llet, mala llet i cacaolat

he de confessar que abans d’escriure aquest post m’hi he pensat una mica més del que és habitual. Normalment escric a raig i esporgo després les grolleries i les impertinències de diversa índole que indefectiblement proliferen com bolets al llarg i ample del text.

A més, el fet que faci gairebé dos mesos que no publico cap nova entrada i la conseqüent acumulació de temes al rebost desaconsellaven avançar en aquesta direcció i optar per prosseguir amb les frivolitats i collonades diverses que apareixen en aquest blog. Però m’he vençut finalment i m’he dit: què cony, ja em censuro prou quotidianament per haver-ho de fer també en aquest meu espai d’esplai i esbarjo mental.

La cosa és que no hi he escrit gaire aquí, però el que hi he escrit és gairebé sempre veritat, d’una profunditat moral indiscutible i d’una voluntat de servei a la comunitat encomiable. Evidentment, ja fa anys que m’afaito i no espero a canvi  de la meva aportació desinteressada cap recompensa ni mostra d’agraïment. Els màrtirs ja ho tenim això…

Ara bé, amb tota la saviesa, coneixement i nuesa íntima compartits amb vosaltres, amables i eventuals lectors, em rebenta sobremanera que el post més visitat d’aquest blog, amb diferència, sigui Posa’m un Cacaolat; la boutade més idiota i supèrflua que hom es pugui tirar a la cara de la qual, sorprenentment en una societat alfabetitzada, molta gent no n’ha captat la ironia (d’altra banda no gaire amagada). Només em va faltar posar-hi l’enllaç per descarregar la tonada per multiplicar el hits a la pàgina exponencialment, fins al punt que poques setmanes després per la ràdio ja oferien la possibilitat de baixar el politò enviant un SMS als de Cacaolat, fent pagar 90 cèntims per un servei que Avui es parla de mi, un mes abans i en primícia, ja oferia de franc. No és això, companys, no és això.

Fins aquí tot normal. Us aprofiteu de mi i de la meva feina, jo em queixo amargament, denuncio una conspiració judeomassònica i santes pasqües: fi del post d’avui.

El que passa és que darrerament he descobert una sèrie de blogs extraordinaris. Estan més o menys vertebrats, es retroalimenten uns amb els altres i es fan dir Odisfera. Bàsicament es dediquen a supurar tota la mala bava que van acumulant en el seu dia a dia (pressumiblement d’una rutina enganxifosa) i a cagar-se amb tot el que els molesta poc o molt. Desconeixen la correcció política i el bon gust, reneguen a cor-què-vols, alguns són d’una intel·ligència inusual, altres són demostracions constants de talent per això de l’escriptura, alguns escollits ja han creat un estil definit i original. I tots, absolutament tots, són divertidíssims.

Ara sí, doncs, com a epíleg, inspirat en aquesta nova saba odisfèrica i constituint una excepció en el meu bon gust insubornable, us he de dir a tots els que heu visitat aquest blog només per a descarregar-vos gratuïtament la cançoneta dels ous obviant aquelles línies on l’autor s’hi deixa l’ànima:

Que us donin pel sac en fila índia… subnormals!

la BCN de les putes i el Koy Shunka

aquest senyor de l’esquerra és un geni. Es diu Hidekki Matsuhisa i ara farà un any va tenir la feliç ocurrència d’obrir al carrer Copons de Barcelona el millor restaurant japonès d’Europa, el Koy Shunka.

I no vull deixar passar l’oportunitat de commemorar l’efemèride d’aquest darrer any que ens ha convertit en assidus de la rústica i acollidora barra de fusta, per on hem vist desfilar autèntiques meravelles de la subtilesa palatal.

Des d’aquelles exquisides sopes de llamàntol o de ceps i truita que feien l’hivern passat fins a les ostres i les cloïsses escalfades; l’espectacular maki de tempura de gamba de Palamós; els nigiris prodigiosos (el d’espardenya em va fer caure les llàgrimes); aquell black cod (terminologia Nobu) amb fideus de te verd i alga nori amb què ens van obsequiar un dia de primavera; els delicats mollets marinats i marcats en un punt de cocció d’una justesa sublim,  aquells lingots compactes de maguro i toro laminats en sashimi per la mà mestra de Hidekki, la sorprenent i saborosa tècnica de socarrimar el peix a la flama de gas (soasar, en diuen ells en castellà); les beines de soja verda, els sorbets i les escumes d’una autèntica cuina de fusió (producte català i tècnica japonesa) o la meva debilitat que no em puc estar de demanar cada vegada que hi vaig: el temaki de tàrtar de toro i ceba tendra. I així desenes de plats veritablement emocionants, preparats en show-cooking i magníficament servits, que fan que una escapada al Cap i Casal ja comporti visita obligada al senyor Matsuhisa. Tot un clàssic ja.

Per molts anys, Koy Shunka!

P.S. Si el lector d’aquest post és observador s’haurà adonat de seguida que, malgrat la referència del títol, no es menciona en cap moment res sobre prostitució en el text. Només era un recurs per captar l’atenció sobre un fet realment remarcable com l’aniversari de tant excels restaurant utilitzant certs conflictes d’ordre púbic que darrerament preocupen tant a la societat barcelonina i gaudeixen de tota l’atenció mediàtica haguda i per haver. Ja em sabran perdonar.

a Rèussia

roda el món i torna al born. Aprofitem el pont de la Diada per un petit recés en forma d’escapada a casa de la mà generosa de Sant Ryanair, que patrocina aquests magnífics vols de compressió corporal on la gent (incomprensiblement?) aplaudeix quan aterra com si baixessin del Furious Baco.

Fa una temporada que no passo per Reus. Hi tinc uns quants encàrrecs d’aquells que abans en dèiem recados i no se m’acudeix altra cosa, en passar per la Plaça Prim, que seure una estona entre els jaios que de tota la vida s’hi han refugiat del bats de sol estivals. Deu fer 15 anys que no sec en un d’aquests bancs i crec que la sensacions no han diferit gaire: més o menys les mateixes cares, les mateixes converses, els mateixos posats, els mateixos vestits modulats per la moda del moment…

Després de 10 minuts me’n canso i faig per aixecar-me i reprendre el camí. Però en sec salta un punt de distorsió en el paisatge urbà. Primer és una parella jove desorientada, després una família sorollosa carregada de bosses del Zara, més tard dos matrimonis jubilats i escandalosos que em demanen que els faci una foto amb l’estàtua del General Prim de fons. Accedeixo perquè em costa dir que no i per allò de l’hospitalitat. No em diuen ni un trist spasiva. Són russos. Baixant pel carrer Monterols m’hi fixo: n’hi ha desenes i constitueixen una invasió en tota regla. Vesteixen de manera increïblement hortera, són xavacans i criden com a verduleres, dubto que sàpiguen on han anat de vacances; són maleducats i desvergonyits. Hom no entèn d’on pot sortir aquesta gent i si tenen alguna cosa d’europeus o d’occidentals, fins i tot. No són turisme de baixa qualitat sinó de qualitat sota zero: per quatre quartos que puguin deixar aquí (a les cadenes hoteleres i a les botigues franquiciades que hi ha a tot arreu) no crec que compensi amb la mala imatge que donen.

El cas és que la invasió és global a tot el continent: fa poc a Baden-Baden vaig tenir la mateixa sensació, encara que els russos que voltaven per allà exhibint cadenes d’or, ròlex i ferraris tenien pela llarga. Però eren igual de cutres. Suposo que és el preu que Europa ha de pagar per dependre dels seus recursos naturals (com hem d’aguantar certes indignitats islàmiques o dictadorets com Chávez).

El que no acabaré d’entendre mai és que un país que ha llegat a la civilització occidental la subtilesa de Txèkhov, l’èpica d’Einsenstein, la melodia prodigiosa de Prokòviev o la grandesa de Dostoievski (fins i tot el pseudònim d’aquest bloc, Mixkin, és un homenatge al príncep protagonista de L’Idiota) pugui produir ara aquests incòmodes i ostentosos visitants i fer que, avui en dia, el ciutadà rus més universal sigui un intel·lectual com Roman Abràmovitx.

Deu ser que gairebé un segle de comunisme ens ha fet més mal del que ens pensàvem.

el país del Come-and-Get-It-Day

hem viscut sempre amb la promesa (tàcita i somorta com totes les coses importants que ens passen) que totes les derrotes i humiliacions, les repressions i les mentides, les apropiacions indegudes i els crims d’estat acumulaven energia en una gran dinamo que, de cop i volta, un dia, il·luminaria de sobte el país.

Que totes les vegades que hem notat (més que escoltat) en un familiar, un amic o un conegut el pes feixuc de la tirania no eren més que el preàmbul de la ineludible carambola que ara tots esperem acorralats en un racó de la taula de billar.

A la mítica Vall de l’Arc Iris (Finian’s Rainbow, 1968), enmig de la Gran Depressió i el racisme més visceral, també esperaven el seu Come-and-Get-It-Day, el dia en què sortirien de la misèria i que recuperarien dels cacics, la terra. La certesa del triomf no era mística ni màgica tot i els follets irlandesos i les olles d’or, sinó que es basava en el convenciment tel·lúric que, només voler-ho i agafant les coses amb les dues mans, tornarien als seus legítims propietaris.

Avui, 13 de setembre de 2009, després d’una brutal tempesta de final d’estiu, s’ha vist un tímid Arc de Sant Martí. I de l’estómac m’han pujat també dos íntims convenciments: u, que en algun lloc d’Europa de semblança a aquella Sinera del Poeta, un poble ha celebrat per fi el seu Come-and-Get-It-Day; i dos, que, posant els peus a terra, quan deixem de somiar serem lliures.

posa’m un Cacaolat

durant anys, hem sabut de l’adveniment de les estacions a través de la ràdio i les extraordinàries cançons del Cacaolat; aquell Cacaolat Calent que et traslladava emocionalment i màgica a les llars de foc de l’hivern, aquells Cacaolats Naturals d’entretemps, aquell Cacaolat Gelat suggerent i quasi eròtic que ens refrescava els tòrrids estius…

Més tard vam trobar el cau de la bèstia, la fabulosa Granja Viader de Barcelona, que és encara testimoni del naixement ja fa més d’un segle a Cardedeu d’un dels èxits més esclatants de la indústria alimentària catalana. A banda de la prodigiosa i espessa nata i els biquinis de sobrassada…

Avui, però, he escoltat a Rac1 aquest nou jingle de la marca i crec que, després d’això, no li calen més elegies a la llegenda:

Han passat anys però et tinc gravat aquí dins la meva memòria,

ets el més especial i fas que tot s’ompli del teu sabor,

mai no passes de moda, sempre ets original,

a casa, al barco, a la feina, dins de la bossa o en el bar,

et porto sempre a la vora, vagi allà on vagi no hi faltaràs.

Posa’m un Cacaolat (ei!), dona’m un Cacaolat (ei!),

fred, calent, natural; el que fa falta és un Cacaolat!

Posa’m un Cacaolat (ei!), dona’m un Cacaolat (ei!),

fred, calent, natural; m’és ben igual si és Cacaolat!

Actualització: La cançó Posa'm un Cacaolat

Actualització 2: Descàrrega de Posa'm un Cacaolat, un to de mòbil espectacular!

Txigrinski i Chygrinskiy

deixant de banda que aquest bon home central tot ell hagi comportat a les sanejadíssimes arques del Barça la fredolica de 25 milions d’euros (més de quatre mil milions de les antigues pessetes, com diuen encara alguns) assisteixo atònit a la manera com se li està transcrivint el nom de l’alfabet ciríl·lic.

Tots els mitjans de comunicació en català s’han posat emotivament d’acord en anomenar-lo Txigrinski. Em sembla molt bé, tot i que posats a transcriure i a adaptar-ne el nom a la nostra ortografia no entenc per què no Txigrinsqui o fins i tot Xigrinsqui, donat que, com és sabut, en la major part del domini lingüístic la x en posició inicial de paraula és africada. Recordo que anys enrera ja hi va haver una qüestió similar amb Stoixkov/Stoichkov i no me’n recordo de com ho van resoldre. Tot plegat ho trobo d’una incoherència notòria.

Ara bé, el que ja és completament delirant és que al web del Barça li diguin Txigrinski i a la samarreta l’hi posin la transcripció (anglòfona?) Chygrynskiy, que no té cap mena de sentit en català (ni, diguem-ho fluixet, en castellà).

El Barça és més que un club i té una directiva que no se la mereixen els seus socis (cal recordar que volien fotre fora el senyor Laporta) però també és víctima, com tots, del màrqueting.

Suïssa, visió supèrflua

un pont, un cotxe. Bowie que m’obsessiona d’un temps ençà. Un objectiu principal: arribar al Piemont que és el tros de marenostrum que tenim més a prop. Un objectiu secundari: travessar Suïssa. No hi he estat mai; el repte és comprovar, en una nit de pas, si es cert allò que deia Orson Welles a The Third Man sobre Itàlia, Suïssa i els rellotges de cucut. Vaja, que si és veritat que el suïssos no ballen bé i no tenen swing.

Darrerament se senten moltes veus d’admiració cap a  la Confederació Helvètica que l’oposen al desficaci de la Unió (d’Estats) Europea. Els liberals hi veuen una tercera via (més americana) contra el proteccionisme decadent i decimonònic de la Unió. Els euroescèptics hi tenen el terreny abonat i més que l’hi tindran com fotin fora Espanya de l’euro com comença a insinuar gent que hi entèn.

Fem nit a Berna. Arribar-hi per Basilea ha estat fàcil i barat; les autopistes són gratuïtes. Tot és més car, et cobren en francs i l’euro no surt gaire ben parat. Tot molt polit i endreçat. Al meandre de l’Aar la xafogor és espantosa, les noies van curtes però no gaire i les terrasses són plenes de gent bevent cervesa però molta. S’hi menja normal; el refistolament francès ha fet mal com a tot arreu però el caràcter germànic compensa una mica. La qüestió ursina no la porten gaire bé: hi ha óssos a cada estàtua i a cada cantonada. En fer el xecaut a l’hotel fins i tot ens donen un osset de briox. Freguen el ridícul però no s’hi rabegen; els excessos són tabú i fan cara de no haver trencat mai cap plat. Tot és epidèrmicament neutre…

Suïssa és neutral. De tant neutral és fins i tot asèptica. Algú els ha donat el paper d’àrbitres de totes les coses i ells n’han fet una indústria que també computa al PIB: exporten imparcialitat. És senyal, doncs, de poble intel·ligent aprofitar els recursos naturals en el propi benefici. I com que amb les coses de menjar no s’hi juga, hom té la sensació que aquí el conflicte no pot aparèixer mai. I en cas de presentar-se estaria tan mal vist que l’escombrarien ràpidament sota l’estora. No fem bromes. Deu ser per això que tothom troba el país tan avorrit i estèril: la vida i l’art, que diuen que són la mateixa cosa, són conflicte i ells l’eviten tant com poden. El dubte que em queda és si va ser primer l’ou o la gallina…

Una revelació formatgística: Emmental és a la part germanòfona i Gruyère a la francòfona. A les envistes del llac Léman ja tot s’expressa en l’idioma de Molière. Escrupolosos al màxim amb les llengües, a cada territori només n’hi és oficial una, la pròpia. Tot els mitjans constitucionals per evitar un hipotètic conflicte entre comunitats de cultures secularment enfrontades. Un lloc així només pot existir en un context geogràfic i històric molt determinat. A Catalunya algú s’ha preguntat algun cop si no seria aplicable el model lingüístic suís i la resposta és fàcil de veure-la: no. Ells l’han basat en l’equilibri tènue entre les cultures francesa i alemanya. Equilibri que ha petat diverses vegades els darrers segles però equilibri al cap i a la fi. A Catalunya d’equilibri res de res. Només una cultura okupa en un país ocupat. El que passa que fa tant de temps que ens viuen a casa que ja comencen a demanar les claus. I en trobaríem més d’un que les hi donaria.

Passem els Alps pel Gran-Sant-Bernat. Hem travessat l’Helvècia, singular i irreproduïble, com un somni i ja s’intueix, més enllà de la Vall d’Aosta, un llum que ens és familiar…