Hola, amics.

Me'n vaig a Wordpress. Perquè vull.

http://avuiesparlademi.wordpress.com/

Fins una altra.

#Visca!

 

Ara podríem fer un d’aquells exercicis magnífics consistents en establir un paral·lelisme agafat per les puntes dels pèls de les gònades entre un fet luctuós de l’actualitat i algun esdeveniment històric de marcada rellevància. És una tècnica molt comuna en l’articulisme nostrat, que està molt bé i té la doble virtut d’il·lustrar la ignorància de l’aqueferada plebs al mateix temps que l’autor té (la) barra lliure per desplegar la seva sapiència i erudició adquirides a la Viquipèdia. Podríem, deia, fer un exercici d’aquestes característiques. I ho farem.

Resulta que estàvem fent el cafè E., el guanche, i un servidor tot assistint impàvids al festival dels disbarats que se succeïen a la pantalleta del mòbil arran de la santa indignació hispànica que provocà la sentència condemnatòria del TAS contra el corredor de Fórmula 1 Alberto Contador. Bé, en realitat, estava jo enganxat al Twitter –que E. no ho entén, això del Twitter, i només disposa d’un compte de Facebook en desús que li va fer fer la seva filla petita i d’un atrotinat nokia dels de closca– i li anava comentant els creixents graus d’ignició popular que culminaren amb la ja famosa paròdia dels guinyols francesos del Canal Plus. Llavors E., que com ja sabeu és molt sensible al greuge colonial, m’ho va deixar anar: “És poc probable perquè vosaltres també sou espanyols, però si aquest gag s’hagués emès per TV3, ja l’haurien tancat. Amb els francesos, perquè no poden”. En un primer moment ho vaig trobar exagerat. A més a més, ¿com vols que algú digui de tancar la televisió pública nacional? És inconcebible! Després se’m va fer la llum i vaig pensar en els Fets del ¡Cu-cut!, aquell divertit episodi on no és difícil veure-hi la gènesi del merder identitari que tenim ara i que és el lloc comú on s’ha d’anar a raure quan toca parlar d’humor i llibertat d’expressió. En aquella ocasió –resumint l’historieta– tot va esclatar per un dibuix –que, francament, tampoc feia tanta gràcia– del ninotaire Junceda on s’insinuava que l’Exèrcit espanyol no guanyava ni al parxís. El context proper era la pèrdua de Cuba i la victòria electoral de la Lliga Regionalista, que era com un partit dels d’ara que mana molt i també tenia un diari, en aquest cas La Veu de Catalunya. El còctel de circumstàncies es veu que era indigerible pels destacaments militars de Barcelona i un parell de centenars d’oficials van decidir assaltar les dues redaccions –la de la Veu i la del Cu-cut–, tirar-ne mobles i papers per la finestra i calar-hi foc. Missatge: amb l’Exèrcit, poca broma. Moraleha històrica: ara els soldats de l’Imperi són la fabulosa armada d’esportistes impol·luts però són igual d’intocables. Encabat, els oficials van passejar-se una estona per les Rambles per cridar uns quants vivaspanyes i es van trobar amb els quatre catalans exaltats de sempre que van considerar que no s’havia de deixar passar la humiliació. En van sortir, esclar, malparats. M’he documentat molt a fons per escriure aquest article; fins i tot he consultat l’hemeroteca del meu diari de capçalera, La Vanguardia, que retrata com van acabar dos d’aquests valents:

“...Al pasar los oficiales por la Rambla, donde había acudido numeroso gentío, hubo que lamentar varias colisiones; en una de ellas, en la Rambla de los estudios, resultó herido en la cabeza, de un sablazo, un paisano llamado don Pedro Manyá, al parecer de pronóstico grave, recibiendo después otra herida en el dedo anular. También resultó herido en un ojo, Miguel Casaderrius. Durante estos sucesos se profirieron diversos gritos, que respondían al estado de ánimo de los que en ellos intervinieron. Excusado es decir cuán profundamente lamentamos lo ocurrido.”

És molt emocionant que el redactor lamenti l’altercat tot i que al principi de la crònica deixés ben clar que els Governadors Civil i Militar van cridar a la calma i a la prudència (hahaha!) com si no anés amb ells, cosa que més tard es va desmentir quan el Congrés va aprovar la Llei de Jurisdiccions que donava ple suport a l’Exèrcit i que va ser l’inici de la Solidaritat (aix!) Catalana. I tal.

Però els herois d’aquest incident no són el dit d’en Manyà i l’ull d’en Casaderrius, no senyor. Aquell vespre del dissabte 25 de novembre de 1905 s’estrenava una mica més avall, al Teatre Romea, Les garses, una altra llauna ibseniana d’aquelles que escrivia l’il·lustre dramaturg Ignasi Iglesias, de Sant Andreu del Palomar. Explica Xammar en les seves memòries que, en sentir el xivarri que venia de les Rambles, el públic, que omplia la sala, va abandonar la representació per anar a veure què cony passava i quan, una hora més tard, es va cansar de l’espectacle outdoor va tornar amb els cors inflamats però civilitzadament al teatre perquè es reprengués la funció. En l’última frase de Les garses, que era una apologia del treball i l’austeritat en el sí d’una família a qui li havia tocat la rifa i havia emprès una vida dissoluta al Luz de Gas, el patriarca cridava un “¡Visca el Treball!” que volia ser una espècie de redempció de la disbauxa. El respectable, calent però contingut després dels fets de les Rambles, no es va poder aguantar més i aixecant-se de les butaques va començar a cridar exaltat: “¡Visca el Treball! ¡Visca el Treball!”. És fàcil d’imaginar que sí en comptes de “treball” Iglesias hagués escrit “¡Visca el cogombres!” els espectadors d’aquelles garses de 1905 ho haurien bramat igualment, tal com venien; perquè portem gravat amb ferro roent a l’ADN que quan es proclama un “Visca!” més o menys patriòtic s’ha de respondre, encara que sigui torçant una mica el coll i deixant que s’enganxi una mica la paraula entre les dents i el paladar.

Ignasi Iglesias, el modernista, emocionat, va pujar a l’escenari per agrair els aplaudiments que no cessaven. Va proferir un altre poderós “¡Visca el Treball!” al qual la gent–que no volia sortir del teatre– li va contestar amb la mateixa consigna, una vegada darrere l’altra. I allà dins, tots junts, es van sentir amos del seu destí col·lectiu. Aquella nit van fer tard a dormir.

 

Article publicat a delCamp.cat el 13 de febrer de 2012

Cerqueu la dona

 

La primera: Nafissatou Diallo. No hem oblidat, deessa de banús, la teva insubornable croada contra Strauss-Kahn, el rostre pèrfid del capitalisme i, per si no n’hi hagués prou amb això, francès. I a més, sabem que tard o d’hora faràs cap a Hollywood. Potser t’encarnarà Queen Latifah o faran que Halle Berry s’engreixi uns quilets, encara que a mi em faria gràcia que el paper fos per a Khandi Alexander. Tant se val, tu seràs l’estrella, estimada Nafi i no pas aquell porc gavatxo. Un altre cop el somni americà deixarà ben palès que cap veu, per esquifida que sigui, no li és estranya a la Justícia. Que no vas haver de fugir de la barbàrie de l’ablació a la teva Guinea nadiua per quedar atrapada en la hipocresia del totalitarisme NeoCon.

La nostra: l’entranyable Julita Cuquerella Gamboa, amb aquest nom deliciós, ple de promeses pedràlbiques. Ens vas arribar al cor amb aquelles delicades postil·les que inseries al final dels e-mails al gendríssim Duc de Palma, a qui feies de “personal assistant”. T’imaginem tocada i posada, a la tramoia del gran empresari, movent vetes i fils: ara quadrant la caixa, ara quadrant l’agenda; ara quadrant el cercle virtuós que de tanta força centrífuga sempre acabava desembocant a Belize. Ai, Julita! Quina llàstima que no haguem sabut més de tu; veure’t en el dia a dia, fotocopiant tiquets o arxivant factures en un serial de TV3. Però, pobretes, diuen que totes les dones properes a l’olímpic heroi de l’handbol espanyol queden sumides en una tristíssima amnèsia. Què hi farem.

I l’estrella: Domnica Cemortan, la simpàtica i lúcida romanesa. L’única que té els pebrots de considerar el capità Francesco Schettino com el que és realment: un heroi (aquest de veritat) i un exemple per aquests temps convulsos. Ara no cal que diguis res, Domnica, quan s’apaguin els flaixos ja ens explicaràs, amb calma, aquesta gran història del vaixell de l’amor. De com s’enfonsà la gran metàfora en nom de la passió.

Al capdavall, la Nafissatou, la Julita i la Domnica són la mateixa persona. Grans dones que ens recorden que, malgrat la propaganda i la falsa il·lusió del progrés, aquest continua sent un món d’homes, fet i grapejat i marejat per mascles. Que, per tant, per veure el trellat de qualsevol merder és vigent la màxima clàssica del cherchez la femme. I que, mentre les dones no tinguin l’oportunitat real de manar i cagar-la, potser queda alguna esperança.

I, per acabar l’al·legat, podríem preguntar-nos qui és la dona rere el nostre petit i domèstic univers que es descompon: si és que n’hi ha alguna sota la divertida col d’INNOVA; o podríem tenir un record per l’ínclita Carmen Chacón o fins i tot podríem caure en la inacceptable pedanteria de treure el santcristo gros de la Justícia, amb les balancetes, la bena als ulls i tota la parafernàlia. Però la dona que em ve al cap és la meva àvia, que era una dona pràctica i de la terra. Semblava que estava a l’ombra de tots però en realitat sempre anava una mica per davant. Quan miraven de vendre-li sopars de duro, treia el colze, dibuixava mig somriure i deixava anar: “Por aquí!” Va morir fa uns anys, en començar la crisi. Encara avui no sé ben bé a què es devia referir.

 

Article publicat a delCamp.cat el 24 de gener de 2012

L’home que xiuxiuejava a les cabres

 

Hi ha el tema de les cabres. Secularment, l’Any Nou començava a l’illa dels guanches no pas amb el solstici d’hivern tal com el fem començar nosaltres sinó amb el d’estiu. I cada matí de Sant Joan, per celebrar-ho, els pastors baixaven els ramats de les valls a les platges de sorra negra per fer que les cabres es banyessin al mar, tot i no agradar-los massa la immersió forçosa. El baño de las cabras és una tradició que sembla ser que perviu. Segons interpretacions modernes, la finalitat última d’aquest ritual de purificació era potenciar la fertilitat del bestiar i d’aquesta manera conservar intacta la raça autòctona. Però tothom amb dos dits de seny i la pertinent ració de ciència infusa veu que es tracta un acte d’amor i reverència, un homenatge a l’animal sagrat i veritable mestressa d’aquests paratges. La cabra nacional ha esdevingut un tresor genètic no contaminat per la brucel·losi (la temible febre de malta) que va infectar tots els ramats europeus i en va condemnar la llet per sempre més a la castració bacteriològica de la pasteurització. Els formatges de llet de cabra canaris són els únics de la UE que estan oficialment exempts de patir aquest trauma que pot convertir una menja en un tros de suro.

Com resa la saviesa popular, té collons la vaca: ara, gràcies a aquest ben merescut privilegi de l’exempció, l’orgullosa cabra canària, tossuda com una mula, s’ha entestat en què la seva llet guanyi any sí, any també, el World Cheese Award, plantejant la paradoxa que en un país que intenta mantenir el monocultiu del turisme colonial amb un 30% d’atur, la indústria més exportable i prestigiosa internacionalment tingui asseguda al capdamunt del consell d’administració una cabra. La mateixa cabra que pasturava tranquil·lament per aquí fa cent i dos-cents i quatre-cents i vuit-cents anys.

I tenen encara més mèrit perquè malgrat que els seus co-habitants humans continuen amb la dèria universal dels Riojas i Riberas, les primitives i constants cabres nacionals han decidit tirar pel dret i garantir la pervivència de varietats de raïm prefil·loxèriques genuïnes i idiosincràtiques. A saber: Listán, Gual, Vijariego, Verdello, Malvasía, Baboso, Marmajuelo, Tintilla, Negramoll. I, vés per on, l’escassa producció vitivinícola de les nostres amigues les cabres es ven gairebé tota a l’estranger.

N’hi haurà que diran que les cabres són agrestes, antipàtiques i displicents. Altres les titllaran d’autàrquiques, proteccionistes i carlines. O nacionalistes! I potser s’hauran de barallar amb les cabres ibèriques i es faran una mica de pupa i vés a saber qui en sortirà més ben parat. Però ara, quan van maldades, seran les que treuran les castanyes del foc. Perquè ja se sap que la cabra rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

 

Article publicat a delCamp.cat el 18 de gener de 2012

Literatura

 

“Heyst was not conscious of either friends or of enemies. It was the very
essence of his life to be a solitary achievement, accomplished not by
hermit-like withdrawal with its silence and immobility, but by a system
of restless wandering, by the detachment of an impermanent dweller
amongst changing scenes. In this scheme he had perceived the means of
passing through life without suffering and almost without a single care
in the world -invulnerable because elusive.”

Joseph Conrad, Victory: an island tale

 

Això és el millor que he llegit en un llibre. I puc perdre hores incomptables en viatjar d’una paraula a una altra, assaborint-les; mirant de no aturar-me mai en cap.