com una taca d'oli després de trenta anys de congelació i misèria (cada dia és mes fàcil trobar bons pans, utilitzacions de llevats naturals i masses mare); de cervesa ja en comença a haver-ne un gruix consierable d'artesanes que prescindeixen dels processos pasteuritzadors que ho maten tot (a Itàlia, tant o més mediterranis que nosaltres hi ha una quantitat de cerveses naturals increïble); i sembla que vulgui arrancar una certa producció de formatges de llet crua genuïns: de vaca als pirineus (cooperativa de Sort, per exemple) o de cabra en petites formatgeres artesanals distribuides per tot el territori. Sense oblidar l'extraordinari formatge de Maó, que està al marge de modes i que no s'ha deixat de fer mai; és el nostre parmiggiano reggiano particular.

Aquí al nord, que no tenen ni de bon tros tantes coses bones com nosaltres, saben que el que l'excel·lència és rara i inconstant i que per mantenir-la i que no se t'escoli entre els dits se n'ha de tenir cura i fomentar-la. És la gran virtut dels francesos i segurament la seva perdició: tenir grans productes i saber-ho però obviar vergonyosament el que ve de fora.

Per tot això, potser només a l'Alsàcia, a la perifèria de França (una perifèria tan perifèrica que ja és culturalment una altra cosa) podria haver-hi un lloc com La Cloche à Fromages, un veritable temple del formatge que ofereix la formatgera més gran del món curulla amb 700 formatges de llet crua de vaca, ovella o cabra d'altíssima qualitat. Predomini del formatge alsacià (terra rica en formatges, en vins i en tot) i francès, però amb referències també d'Alemanya, Suïssa o Holanda (la cultura de la vall del Rin és transfrontera i molt més homogènia del que sembla). Diversos assiettes de tast perfectament relatats i contextualitzats pel mestre formatger que supura sapiència i passió per la seva feina. I a més, una posada al dia remarcable de la cuina del formatge amb plats de creació més enllà de les clàssiques fondues i raclettes.

Un must have en tota regla, a la Rue dels Tonneliers d'Estrasburg. Algun eurodiputat votat pels catalans i que segueix consignes de la villa y corte s'hi podria deixar caure algun cop. Potser hi veuria la llum.

el rapte d'Europa, la fugida i l'etern retorn

2009-08-21T16:17:00.007+02:00

el dia 1 de setembre d'enguany farà exactament un any del primer post d'aquest humil bloc i deu mesos del darrer. Una aturada molt més llarga del previst, motivada per causes professionals de força major que se'm van endur a les profunditats de la vella i decadent Europa.

Per algú de caràcter mediterrani com un servidor, més aviat individualista i displicent, viure entre aquesta gent tan estranya que cuina amb mantega suposa un repte que precisa de totes les energies psíquiques que hom pugui reunir. Fugir a Europa t'acosta a una civilitat que a les costes del mar d'Ulisses no pot ni ser somiada però t'allunya de la civilització que en aquelles costes va néixer i en aquelles costes roman.

Una vegada parat el cop i perdut el respecte al mite del nord enllà hom no pot més que adonar-se de la veritat revelada: Europa som nosaltres i ja estem en el camí sense retorn de tornar-la a dominar.

I què millor que aquest esperit i aquesta saviesa infosa per reprendre el bloc, a partir de tan ditxosa efemèride i aprofitant que a casa, de moment, més val no acostar-s'hi gaire. Massa calor i el perill estremidor d'una altra manifestació inútil.

òpera i ginebra

2008-10-21T19:37:00.005+02:00

com els basters, els vaquers, les cosidores, els drapaires o els serenos, l'ofici de bàrman o cambrer de barra està desapareixent per moments. En alguns restaurants encara podem trobar serveis bons, eficients i elegants, siguin o no d'escola (que és un factor menys determinant del que sembla). Però quan parlem de bars, el desert és immens i desolador, perquè suposo que no cal dir més que un bon bàrman no és un senyor que serveix copes indiscriminadament. Un bàrman ha de tenir paladar, bon gust, criteri, coneixement de la tradició, ganes d'innovar i descobrir nous productes. És a dir, com un cuiner. Però, a més, se li pot exigir capacitat de tracte amb el client o parroquià, cosa que l'impedeix per complet amagar-se dins de les cuines com fan algunes estrelles dels fogons. No és, doncs, una feina senzilla.
I un bon bàrman ha de treballar en un bon bar, que a casa nostra es poden comptar amb els dits de la mà. De fet ens hem de referir sempre als quatre establiments clàssics de qualitat de Barcelona: Tirsa, Ideal, Dry Martini i Boadas. I algun d'aquests, francament, ja no és el que era.
Si algun enamorat de la cocteleria i el bar clàssic que passi per aquest bloc sap de més locals del país, que ens ho faci saber i intentarem fer una llista de bars dignes de Catalunya, però mentrestant jo em congratularé de l'obertura a Cambrils de la cocteleria Òpera. Un bar fantàstic vora la platja i la Riera d'Alforja que comparteix l'esperit de beure, parlar i relaxar-se, més que fotre bots i eixordir-se amb músiques infectes. Feu un cop d'ull a les fotos que tenen penjades al web i veureu de què parlo. A més, compta amb una botelleria espectacular com jo no havia vist en molt de temps, oberta als suggeriments del clients que poden triar i remenar en una carta amb desenes de referències de vins i destil·lats. Un goig, vaja, poder-se prendre un gintònic de Martin Miller's o G'Vine al costat de casa. A veure si tenim sort i aguanta la crisi...

en clau de mi, per exemple

2008-10-17T16:21:00.006+02:00

divendres passat vam veure per primera vegada En clau de vi, el programa del Canal 33 que es dedica a parlar de vins, com el propi nom indica. És la segona temporada i sembla que ha consolidat un espai que era més que necessari a la televisió pública d'un país que viu tan abocat a la cultura vitivinícola, que no tot han de ser cotxets i motetes.
I bé, el programa és interessant; Josep Roca en sap molt, això no ho descobrirem ara i Marcel Gorgori té un encant especial, això ja ho sabíem dels programes d'òpera que feia tant a la ràdio com a la televisió amb Roger Alié. A més a més, el convidat de l'altre dia, Isma Prados, va entrar en el joc sense arrufar gaire el nas i tal. Però a mi, francament, aquest refistolament barroc i aquestes expressions tan afectades em grinyolen una mica.
Mostra d'això va ser una seqüència on els tres individus intentaven trobar traces de pinya (tropical, s'entèn) en un Mas Escorpí de Gramona (un gran chardonnay, per cert). Amb música de Fauré i unes oníriques imatges de pinyes en fadeout. L'escena hauria pogut ser perfectament un gag dels Monty Phython; Isma Prados ja no sabia com posar-se...
Però en fi, realment la pinya l'hi trobes, en el vi. I per això, com que van anunciar que aquesta setmana intentarien buscar traces làctiques en un Marquès d'Alella Allier 05 del grup Parxet, jo n'he posat una ampolla a la nevera aquest matí per seguir-ne les evolucions gustatives en directe amb algun formatge artesà d'ovella. I, abans que ens ho diguin per la tele ja us ho dic jo: és un gran vi que, amb altres com Parvus (jo tinc especial debilitat pel negre 100% Syrah) i Orbus d'Alta Alella, torna a posar al mapa la clàssica denominació d'origen catalana d'Alella, que semblava que s'havia quedat un pèl ressagada davant la força del Penedès i el Priorat.

col·lisió i fraternitat

2008-10-14T09:45:00.008+02:00

el meu autor de capçalera, Josep Maria de Sagarra, ho és perquè, sovint, en les seves pàgines hi trobo algunes paraules de llum que enfitonen la veritat, que d’altra manera s’escolaria invisible pel rutinari pas de les hores. En una de les millors novel·les europees del segle XX, Vida Privada, escriu amb magistral síntesi i talent:

“Es dóna el cas molt corrent que dos germans es tinguin indiferència l’un per l’altre, es tinguin antipatia, i odi i tot. Els fraticidis són fets que s’observen amb una relativa freqüència; però tot això no és obstacle perquè al mateix temps, existeixi un sentiment especialíssim que només es registra en les relacions fraternals. És aquell sentiment que fa que un germà ajudi a l’altre i en un moment de perill anteposi el seu germà a tot. Coneixem famílies en les quals els germans només fan que dir fàstics els uns dels altres, que les diferències físiques i morals entre ells són fortíssimes, que cadascú enfila la vida per indrets diferents i oposats; però en un moment de perill de debò –els perills de debò són gairebé sempre els que ataquen la salut física o la salut econòmica de les persones, perquè davant d’això la salut sentimental passa molt a segon terme- aquests germans es troben, i fan el que no farien per ningú; i, a més a més, a aquest sacrifici que es fa per un germà, no s’hi dóna la importància del sacrifici que es fa per un amic, perquè es considera natural, es considera com una cosa d’ordre biològic, una obligació fatal, que es tenen entre ells. En aquests moments de perill, és quan la família aparentment disgregada per les circumstàncies, es contrau, es converteix en una massa homogènia i defensiva. La reminiscència de l’entranya materna que ha creat una sèrie d’individus aparentment distints, es fa imperativa, es converteix en una corda sòlida que lliga el cor dels germans per ajudar-se mútuament.

Hem conegut famílies, que, després de les més inhumanes renyines, a l’hora d’una mort, d’una operació difícil, d’un desastre econòmic, han esborrat les renyines i els respectes i l’amor propi, i un germà ha estat al costat de l’altre, en una forma i unes paraules que potser són les úniques íntegrament afectives i desinteressades que es produeixen al món, perquè, com hem dit, no obeeixen a l’albir, ni a la simpatia ni a cap mena de gust sentimental, sinó que són un producte merament biològic i cauen dintre la categoria de l’instint de conservació que tenen tots els éssers vivents”

De totes les relacions humanes la dels germans deu ser la més estranya. I deu ser per tot això. Aquest post és una teràpia perquè jo no em parlo amb el meu germà. Llegir aquest paràgraf no sé si em reconforta perquè m'humanitza o em condemna definitivament per saber-ho i no fer-hi res.

ecos d'echochrome

2008-10-03T16:28:00.002+02:00

els viaranys de la memòria són una cosa ben curiosa. De petit, el meu avi ostentava al rebedor, al costat de la porta d'entrada i d'una gran clau de fusta de la qual penjaven desenes d'altres claus metàl·liques, una litografia d'aquest gravat de M.C. Escher que si no m'erro es titula Belvedere. Els minuts incòmodes d'espera abans de sortir de casa dels meus avis me'ls passava, indefectiblement, embadalit intentant escatir com collons estaven disposades les columnes en realitat. He de confessar que els meus dots per la perspectiva i la delineació sempre han estat lamentables, cosa que justifica la perplexitat (i segons quin dia, indignació) que em produïa la contemplació d'una cosa tan mal dibuixada.
Però tot això no he recordat fins als darrers dies, quan m'he sorprès a mi mateix, en el meus mals despertars endèmics, embadalit jugant a quarts de vuit del matí a Echochrome a la Playstation 3, un videojoc que consisteix a manipular la realitat mitjançant el punt de vista per resoldre infinitat de trencaclosques. Recuperant com per art de màgia la mateixa sensació que fa vint anys, entre el son i la vetlla, de fer quadrar de nou la irrealitat de la nit amb la física més cruel que ens espera durant el dia. I ja em transporta la resta de jornada, amb el quartet de corda, la certesa que els afers mundans són qüestió de perspectiva. Per la qual continuo sent un negat, ho he d'admetre.

sépia i rossinyol

2008-10-01T16:17:00.000+02:00

dos conceptes biològics allunyadíssims, tant entre sí com de l'espècie humana: la sépia (sepia officinalis), un cefal·lòpode fascinant, un veritable alienígena que es va quedar a viure a les profunditats dels nostres mars; aneu a un aquari i observeu-les durant l'època de reproducció, ni la ment més malalta i imaginativa jugant a l'Spore hauria concebut una forma de vida similar.
El rossinyol (cantarellus cibarius), en l'univers micològic es debat entre tres vedettes: el cep, d'aroma incomparable, la llenega, de temptadora untuositat, i el rovelló, de textura màgica i esclatant. Però el rossinyol és el quart en discòrdia entre els bolets més comuns, conjuntant aroma i textura a parts iguals.
En definitiva, dos outsiders de la natura que es fusionen en la glòria del paladar en trobar-se dins d'un clàssic ofegat de sépia on juntament amb els tradicionals pèsols i patates hi afegirem un bon grapat de rossinyols.

La sépia, perquè sigui molsuda i gustosa, ha de ser grossa: la part gruixuda ha de fer com a mínim 1 centímetre i mig, cosa que ens porta a una bèstia d'uns dos quilos, aproximadament. Un cop neta, en podrem treure d'unes quatre a sis racions. Talleu-la amb estisora en quadrats bastant grans, de 4x4 centímetres.
Hi fem un sofregit de ceba i all, sense tomàquet (hi ha l'opció d'una culleradeta de carn de pebrot choricero, si s'hi vol donar color). Quan prengui color el sofregit, tirem la sépia. I al cap de deu minuts, unes patates quartejades. En aquesta recepta li va com oli en un llum la varietat de patata blava, que és un pèl dolça i visualment molt atractiva.
Hi deixem reduir un gotet de vi ranci. Afegim sal, pebre blanc, una fulleta de llorer i els rossinyols nets de fullaraca, com més en poseu més gust de bosc tindrà. Cobrim amb fumet o, si no se'n té, amb aigua. Que faci xup-xup mitja horeta, i aleshores hi tirem una picada de julivert, atmetlles i pinyons. En aquest moment s'hi pot afegir, opcionalment, un grapat de pèsols. En 10 minuts està llest.

Com a bon guisat, sempre serà millor un cop reposat. Per tant és un plat ideal per cuinar-se'l al vespre i menjar-se'l l'endemà per dinar sense escatimar-hi el pa. Senzill i extraordinari.

la decadència

2008-09-30T17:23:00.000+02:00

el món com el coneixem s'enfonsa en la pila del greix. I amb l'enfonsament ens sobrevindrà la decadència que ara només intuïm, algun vespre desvagat, passejant per les rambles de rius desfets. Ah! Alerta! Però rabejant-nos indecentment en la nostra decadència de dandi victorià llaurarem el sól de la poesia; que tornarà triomfant per dominar la terra fins que s'enfonsi de nou. I tot torni a començar. La decadència, cínica, ens humanitza i ens regenera les il·lusions. Fins al final que, com deia el poeta, vindrà la mort i tindrà els teus ulls.

la segona visita

2008-09-29T15:41:00.001+02:00

diuen els entesos que es pot valorar amb justícia i equanimitat un restaurant únicament a partir de la segona visita. Per evitar enlluernaments excessius o maniobres capricioses de l'atzar. Jo hi estic d'acord a mitges: quan la impressió de la primera vegada és positiva (i sobretot quan quedes impactat per una proposta) és bo posar la pilota a terra, asserenar els ànims i deixar reposar els judicis fets de cop al bot. I corroborar-los o desmentir-los en una altra oportunitat. Però, quan surts d'un establiment amb posat de decepció o estafa, sobretot en restaurants de clares ambicions de grandesa que normalment no estan a l'abast de qui les proposa, hom s'ha d'esforçar per trobar aquell detall de qualitat que justifiqui tornar-hi. I normalment no el trobes. Un jugador de primera no pot fallar un penal: no es repeteix a no ser que tinguis un arbitre casolà. Vist amb fredor, la teoria es pot aplicar a qualsevol àmbit de la vida que ens requereixi un judici, és a dir, gairebé tots.

Una aplicació pràctica en restaurants de les nostres comarques (que és un eufemisme per no dir la província de Tarragona però vaja, el marc de referència és el mateix s'anomeni com s'anomeni): La Bresca de Cambrils o El Celler de l'Àspic de Falset , per exemple, són dos molt bons restaurants; el primer cop que hi vam anar vam sortir-ne encantats, però, per diverses raons, no van confirmar l'excel·lència en la segona visita perquè com diu l'adagi, el que compta no és arribar sinó mantenir-se. I l'exigència en el món de la restauració és sempre altíssima.

Per tot això, els establiments que superen la segona visita em mereixen la més sincera de les admiracions. I per tot això, l'àpat memorable de dissabte passat a Les Moles d'Ulldecona fa que pugui afirmar, amb molt poc marge d'error o de dubte, que és el millor restaurant de la demarcació de Tarragona (un altre eufemisme d'aquests de TV3). Encara recordàvem amb delit del menú de tast de l'any passat creacions magnífiques com el gelat de gamba, la patata brava amb sorbet de guiness, el cucurutxo de baldana, el caneló de cua de bou, el calamar amb sorra de platja, o l'all-i-pebre d'anguila, entre d'altres. I enguany s'han superat amb meravelles com l'ostró del delta amb crema de remolatxa i aire de fonoll, una combinació increïble de gustos i textura, el McMoles (a la foto), una divertidíssima recreació paròdica on l'hamburguesa de foie i cruixent pa de taronja es combina amb xarops de pebrots vermell i groc i una sorprenent cola de vi dolç. Fantàstiques també les versions de la clotxa de la Terra Alta o l'Esqueixada; prodigiós el bacallà amb peu de porc i brou de pernil ibèric. Admirable, també, la demostració de tècnica culinària en tractar l'excel·lent oli d'Ulldecona: en polvoró, en mousse o en crema. I així fins a encadenar setze plats que vessen creativitat, tècnica, coneixement i respecte pel producte local i la tradició. Tot un discurs estructurat i complementat amb un servei perfecte i atent en la mesura justa i un entorn més que agradable. Per posar una pega, la carta de vins és un pèl curta i eclèctica en excés i, si s'és de fora, potser una mica complicat de trobar (a la carretera de la Sènia, vora el castell d'Ulldecona). La degustació val 59 euros, una despesa ínfima en relació a les sensacions úniques que hi podeu experimentar; si passeu per la vora no deixeu d'acostar-vos-hi. I a esperar el nou menú...

oloroso, amontillado, palo cortado

2008-09-25T00:00:00.001+02:00

no sé si sabíeu a què es refereixen aquests divertits apel·latius del títol, però jo no en tenia ni la més remota idea: són algunes de les varietats dels vins emparats en el consell regulador dels vins de Xerès, un meravellós món de noves sensacions vinícoles andaluses que, inexplicablement desconegudes, ara poc a poc començo a descobrir.
Fino, Porto Fino, Manzanilla o Pedro Ximénez són altres varietats de Xerès més conegudes, però desconeixia que formessin una gamma tan ben estructurada en cossos, dolçors i graduacions tal com la distribueix la centenària bodega Lustau de Jerez de la Frontera. Des dels vins secs, frescos i de graduació mitjana (sobre els 15º) com els Finos i Manzanillas de Sanlúcar de Barrameda, passant pels vins secs, potents i avellanats com l'amontillado i el palo cortado, fins al xerès més dolç però igual d'espès com l'oloroso, el cream o el clàssic pansal Pedro Ximénez (que es va posar epidèmicament de moda fa un temps en les reduccions que acompanyaven els foies de tot arreu), sense parlar de mistel·les, vinagres o vins rancis, conformen tota una col·lecció de vins excel·lents no només per aperitius o postres, si no per maridar tot tipus d'aliments.
És curiós que a casa, abans, sempre hi havia una ampolla de Tio Pepe que s'usava rares vegades per complimentar alguna visita o més impactant encara (per la modernitat del concepte associatiu) quan se'n tirava una cullerada sopera a la sopa espessa de galets, cosa que, ara que hi penso, jo encara no he tastat mai tot i veure-ho fer centenars de vegades.
Tot plegat, em fa pensar que el fet de tenir aquí al costat, al Priorat, els millors vins negres del planeta (i encara em congratulo d'haver arrasat amb totes les ampolles de l'extraordinari Embruix de 2004 que tenien tirades de preu a l'Esclat) ens omnibula una mica i no ens deixa descobrir altres universos gustatius increïbles. Que deu ser l'únic que, en plena decadència de la nostra civilització, encara ens reconcilia amb la vida.

Cal Travé, a Solivella

2008-09-22T01:14:00.000+02:00

m'havia proposat ressenyar en aquest bloc només els restaurants dignes de menció, aquells llocs que proporcionen alguna cosa més que menjar i beure. I aquest propòsit em descarregava de la feixuga tasca de consignar les experiències negatives, que de tant en quant també te'n trobes. Però davant d'algunes coses un home com déu mana no pot fer els ulls grossos i deixar-les a les mans de la Fortuna. I, malgrat que sempre dol carregar-se la feina dels altres (perquè jo també he estat a l'altre costat), he de desaconsellar la visita a Cal Travé, a Solivella (Conca de Barberà). Un restaurant que supera amb escreix els 50 euros per persona no es pot permetre la manca estrepitosa de professionalitat demostrada en la nostra visita de dijous 18 de setembre d'enguany. Per aquest preu (que en algun restaurant amb estrella merescuda s'hi pot menjar) no es pot oferir una carta basada exclusivament en carn (mediocre) i bacallà (d'excel·lent qualitat, val a dir) a la brasa (la que podeu veure a la foto, en un menjador agradable però amb uns retocs de maquillatge massa evidents). No es pot acompanyar amb quatre entrants suats: Coca de verdures (més bona a la fleca del meu poble), ous amb tòfona, patates i foie (foie de mala qualitat i escàs, patates olioses). No es poden donar els vins de la casa, normalets, a preu de Priorats, i mal servits. I, sobretot, no es pot donar un servei tan pèssim, provincià i vergonyant de tant pintoresc: per moments semblava que estàvem dinant a La granja del Puyal. Només destacable l'apartat dels postres, sense tirar coets. Potser podran despistar algun pixapins amb el GPS espatllat, però a la gent del país ens subleva que ens facin passar bou per bèstia grossa amb tanta barra. Fa falta alguna cosa més que un disseny corporatiu a la moda i el qüento del celler propi per tenir un restaurant digne. I us asseguro que no poden justificar el preu perquè hagin de pagar el lloguer, perduts com estan en mig del no-res...

Vicky Cristina Jaume Roures

2008-09-20T01:41:00.001+02:00

francament, ignoro per complet de quina corda política és; si tira a la dreta, a l'esquerra o al centre; si és nacionalista o no o si s'estima més els naps o les cols. Però és l'any de Jaume Roures i la seva Mediapro. He de confessar la meva creixent admiració per un personatge que encadena èxits esclatants un rere l'altre: primer va ser La Sexta, un projecte televisiu que tot i comptar amb connivències evidents a la Moncloa, ha sorprès a la pròpia empresa. Després va venir Público, que malgrat sortir a la llum en un cicle de baixada de la premsa escrita, aguanta el tipus dignament i és, tot i no combregar amb la línia editorial, un diari modern i ambiciós. Avui ha insinuat un altre triomf brutal en la guerra del futbol televisat contra un gegant com Sogecable i acumula drets d'emissió de la majoria dels grans esdeveniments esportius, l'últim reducte d'audiència massiva que queda en el mitjà. I tot això, fet des del país, amb gent del país, i sense renegar en cap moment del caràcter emprenedor català. En definitiva, que totes li ponen i es postul·la, si encara existeix el premi, com a màxim candidat a català de l'any.

I la cirereta del pastís és, evidentment, Vicky Cristina Barcelona, una pel·lícula que en la filmografia de Woody Allen és segurament de les més fluixetes (la veritat és que és una rucadeta a estones insuportable de tonta i infantil, impròpia de l'autor de Crimes and Misdemeanors o Annie Hall) però que en la Història del Cinema català és una autèntica fita: per la producció impecable de Roures i per ser el millor publirreportatge de Barcelona i Catalunya que s'ha fet mai. Només per això, que no és poc i que de ben segur farà conèixer el país i recuperar una mica del prestigi internacional que perdem a cada bugada, ja s'hauria d'agrair in aeternum a Allen i a Roures haver tirat endavant aquesta pel·lícula.
Però fins i tot més important que la projecció exterior, és la gran promoció interior i el xute d'autoestima que suposa el film: avui en una sala de cinema a rebentar, com a tots els cinemes del país, un senyor de Nova York ha explicat a uns quants catalans, en català, coses de sí mateixos que la majoria ni sabien, o no volien saber.
Ah, i diguin el que diguin porái, la Johansson continua estant boníssima.

treballar cansa

2008-09-16T17:40:00.000+02:00

els primers dies de vacances, aquells que el cos fa servir instintivament per refusar qualsevol activitat que s'assimili a les habituals, em retornen sempre a l'evidència anti-marxista (de Karl en aquest cas i sense que serveixi de precedent) de que no només la manca treball no aliena sinó que és l'estat més natural de la persona i el que t'obre la consciència a un grau d'enteniment superior.

És clar que hom s'ha de guanyar les garrofes, però d'aquí a la glorificació de l'esforç i a la jornada laboral de deu hores hi ha una distància considerable. Ara està de moda la idea que les generacions que pugen ja no s'esforcen però en realitat treballar per treballar no ho ha fet mai ningú; com a molt es treballa per inèrcia o mimetisme.
Hi ha una cultura nascuda en el comunisme contracultural de postguerra (és a dir, el que vivia a les catacumbes del capitalisme i no el que comptava amb el suport dels poders fàctics soviètics) que va desenvolupar tota una poètica de dignificació de l'esforç i del treball. Era honesta: provenia de l'ànima de la gent treballadora, que no mísera, secularment dedicada a treballar sense preguntar-se massa més coses. Pavese, és clar, ho diu millor:

Ma quell'uomo lavora. Il ragazzo lo guarda,
esitando al pensiero che un uomo lavori
sulla estrada, seduto come fanno i pezzenti.
E anche gli altri che passano, paiono assorti
a finire qualcosa e nessuno si guarda
alle spalle o dinanzi, lungo tutta la strada.

(Però aquell home treballa. El noi se'l mira,
perplex pel fet que un home treballi
al carrer, encorbat com si fos un perdut.
I també els altres que passen, semblen enduts
a acabar alguna cosa, i ningú no mira
rera seu o endavant, tot al llarg del carrer.)

Aquí, aquesta mentalitat ha predominat en l'intel·lectualitat nostrada durant mig segle XX, i suposo que aquesta sublimació del treball deu venir de per aquí. Jo he estat molts anys pensant que la vida no era de color de rosa perquè no m'hi esforçava prou, però quan m'hi he matat una mica més tampoc no ha canviat massa res gaire. Més talent i menys retòrica barata, que el cop de ronyó sempre s'és a temps de donar-lo.

rap allagostat

2008-09-10T15:14:00.001+02:00

hi ha certa tradició culinària europea, d'inspiració eminentment francesa, que té una tendència indomable cap a l'artifici i la vistositat vàcua: coses que no tenen el gust que han de tenir, aliments amb textures inesperades, farcits impossibles i martingales per l'estil. Perquè em copseu amb una imatge, tots hem vist aquell indiot pantagruèlic i rostit que, en trinxar-lo i obrir-ne el ventre en surten centenars de guatlles i colomins davant les mirades atònites dels concurrents... Doncs em refereixo a això: als patés emmotllats d'ànec, a les cascades de gambes o de copes de xampany, als blocs de gel amb formes d'animals o als maitres que surten al menjador a preparar-te l'steak tàrtar, el chateaubriand o la crep suzette enmig de grans flamarades de conyac. Afortunadament, aquesta manera acadèmica i tronada d'entendre la restauració s'està acabant, tot i que sóc conscient que els defensors de la vella escola denuncien, no sense part de raó, la lenta extinció del digne ofici de servir una taula per causa d'aquest canvi de tendència.
Però entre poc ni massa. Sense anar més lluny, encara que la cuina catalana fugi normalment d'aquesta tradició de l'artifici (tenim un caràcter secularment pràctic i auster), també podem trobar plats en el receptari clàssic que comparteixin un mica aquest esperit razzle-dazzle de enlluernar amb coses que no són el que semblen que són.
En una altra ocasió ens endinsarem en l'apassionant món de la gastronomia-ficció o gastronomia abracadabresca, però mentrestant us deixaré per anar fent boca aquesta recepta clàssica, senzilla i refrescant, que, no m'ho feu assegurar, crec que vam absorbir del gran mestre Josep Lladonosa: el Rap Allagostat, dit així o Llagosta de Pobre perquè en tallar-lo a rodanxes s'assimila al crustaci:

Compreu un rap mitjà, d'un quilo aproximadament i feu que la peixatera us en separi els dos lloms.
Amb l'espina, un parell de dents d'all, una fulla de llorer i un parell de cebes grosses (la blanca i dolça de Fuentes de Ebro li escau al plat) fem un fons en una cassola i ho posem al forn a 200º durant 30 minuts, afegint-hi a mitja cocció una copeta de vi blanc (al gust: un xerès sec li queda bé o un vi espès de la Terra Alta, millor).
A banda, lliguem els lloms del rap com si fos un tall rodó, els salem i els arrebossem a consciència amb pebre vermell dolç, sense escatimar-lo. Els cobrim amb una mica més de vi i ho deixem reposar mentre es cou el sofregit al forn.
Passats els 30 minuts, substituïm l'espina pels lloms i els deixem coure un quart més (no ens hem de passar que si no el rap massa cuit no val res). Ho deixem refredar a la nevera una bona estona i llestos.
Es talla a rodanxetes d'un centímetre i es pot acompanyar, per exemple, amb el suc restant de cocció ben triturat i tamisat, quatre fulles d'enciam variat i un toc de maonesa feta amb fulles d'alfàbrega fresca.

I ja està, amb una copeta de Sant Bru, posem per cas, un àpat ideal pels darrers dies d'estiu.

metal gear solid IV: he vist l'horror?

2008-09-08T16:09:00.000+02:00

Ja està fet. Després de quatre entregues, de diversos spin offs, de passar per cinc plataformes d'entreteniment, de més de vint anys d'història i d'haver creat fins i tot una base de dades per desllorigar tots els entramats narratius de la saga; s'han acabat les aventures de Solid Snake (de ben segur que caurà alguna seqüela, de manera que la prudència aconsella de no finiquitar la saga) amb un final granguinyolesc de gairebé una hora de durada cinemàtica que, pels que no esteu avesats al llenguatge del videojoc, és una barbaritat que només l'excepcionalitat de l'ocasió permet aguantar.

Aquesta entrega, Guns of the Patriots, comptava amb el crèdit guanyat a pols pels dos primers episodis per Playstation i, sobretot, amb l'herència d'un videojoc que em va fer tornar a jugar amb maquinetes després de quinze anys: Metal Gear Solid III. Snake Eater. Un joc que consolidava la maduresa d'un nou llenguatge narratiu usant temes clàssics de la cultura universal.

Perquè Snake Eater tenia una virtut que no ha tingut cap altre episodi i molt pocs videojocs: era, i és, narrativament competent. Estava estructurat amb mestria en un magnífic pròleg, un plantejament brillant, un desenvolupament original i un final apoteòsic. A més a més, comptava amb personatges èpics i desmesurats que no queien en cap moment ni en el ridícul ni en la inverosimilitud que a vegades són tan propis de la cultura popular japonesa, a banda de mostrar (això ha estat una constant en la sèrie) un apartat tècnic impecable que aconseguia, amb un hardware avui obsolet com és la Playstation 2, fer viure tota una jungla (una taiga soviètica, de fet). L'al·legoria del viatge iniciàtic que emprèn el protagonista no és altra que la descrita per Joseph Conrad a El cor de les tenebres i recreada més tard per Coppola a Apocalypse Now!, cims no superats de la narrativa contemporània que troben en Snake Eater una fantàstica rèplica en un nou llenguatge interactiu, destinat a esdevenir el mitjà d'oci predominant en un futur no gaire llunyà (i aquí em permetreu un incís: fixeu-vos en el volum de negoci de les productores de cinema i les de videojocs. L'evolució de les dues indústries no deixa lloc al dubte.) A Snake Eater el Coronel Kurtz de Conrad i Coppola trobava la seva imatge en The Boss, un soldat veterà que havia superat místicament les cadenes de comandament i havia entès el sentit real de la guerra, de l'horror (com repetia Marlon Brando a Martin Sheen, el seu assassí). Així, The Boss espera la seva mort de mans de Naked Snake en un final tan o més memorable que el de Apocalypse Now!

Amb aquest precedent inigualable, era doncs difícil que Guns of the Patriots pogués deixar la mateixa empremta. Hideo Kojima, el creador dels Metal Gears, n'era conscient i crec que, davant la dificultat, ha optat pel camí fàcil: fer soroll. Una història enrevessada, amb trames culebronesques o absurdes, amb un sentit de l'humor tronat, uns personatges rídiculs i amb molt poc suc, uns arxienemics amb un patetisme incomprensible i tòpic (quina gran diferència aquesta unitat Beauty & the Beast amb els Cobra d'Snake Eater!), una voluntat equilibrista de fer lligar tots els fils encara que no vingui a tomb i, sobretot, un final inacabable digne de les pel·lícules de terror on el monstre no l'acaben de matar mai. Un desficaci monumental.

Malgrat l'extraordinari apartat tècnic, una gran ocasió perduda i un pas enrere en la recent història del videojoc. Però bé, també diuen que Mamma Mia: El Musical és una fita en la història del teatre català... To be continued...

paisatge amb anxova (i 3): serveis públics a la comunitat

2008-09-05T15:56:00.000+02:00

Instruccions precises per a la neteja i gaudi de l'anxova (m'hi he vist abocat sense remei davant la certesa que existeix, entre la canalla del país i la no tan canalla, la creença que una anxova és un tira de carn de peix marronosa i trencadissa que s'estiba en llaunes petites i ovalades; comercialitzades en capsetes de cartró refrigerades -abans, fins i tot portaven una clau de ferro per obrir-les):

Trieu unes bones anxoves en salmorra, són millors que en oli. Que no s'enfadin els amics de la quinta província però les que es fan en aquelles contrades no són comparables a les de L'Escala o altres indrets de la Costa Brava (en canvi, la tonyina salada o tollina de sorra del nord del País Valencià és, en aquesta zona, insuperable). Jo tinc especial debilitat per les anxoves que fan a Salaons Solés, que venen on-line, però el consell de la D.O. de L'Escala està ben regulat i garanteix qualsevol marca. És indiferent si van en pot de vidre o en bidó de plàstic, el més important és que estiguin ben recobertes amb la sal i el brou rosat característic que treuen.
El fet de comprar-les en sal ens permet, a més a més, una conservació òptima de fins a dos anys a la nevera i la possibilitat de poder gaudir-ne en qualsevol moment i quantitat. Només us caldrà netejar les anxoves: sota un raiget d'aigua de l'aixeta, grateu l'escata per eliminar-ne la major part, tampoc cal escarrassar-s'hi. Arranqueu-ne la cua i obriu-ne amb el polze tot el llarg, separant-te els filets. Aquí ve, potser, la part més delicada: l'extracció de l'espina; és qüestió d'intentar treure-la sencera i sense fer malbé els filets.
Quan tingueu els dos filets nets, és important escórre'ls uns minuts sobre paper o drap per treure'n tota l'aigua sobrant. És igualment primordial amanir-les amb un oli bo, encara que sembli obvi; un de la D.O. Siurana, per escombrar cap a casa. A partir d'aquí, el que vulgueu: soles, amb pa torrat, amb pa amb tomaca, amb pa amb mantega, en una amanida d'escarola o rúcula (li va bé el contrast amarg), amb síndria o meló, amb la clàssica escalivada de pebrots i albergínies o, fins i tot, amb arròs de sushi i alga nori... S'admeten propostes.

De res, a disposar.

paisatge amb anxova (2): tradició i perplexitat

2008-09-04T17:17:00.000+02:00

L'Escala. Alt Empordà... quan la vida era tan diferent que era una altra vida (sinó la vida d'un altre), el príncep vivia en el palau dels reis. Els reis feren cap un cert dia al sud de la Badia de Roses, a la bonica i anxovística localitat de L'Escala i, a l'hora de dinar, recalaren per casualitat en un restaurant abocat a la platja: El Roser 2. Corria el mes d'octubre i en aquestes dates se celebren al municipi les Jornades de la Anxova, de les quals en gaudiren profusament (milers de maneres de menjar-se una anxova), així com de les bufonades pintoresques del propietari de l'establiment, tan pròpies del caràcter empordanès, d'altra banda. Aquesta història, ja ens la sabíem de memòria.

La tradició és escoltar una vegada i una altra, desafiant la resistència humana, els mateixos referents en el sí de la família, del col·lectiu. En el fons, l'únic que volem transmetre a la posteritat són els llocs i els moments que ens han fet feliços i que ens han definit com a individus.

Per tant, i com no podia ser d'altra manera, quan voltàvem l'altre dia per l'Empordà, baixant de Figueres, vam anar a caure a El Roser 2. No havia estat mai a L'Escala ni a l'establiment, però va ser com anar al restaurant de capçalera que sol tenir cada família per les seves trobades (i ara em ve al cap, directament des de la memòria dels anys 80, la Fonda Santesmases de Guissona o el Rovira de Cambrils). El dinar va ser memorable i recordarem amb emoció les gambes de Roses amb peus de porc, les vieires amb foie i, amb llàgrimes als ulls, les espardenyes sobre rissotto de safrà i ceps. I el pintoresc propietari arribant amb vespa, amb uniforme de cuina i amb un davantal fins als turmells...

Avui, els saberuts sociòlegs del IEC ens han dit que estem perplexos. Que no sabem on anem. En algun punt de la nostra història recent s'ha trencat la cadena de la tradició perquè algú s'ha cansat de repetir-nos referents col·lectius fins a la sacietat, aquí és on es comença a morir una cultura mil·lenària...

Jo però, a l'octubre, tornaré a L'Escala i reviuré, 10 anys més tard, la festa de l'anxova.

paisatge amb anxova (1)

2008-09-02T11:57:00.001+02:00

en un moment de retirada massiva i en desbandada de la nació catalana; quan les trinxeres només serveixen per buscar-hi bolets i el govern es dedica als seus exercicis espirituals de botiflerisme, ens calen nous símbols d'afirmació col·lectius que ennobleixin les causes i ens curullin d'orgull patri: jo us proposo l'anxova. L'anxova és a Catalunya, diguem-ho ras i curt, el que el pernil a Espanya o el foie a França: una menja única que comença i acaba en sí mateixa, amb identitat, història i amb connotacions místiques i ancestrals. Ja sé que em direu que d'anxoves se'n fan a tot arreu però, malgrat el que deia el torracollons de Josep Pla, l'experiència sensorial de l'anxova catalana no té res a veure, per exemple, amb la fricció aspra, severa i eixuta d'una anxova del Cantàbric, on vas a parar! Com deien els antics, que en sabien tant de salaons com de batusses: si vis pacem, para bellum; usem les armes amb les que podem vèncer! Alcem contra l'invasor les nostres anxoves en salmorra o en oli o fins i tot sobre una torradeta de pa moreno amb mantega! I quan vagin maldades ja treurem al carrer les arengades...

tales of the brave Ulysses

2008-09-01T12:07:00.000+02:00

...havent voltat durant massa temps per llocs ignots i terres hostils, el príncep torna a la platja que el va veure néixer i que el va veure partir cap a la guerra (una guerra que, com totes, encara no sap si ha guanyat o perdut). Peu a terra, baladreja atònit per places, carrers i ciutats de la seva infantesa; i només hi veu decorats de paper. No queda ningú... mentre ell sobrevivia en la lluita, la pau devastava la reraguarda. Ja en tindria prou de sortir a fer un tomb, trobar un conegut llunyà d'aquells anys, convidar-lo a un cafè i escoltar algun relat de les batalles dels altres; de les grans victòries i de les pitjors derrotes. Però no queda ningú... i les úniques proclames són soroll. Soroll de diaris, de ràdios i televisions.
El príncep, valent, avara la nau altre camí. Es farà a la mar de nou, però per cercar-hi els navegants i escoltar-ne les prèdiques. I la balena, darrera l'onada inesperada...