és interessant que de cop i volta el nom de Salvador Espriu es torni a invocar relacionant-lo amb la cosa pública. Ha hagut de ser el President Pujol qui fes recordar que quan va començar, ara ja fa més de trenta anys, la falòrnia aquesta de la transició i la veu dels poetes tenia un cert pes en l’imaginari social, l’autonomisme es va nodrir (vampiritzar, gairebé) de la idea hispànica que interpretaven de La Pell de Brau d’Espriu. Que, òbviament, ha fet aigua pels quatre costats perquè de la regeneració moral, de la postguerra, del perdó, de la tolerància i de totes aquestes coses tan altisonants que havien de salvar Espanya de la condemnació eterna ja no en queda res ni ningú se’n recorda.
Espriu, per als despistats, va ser un poeta, narrador i dramaturg que en qualsevol altra llengua que no fos el català hauria guanyat quatre premis Nobel, dos òscars i un Festival de San Remo. La seva obra és d’una cohesió tal, d’una condensació temàtica tan total, d’una perfecció estilística tan imponent que costa de creure que fos creada per una sola ment humana, d’igual manera que ningú es creu que Homer escrivís la Ilíada o ni tan sols que existís.
Espriu, en realitat, era un cylon, un membre d’aquesta espècie de màquines humanoides creada per redimir la humanitat dels seus incomptables pecats i que, quan tots plegats caiem pel pedregar sense fi del fals progrés, ens retorna als orígens, a l’espiritualitat primigènia.
A cada poble li devia tocar el seu propi cylon. Jo potser n’hauria preferit un de més semblant a Tricia Helfer, però als catalans ens va tocar Espriu per fixar les bases de la nostra cultura, amb un ull posat sempre als antics, als fundadors, i l’altre en el codi, en la llengua. Només amb aquests dos elements va assegurar la persistència d’una manera d’expressar la humanitat. No és poca cosa, crec jo. L’anorreament cultural que intuïm (i que explica el remogut panorama polític actual), la mort definitiva esdevé passatgera conservant en la memòria l’obra completa d’Espriu.
I ja sé que tothom se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona, però que ara tornem a treure la patum per recuperar una idea d’Espanya fallida és, si més no, parcial i falsari. Espriu ens va donar les eines per elaborar un pla com el dels cylons: destrucció de l’status quo i regeneració total. Si no no ens en sortirem.
Si heu seguit poc o molt Battlestar Galactica (i si no és altament recomanable) sabreu de què va la cosa i que, en el fons, els cylons són els bons.
