20.5.11

L’escaquista

”Porta el tallat i seu aquí”, em diu l’escaquista. M’estén els dos braços amb els punys closos com dues grans carxofes primerenques i m’explica:

“Ens passem la vida parlant, fent voltes bizantines sobre les mateixes collonades. O el que és pitjor: deixant que els altres parlin per nosaltres i escoltant sense indici de rebequeria. Escoltar no és cap virtut, el que compta és parlar sense parar i imposar el discurs propi. Estem? Qui et digui el contrari només vol desarmar-te perquè callis. Però al que anàvem, tot és fullaraca. Només hi ha dues pulsions: l’amor i la mort. Creació i destrucció. Santamaria i Adrià. Els bons i els dolents. Les blanques i les negres. És a dir, el Barça i el Madrid.”

És conscient que en aquest punt, abans de continuar exposant el seu sistema cosmogònic, ha de fer una pausa dramàtica que reforci l’impacte de l’última asseveració. Parla en una veu greu però modulada, de baríton, harmònicament acordada amb la seva presència, que recorda poderosament a Sydney Pollack. El d’ Eyes Wide Shut. Trio les blanques i obro, displicent, amb el peó de la torre.

“Hi ha batalles que es poden perdre. No passa res. Sempre que, esclar, no perdis de vista l’objectiu final. I de guerres obertes sempre n’hi ha per a tots els gustos, de justes i d’injustes, de tèbies i de cruentes, de soterrades i d’altres amb totes les llums i tots els taquígrafs. Fins i tot m’atreviria a dir-te que només n’hi ha una, de guerra; jo n’he viscut unes quantes, d’escaramusses, i en puc recordar normalment el repic del mastegot contra la galta però amb prou feines per què van començar, com van acabar, quins bàndols hi havia… No et pensis que sóc pacifista ni res que s’hi assembli: la lluita és consubstancial en les persones i la necessitem, però no com un fi sinó com un mitjà. I aquí és on rau el veritable talent, en saber escollir quina guerra hem de triar per surfejar-hi. Quina és la partida que et convé jugar?”

La llet tan calenta em mata. No puc sofrir haver d’estar xarrupant el gotet cada dos per tres com qui posa el dit del peu al mar vacil·lant d’un mes de maig. I ara és un migdia d’aquells de maig, emprenyadors, de camisa de cotó que s’enganxa traïdorament a l’esquena amb la primera suor. L’escaquista venç aclaparadorament aquesta batalla amb l’ajuda d’unes clàssiques ulleres de sol rayban, de l’únic reducte d’ombra d’aquesta inhòspita terrassa de platja i de successius gintònics de Tanqueray dels quals, tossut i en directa competència contra la tossuderia del cambrer, n’extreu curosament cada vegada la rodanxeta de llimona.

“Jo vaig voler ser President del Barça, saps? Era més jove i tenia tots els combats guanyats. Arriba un moment, quan ets capaç de veure 50 jugades a l’avançada, que t’aborda la consciència inequívoca de la recerca del Sant Graal, de la partida contra Deep Blue que no pots defugir i que t’ha d’arribar sisplau per força. Hi va haver un temps que el Barça era important perquè ens unia com a comunitat; era la terra promesa de la nostra diàspora, més mental que física. Ara també uneix coses, però en lliga tantes alhora i amb els nusos tan fluixos que l’embull ja és inevitable. Però en aquell temps que jo volia ser President, el Barça ens expressava i ens redimia. I era tan sòlid que bé que podia aguantar algun candidat sui generis com jo, de comarques, una mica arrauxat, del poble. Però barcelonista de cor i català fins a la medul·la. Sé que vaig ser motiu d’escarni, però m’és igual, aquella guerra encara l’estic guanyant ara i assaboriré aquest triomf fins que em mori.”

Dissimuladament, una senyora vella i decidida que ha hagut de lluitar aferrissadament contra la resistència del seu marit, s’acosta a l’escaquista i li fa un petó vehement a la galta mal afaitada. “Tingui per segur que el votaré”, li amolla. “I el meu home també”, rebla. S’intercanvien un parell de xafarderies locals, quatre riallades sonores i uns quants refranys en castellà. A mi l’espectacle se’m fa pesat i m’agafen ganes d’anar per feina, però l’escena sembla sincera per les dues parts i, si som coherents, avui estem aquí per parlar de la Veritat. Així que intercanvio una mirada còmplice amb el marit de la senyora, que s’ha quedat remugant en un discret segon pla, i els deixo fer. Em fan mal els ossos de tanta humitat i salobre.

“Veus? Ara que tot s’acaba podria obtenir la victòria més incontestable i la més inesperada. Jo sóc un home honest. Potser un mica xaró, potser inconstant. Potser m’han vençut massa sovint les febleses. Però sóc un home honest i ara podria fer un gran servei a aquest poble. Ja no hi ha sòl per requalificar ni plans d’urbanisme per grapejar ni places de funcionaris per omplir. El que queda ara és només virtut. L’amor als colors, al poble, al país. Aquesta és la meva guerra, una d’onades fetes a la meva mida. I no és que t’estigui suplicant, és un repte mutu: acompanya’m una estona més, peixa’m i veuràs com de gran pot ser la teva presa. Qui et proposarà una partida més interessant?”

A l’hora de la veritat, tothom em surt amb romanços d’aquests, i el de l’escaquista no és ni bon tros dels més elaborats o consistents. El temps s’escola i no hi ha gaire cosa més a dir, a banda que avui encara tinc clients per atendre. I a sobre, aquest fil que ens ha portat fins aquí és obvi que ja no dóna més de sí. Així que, bon home, esborri’s aquest mig somriure de la cara que està a punt d’assistir a un escac i…

“Taules. Estarem pendents de l’escrutini de les taules.”

Basat en fets reals

Related Posts with Thumbnails