òpera i ginebra

com els basters, els vaquers, les cosidores, els drapaires o els serenos, l'ofici de bàrman o cambrer de barra està desapareixent per moments. En alguns restaurants encara podem trobar serveis bons, eficients i elegants, siguin o no d'escola (que és un factor menys determinant del que sembla). Però quan parlem de bars, el desert és immens i desolador, perquè suposo que no cal dir més que un bon bàrman no és un senyor que serveix copes indiscriminadament. Un bàrman ha de tenir paladar, bon gust, criteri, coneixement de la tradició, ganes d'innovar i descobrir nous productes. És a dir, com un cuiner. Però, a més, se li pot exigir capacitat de tracte amb el client o parroquià, cosa que l'impedeix per complet amagar-se dins de les cuines com fan algunes estrelles dels fogons. No és, doncs, una feina senzilla.
I un bon bàrman ha de treballar en un bon bar, que a casa nostra es poden comptar amb els dits de la mà. De fet ens hem de referir sempre als quatre establiments clàssics de qualitat de Barcelona: Tirsa, Ideal, Dry Martini i Boadas. I algun d'aquests, francament, ja no és el que era.
Si algun enamorat de la cocteleria i el bar clàssic que passi per aquest bloc sap de més locals del país, que ens ho faci saber i intentarem fer una llista de bars dignes de Catalunya, però mentrestant jo em congratularé de l'obertura a Cambrils de la cocteleria Òpera. Un bar fantàstic vora la platja i la Riera d'Alforja que comparteix l'esperit de beure, parlar i relaxar-se, més que fotre bots i eixordir-se amb músiques infectes. Feu un cop d'ull a les fotos que tenen penjades al web i veureu de què parlo. A més, compta amb una botelleria espectacular com jo no havia vist en molt de temps, oberta als suggeriments del clients que poden triar i remenar en una carta amb desenes de referències de vins i destil·lats. Un goig, vaja, poder-se prendre un gintònic de Martin Miller's o G'Vine al costat de casa. A veure si tenim sort i aguanta la crisi...

en clau de mi, per exemple

divendres passat vam veure per primera vegada En clau de vi, el programa del Canal 33 que es dedica a parlar de vins, com el propi nom indica. És la segona temporada i sembla que ha consolidat un espai que era més que necessari a la televisió pública d'un país que viu tan abocat a la cultura vitivinícola, que no tot han de ser cotxets i motetes.
I bé, el programa és interessant; Josep Roca en sap molt, això no ho descobrirem ara i Marcel Gorgori té un encant especial, això ja ho sabíem dels programes d'òpera que feia tant a la ràdio com a la televisió amb Roger Alié. A més a més, el convidat de l'altre dia, Isma Prados, va entrar en el joc sense arrufar gaire el nas i tal. Però a mi, francament, aquest refistolament barroc i aquestes expressions tan afectades em grinyolen una mica.
Mostra d'això va ser una seqüència on els tres individus intentaven trobar traces de pinya (tropical, s'entèn) en un Mas Escorpí de Gramona (un gran chardonnay, per cert). Amb música de Fauré i unes oníriques imatges de pinyes en fadeout. L'escena hauria pogut ser perfectament un gag dels Monty Phython; Isma Prados ja no sabia com posar-se...
Però en fi, realment la pinya l'hi trobes, en el vi. I per això, com que van anunciar que aquesta setmana intentarien buscar traces làctiques en un Marquès d'Alella Allier 05 del grup Parxet, jo n'he posat una ampolla a la nevera aquest matí per seguir-ne les evolucions gustatives en directe amb algun formatge artesà d'ovella. I, abans que ens ho diguin per la tele ja us ho dic jo: és un gran vi que, amb altres com Parvus (jo tinc especial debilitat pel negre 100% Syrah) i Orbus d'Alta Alella, torna a posar al mapa la clàssica denominació d'origen catalana d'Alella, que semblava que s'havia quedat un pèl ressagada davant la força del Penedès i el Priorat.

col·lisió i fraternitat

el meu autor de capçalera, Josep Maria de Sagarra, ho és perquè, sovint, en les seves pàgines hi trobo algunes paraules de llum que enfitonen la veritat, que d’altra manera s’escolaria invisible pel rutinari pas de les hores. En una de les millors novel·les europees del segle XX, Vida Privada, escriu amb magistral síntesi i talent:

“Es dóna el cas molt corrent que dos germans es tinguin indiferència l’un per l’altre, es tinguin antipatia, i odi i tot. Els fraticidis són fets que s’observen amb una relativa freqüència; però tot això no és obstacle perquè al mateix temps, existeixi un sentiment especialíssim que només es registra en les relacions fraternals. És aquell sentiment que fa que un germà ajudi a l’altre i en un moment de perill anteposi el seu germà a tot. Coneixem famílies en les quals els germans només fan que dir fàstics els uns dels altres, que les diferències físiques i morals entre ells són fortíssimes, que cadascú enfila la vida per indrets diferents i oposats; però en un moment de perill de debò –els perills de debò són gairebé sempre els que ataquen la salut física o la salut econòmica de les persones, perquè davant d’això la salut sentimental passa molt a segon terme- aquests germans es troben, i fan el que no farien per ningú; i, a més a més, a aquest sacrifici que es fa per un germà, no s’hi dóna la importància del sacrifici que es fa per un amic, perquè es considera natural, es considera com una cosa d’ordre biològic, una obligació fatal, que es tenen entre ells. En aquests moments de perill, és quan la família aparentment disgregada per les circumstàncies, es contrau, es converteix en una massa homogènia i defensiva. La reminiscència de l’entranya materna que ha creat una sèrie d’individus aparentment distints, es fa imperativa, es converteix en una corda sòlida que lliga el cor dels germans per ajudar-se mútuament.

Hem conegut famílies, que, després de les més inhumanes renyines, a l’hora d’una mort, d’una operació difícil, d’un desastre econòmic, han esborrat les renyines i els respectes i l’amor propi, i un germà ha estat al costat de l’altre, en una forma i unes paraules que potser són les úniques íntegrament afectives i desinteressades que es produeixen al món, perquè, com hem dit, no obeeixen a l’albir, ni a la simpatia ni a cap mena de gust sentimental, sinó que són un producte merament biològic i cauen dintre la categoria de l’instint de conservació que tenen tots els éssers vivents”

De totes les relacions humanes la dels germans deu ser la més estranya. I deu ser per tot això. Aquest post és una teràpia perquè jo no em parlo amb el meu germà. Llegir aquest paràgraf no sé si em reconforta perquè m'humanitza o em condemna definitivament per saber-ho i no fer-hi res.

ecos d'echochrome

els viaranys de la memòria són una cosa ben curiosa. De petit, el meu avi ostentava al rebedor, al costat de la porta d'entrada i d'una gran clau de fusta de la qual penjaven desenes d'altres claus metàl·liques, una litografia d'aquest gravat de M.C. Escher que si no m'erro es titula Belvedere. Els minuts incòmodes d'espera abans de sortir de casa dels meus avis me'ls passava, indefectiblement, embadalit intentant escatir com collons estaven disposades les columnes en realitat. He de confessar que els meus dots per la perspectiva i la delineació sempre han estat lamentables, cosa que justifica la perplexitat (i segons quin dia, indignació) que em produïa la contemplació d'una cosa tan mal dibuixada.
Però tot això no he recordat fins als darrers dies, quan m'he sorprès a mi mateix, en el meus mals despertars endèmics, embadalit jugant a quarts de vuit del matí a Echochrome a la Playstation 3, un videojoc que consisteix a manipular la realitat mitjançant el punt de vista per resoldre infinitat de trencaclosques. Recuperant com per art de màgia la mateixa sensació que fa vint anys, entre el son i la vetlla, de fer quadrar de nou la irrealitat de la nit amb la física més cruel que ens espera durant el dia. I ja em transporta la resta de jornada, amb el quartet de corda, la certesa que els afers mundans són qüestió de perspectiva. Per la qual continuo sent un negat, ho he d'admetre.

sépia i rossinyol

dos conceptes biològics allunyadíssims, tant entre sí com de l'espècie humana: la sépia (sepia officinalis), un cefal·lòpode fascinant, un veritable alienígena que es va quedar a viure a les profunditats dels nostres mars; aneu a un aquari i observeu-les durant l'època de reproducció, ni la ment més malalta i imaginativa jugant a l'Spore hauria concebut una forma de vida similar.
El rossinyol (cantarellus cibarius), en l'univers micològic es debat entre tres vedettes: el cep, d'aroma incomparable, la llenega, de temptadora untuositat, i el rovelló, de textura màgica i esclatant. Però el rossinyol és el quart en discòrdia entre els bolets més comuns, conjuntant aroma i textura a parts iguals.
En definitiva, dos outsiders de la natura que es fusionen en la glòria del paladar en trobar-se dins d'un clàssic ofegat de sépia on juntament amb els tradicionals pèsols i patates hi afegirem un bon grapat de rossinyols.

• La sépia, perquè sigui molsuda i gustosa, ha de ser grossa: la part gruixuda ha de fer com a mínim 1 centímetre i mig, cosa que ens porta a una bèstia d'uns dos quilos, aproximadament. Un cop neta, en podrem treure d'unes quatre a sis racions. Talleu-la amb estisora en quadrats bastant grans, de 4x4 centímetres.
• Hi fem un sofregit de ceba i all, sense tomàquet (hi ha l'opció d'una culleradeta de carn de pebrot choricero, si s'hi vol donar color). Quan prengui color el sofregit, tirem la sépia. I al cap de deu minuts, unes patates quartejades. En aquesta recepta li va com oli en un llum la varietat de patata blava, que és un pèl dolça i visualment molt atractiva.
• Hi deixem reduir un gotet de vi ranci. Afegim sal, pebre blanc, una fulleta de llorer i els rossinyols nets de fullaraca, com més en poseu més gust de bosc tindrà. Cobrim amb fumet o, si no se'n té, amb aigua. Que faci xup-xup mitja horeta, i aleshores hi tirem una picada de julivert, atmetlles i pinyons. En aquest moment s'hi pot afegir, opcionalment, un grapat de pèsols. En 10 minuts està llest.

Com a bon guisat, sempre serà millor un cop reposat. Per tant és un plat ideal per cuinar-se'l al vespre i menjar-se'l l'endemà per dinar sense escatimar-hi el pa. Senzill i extraordinari.

la decadència

el món com el coneixem s'enfonsa en la pila del greix. I amb l'enfonsament ens sobrevindrà la decadència que ara només intuïm, algun vespre desvagat, passejant per les rambles de rius desfets. Ah! Alerta! Però rabejant-nos indecentment en la nostra decadència de dandi victorià llaurarem el sól de la poesia; que tornarà triomfant per dominar la terra fins que s'enfonsi de nou. I tot torni a començar. La decadència, cínica, ens humanitza i ens regenera les il·lusions. Fins al final que, com deia el poeta, vindrà la mort i tindrà els teus ulls.

la segona visita

diuen els entesos que es pot valorar amb justícia i equanimitat un restaurant únicament a partir de la segona visita. Per evitar enlluernaments excessius o maniobres capricioses de l'atzar. Jo hi estic d'acord a mitges: quan la impressió de la primera vegada és positiva (i sobretot quan quedes impactat per una proposta) és bo posar la pilota a terra, asserenar els ànims i deixar reposar els judicis fets de cop al bot. I corroborar-los o desmentir-los en una altra oportunitat. Però, quan surts d'un establiment amb posat de decepció o estafa, sobretot en restaurants de clares ambicions de grandesa que normalment no estan a l'abast de qui les proposa, hom s'ha d'esforçar per trobar aquell detall de qualitat que justifiqui tornar-hi. I normalment no el trobes. Un jugador de primera no pot fallar un penal: no es repeteix a no ser que tinguis un arbitre casolà. Vist amb fredor, la teoria es pot aplicar a qualsevol àmbit de la vida que ens requereixi un judici, és a dir, gairebé tots.

Una aplicació pràctica en restaurants de les nostres comarques (que és un eufemisme per no dir la província de Tarragona però vaja, el marc de referència és el mateix s'anomeni com s'anomeni): La Bresca de Cambrils o El Celler de l'Àspic de Falset , per exemple, són dos molt bons restaurants; el primer cop que hi vam anar vam sortir-ne encantats, però, per diverses raons, no van confirmar l'excel·lència en la segona visita perquè com diu l'adagi, el que compta no és arribar sinó mantenir-se. I l'exigència en el món de la restauració és sempre altíssima.

Per tot això, els establiments que superen la segona visita em mereixen la més sincera de les admiracions. I per tot això, l'àpat memorable de dissabte passat a Les Moles d'Ulldecona fa que pugui afirmar, amb molt poc marge d'error o de dubte, que és el millor restaurant de la demarcació de Tarragona (un altre eufemisme d'aquests de TV3). Encara recordàvem amb delit del menú de tast de l'any passat creacions magnífiques com el gelat de gamba, la patata brava amb sorbet de guiness, el cucurutxo de baldana, el caneló de cua de bou, el calamar amb sorra de platja, o l'all-i-pebre d'anguila, entre d'altres. I enguany s'han superat amb meravelles com l'ostró del delta amb crema de remolatxa i aire de fonoll, una combinació increïble de gustos i textura, el McMoles (a la foto), una divertidíssima recreació paròdica on l'hamburguesa de foie i cruixent pa de taronja es combina amb xarops de pebrots vermell i groc i una sorprenent cola de vi dolç. Fantàstiques també les versions de la clotxa de la Terra Alta o l'Esqueixada; prodigiós el bacallà amb peu de porc i brou de pernil ibèric. Admirable, també, la demostració de tècnica culinària en tractar l'excel·lent oli d'Ulldecona: en polvoró, en mousse o en crema. I així fins a encadenar setze plats que vessen creativitat, tècnica, coneixement i respecte pel producte local i la tradició. Tot un discurs estructurat i complementat amb un servei perfecte i atent en la mesura justa i un entorn més que agradable. Per posar una pega, la carta de vins és un pèl curta i eclèctica en excés i, si s'és de fora, potser una mica complicat de trobar (a la carretera de la Sènia, vora el castell d'Ulldecona). La degustació val 59 euros, una despesa ínfima en relació a les sensacions úniques que hi podeu experimentar; si passeu per la vora no deixeu d'acostar-vos-hi. I a esperar el nou menú...

oloroso, amontillado, palo cortado

no sé si sabíeu a què es refereixen aquests divertits apel·latius del títol, però jo no en tenia ni la més remota idea: són algunes de les varietats dels vins emparats en el consell regulador dels vins de Xerès, un meravellós món de noves sensacions vinícoles andaluses que, inexplicablement desconegudes, ara poc a poc començo a descobrir.
Fino, Porto Fino, Manzanilla o Pedro Ximénez són altres varietats de Xerès més conegudes, però desconeixia que formessin una gamma tan ben estructurada en cossos, dolçors i graduacions tal com la distribueix la centenària bodega Lustau de Jerez de la Frontera. Des dels vins secs, frescos i de graduació mitjana (sobre els 15º) com els Finos i Manzanillas de Sanlúcar de Barrameda, passant pels vins secs, potents i avellanats com l'amontillado i el palo cortado, fins al xerès més dolç però igual d'espès com l'oloroso, el cream o el clàssic pansal Pedro Ximénez (que es va posar epidèmicament de moda fa un temps en les reduccions que acompanyaven els foies de tot arreu), sense parlar de mistel·les, vinagres o vins rancis, conformen tota una col·lecció de vins excel·lents no només per aperitius o postres, si no per maridar tot tipus d'aliments.
És curiós que a casa, abans, sempre hi havia una ampolla de Tio Pepe que s'usava rares vegades per complimentar alguna visita o més impactant encara (per la modernitat del concepte associatiu) quan se'n tirava una cullerada sopera a la sopa espessa de galets, cosa que, ara que hi penso, jo encara no he tastat mai tot i veure-ho fer centenars de vegades.
Tot plegat, em fa pensar que el fet de tenir aquí al costat, al Priorat, els millors vins negres del planeta (i encara em congratulo d'haver arrasat amb totes les ampolles de l'extraordinari Embruix de 2004 que tenien tirades de preu a l'Esclat) ens omnibula una mica i no ens deixa descobrir altres universos gustatius increïbles. Que deu ser l'únic que, en plena decadència de la nostra civilització, encara ens reconcilia amb la vida.

Cal Travé, a Solivella

m'havia proposat ressenyar en aquest bloc només els restaurants dignes de menció, aquells llocs que proporcionen alguna cosa més que menjar i beure. I aquest propòsit em descarregava de la feixuga tasca de consignar les experiències negatives, que de tant en quant també te'n trobes. Però davant d'algunes coses un home com déu mana no pot fer els ulls grossos i deixar-les a les mans de la Fortuna. I, malgrat que sempre dol carregar-se la feina dels altres (perquè jo també he estat a l'altre costat), he de desaconsellar la visita a Cal Travé, a Solivella (Conca de Barberà). Un restaurant que supera amb escreix els 50 euros per persona no es pot permetre la manca estrepitosa de professionalitat demostrada en la nostra visita de dijous 18 de setembre d'enguany. Per aquest preu (que en algun restaurant amb estrella merescuda s'hi pot menjar) no es pot oferir una carta basada exclusivament en carn (mediocre) i bacallà (d'excel·lent qualitat, val a dir) a la brasa (la que podeu veure a la foto, en un menjador agradable però amb uns retocs de maquillatge massa evidents). No es pot acompanyar amb quatre entrants suats: Coca de verdures (més bona a la fleca del meu poble), ous amb tòfona, patates i foie (foie de mala qualitat i escàs, patates olioses). No es poden donar els vins de la casa, normalets, a preu de Priorats, i mal servits. I, sobretot, no es pot donar un servei tan pèssim, provincià i vergonyant de tant pintoresc: per moments semblava que estàvem dinant a La granja del Puyal. Només destacable l'apartat dels postres, sense tirar coets. Potser podran despistar algun pixapins amb el GPS espatllat, però a la gent del país ens subleva que ens facin passar bou per bèstia grossa amb tanta barra. Fa falta alguna cosa més que un disseny corporatiu a la moda i el qüento del celler propi per tenir un restaurant digne. I us asseguro que no poden justificar el preu perquè hagin de pagar el lloguer, perduts com estan en mig del no-res...

Vicky Cristina Jaume Roures

francament, ignoro per complet de quina corda política és; si tira a la dreta, a l'esquerra o al centre; si és nacionalista o no o si s'estima més els naps o les cols. Però és l'any de Jaume Roures i la seva Mediapro. He de confessar la meva creixent admiració per un personatge que encadena èxits esclatants un rere l'altre: primer va ser La Sexta, un projecte televisiu que tot i comptar amb connivències evidents a la Moncloa, ha sorprès a la pròpia empresa. Després va venir Público, que malgrat sortir a la llum en un cicle de baixada de la premsa escrita, aguanta el tipus dignament i és, tot i no combregar amb la línia editorial, un diari modern i ambiciós. Avui ha insinuat un altre triomf brutal en la guerra del futbol televisat contra un gegant com Sogecable i acumula drets d'emissió de la majoria dels grans esdeveniments esportius, l'últim reducte d'audiència massiva que queda en el mitjà. I tot això, fet des del país, amb gent del país, i sense renegar en cap moment del caràcter emprenedor català. En definitiva, que totes li ponen i es postul·la, si encara existeix el premi, com a màxim candidat a català de l'any.

I la cirereta del pastís és, evidentment, Vicky Cristina Barcelona, una pel·lícula que en la filmografia de Woody Allen és segurament de les més fluixetes (la veritat és que és una rucadeta a estones insuportable de tonta i infantil, impròpia de l'autor de Crimes and Misdemeanors o Annie Hall) però que en la Història del Cinema català és una autèntica fita: per la producció impecable de Roures i per ser el millor publirreportatge de Barcelona i Catalunya que s'ha fet mai. Només per això, que no és poc i que de ben segur farà conèixer el país i recuperar una mica del prestigi internacional que perdem a cada bugada, ja s'hauria d'agrair in aeternum a Allen i a Roures haver tirat endavant aquesta pel·lícula.
Però fins i tot més important que la projecció exterior, és la gran promoció interior i el xute d'autoestima que suposa el film: avui en una sala de cinema a rebentar, com a tots els cinemes del país, un senyor de Nova York ha explicat a uns quants catalans, en català, coses de sí mateixos que la majoria ni sabien, o no volien saber.
Ah, i diguin el que diguin porái, la Johansson continua estant boníssima.

treballar cansa

els primers dies de vacances, aquells que el cos fa servir instintivament per refusar qualsevol activitat que s'assimili a les habituals, em retornen sempre a l'evidència anti-marxista (de Karl en aquest cas i sense que serveixi de precedent) de que no només la manca treball no aliena sinó que és l'estat més natural de la persona i el que t'obre la consciència a un grau d'enteniment superior.

És clar que hom s'ha de guanyar les garrofes, però d'aquí a la glorificació de l'esforç i a la jornada laboral de deu hores hi ha una distància considerable. Ara està de moda la idea que les generacions que pugen ja no s'esforcen però en realitat treballar per treballar no ho ha fet mai ningú; com a molt es treballa per inèrcia o mimetisme.
Hi ha una cultura nascuda en el comunisme contracultural de postguerra (és a dir, el que vivia a les catacumbes del capitalisme i no el que comptava amb el suport dels poders fàctics soviètics) que va desenvolupar tota una poètica de dignificació de l'esforç i del treball. Era honesta: provenia de l'ànima de la gent treballadora, que no mísera, secularment dedicada a treballar sense preguntar-se massa més coses. Pavese, és clar, ho diu millor:

Ma quell'uomo lavora. Il ragazzo lo guarda,

esitando al pensiero che un uomo lavori

sulla estrada, seduto come fanno i pezzenti.

E anche gli altri che passano, paiono assorti

a finire qualcosa e nessuno si guarda

alle spalle o dinanzi, lungo tutta la strada.

(Però aquell home treballa. El noi se'l mira,
perplex pel fet que un home treballi
al carrer, encorbat com si fos un perdut.
I també els altres que passen, semblen enduts
a acabar alguna cosa, i ningú no mira
rera seu o endavant, tot al llarg del carrer.)

Aquí, aquesta mentalitat ha predominat en l'intel·lectualitat nostrada durant mig segle XX, i suposo que aquesta sublimació del treball deu venir de per aquí. Jo he estat molts anys pensant que la vida no era de color de rosa perquè no m'hi esforçava prou, però quan m'hi he matat una mica més tampoc no ha canviat massa res gaire. Més talent i menys retòrica barata, que el cop de ronyó sempre s'és a temps de donar-lo.

rap allagostat

hi ha certa tradició culinària europea, d'inspiració eminentment francesa, que té una tendència indomable cap a l'artifici i la vistositat vàcua: coses que no tenen el gust que han de tenir, aliments amb textures inesperades, farcits impossibles i martingales per l'estil. Perquè em copseu amb una imatge, tots hem vist aquell indiot pantagruèlic i rostit que, en trinxar-lo i obrir-ne el ventre en surten centenars de guatlles i colomins davant les mirades atònites dels concurrents... Doncs em refereixo a això: als patés emmotllats d'ànec, a les cascades de gambes o de copes de xampany, als blocs de gel amb formes d'animals o als maitres que surten al menjador a preparar-te l'steak tàrtar, el chateaubriand o la crep suzette enmig de grans flamarades de conyac. Afortunadament, aquesta manera acadèmica i tronada d'entendre la restauració s'està acabant, tot i que sóc conscient que els defensors de la vella escola denuncien, no sense part de raó, la lenta extinció del digne ofici de servir una taula per causa d'aquest canvi de tendència.
Però entre poc ni massa. Sense anar més lluny, encara que la cuina catalana fugi normalment d'aquesta tradició de l'artifici (tenim un caràcter secularment pràctic i auster), també podem trobar plats en el receptari clàssic que comparteixin un mica aquest esperit razzle-dazzle de enlluernar amb coses que no són el que semblen que són.
En una altra ocasió ens endinsarem en l'apassionant món de la gastronomia-ficció o gastronomia abracadabresca, però mentrestant us deixaré per anar fent boca aquesta recepta clàssica, senzilla i refrescant, que, no m'ho feu assegurar, crec que vam absorbir del gran mestre Josep Lladonosa: el Rap Allagostat, dit així o Llagosta de Pobre perquè en tallar-lo a rodanxes s'assimila al crustaci:

• Compreu un rap mitjà, d'un quilo aproximadament i feu que la peixatera us en separi els dos lloms.
• Amb l'espina, un parell de dents d'all, una fulla de llorer i un parell de cebes grosses (la blanca i dolça de Fuentes de Ebro li escau al plat) fem un fons en una cassola i ho posem al forn a 200º durant 30 minuts, afegint-hi a mitja cocció una copeta de vi blanc (al gust: un xerès sec li queda bé o un vi espès de la Terra Alta, millor).
• A banda, lliguem els lloms del rap com si fos un tall rodó, els salem i els arrebossem a consciència amb pebre vermell dolç, sense escatimar-lo. Els cobrim amb una mica més de vi i ho deixem reposar mentre es cou el sofregit al forn.
• Passats els 30 minuts, substituïm l'espina pels lloms i els deixem coure un quart més (no ens hem de passar que si no el rap massa cuit no val res). Ho deixem refredar a la nevera una bona estona i llestos.
• Es talla a rodanxetes d'un centímetre i es pot acompanyar, per exemple, amb el suc restant de cocció ben triturat i tamisat, quatre fulles d'enciam variat i un toc de maonesa feta amb fulles d'alfàbrega fresca.

I ja està, amb una copeta de Sant Bru, posem per cas, un àpat ideal pels darrers dies d'estiu.

metal gear solid IV: he vist l'horror?

Ja està fet. Després de quatre entregues, de diversos spin offs, de passar per cinc plataformes d'entreteniment, de més de vint anys d'història i d'haver creat fins i tot una base de dades per desllorigar tots els entramats narratius de la saga; s'han acabat les aventures de Solid Snake (de ben segur que caurà alguna seqüela, de manera que la prudència aconsella de no finiquitar la saga) amb un final granguinyolesc de gairebé una hora de durada cinemàtica que, pels que no esteu avesats al llenguatge del videojoc, és una barbaritat que només l'excepcionalitat de l'ocasió permet aguantar.

Aquesta entrega, Guns of the Patriots, comptava amb el crèdit guanyat a pols pels dos primers episodis per Playstation i, sobretot, amb l'herència d'un videojoc que em va fer tornar a jugar amb maquinetes després de quinze anys: Metal Gear Solid III. Snake Eater. Un joc que consolidava la maduresa d'un nou llenguatge narratiu usant temes clàssics de la cultura universal.

Perquè Snake Eater tenia una virtut que no ha tingut cap altre episodi i molt pocs videojocs: era, i és, narrativament competent. Estava estructurat amb mestria en un magnífic pròleg, un plantejament brillant, un desenvolupament original i un final apoteòsic. A més a més, comptava amb personatges èpics i desmesurats que no queien en cap moment ni en el ridícul ni en la inverosimilitud que a vegades són tan propis de la cultura popular japonesa, a banda de mostrar (això ha estat una constant en la sèrie) un apartat tècnic impecable que aconseguia, amb un hardware avui obsolet com és la Playstation 2, fer viure tota una jungla (una taiga soviètica, de fet). L'al·legoria del viatge iniciàtic que emprèn el protagonista no és altra que la descrita per Joseph Conrad a El cor de les tenebres i recreada més tard per Coppola a Apocalypse Now!, cims no superats de la narrativa contemporània que troben en Snake Eater una fantàstica rèplica en un nou llenguatge interactiu, destinat a esdevenir el mitjà d'oci predominant en un futur no gaire llunyà (i aquí em permetreu un incís: fixeu-vos en el volum de negoci de les productores de cinema i les de videojocs. L'evolució de les dues indústries no deixa lloc al dubte.) A Snake Eater el Coronel Kurtz de Conrad i Coppola trobava la seva imatge en The Boss, un soldat veterà que havia superat místicament les cadenes de comandament i havia entès el sentit real de la guerra, de l'horror (com repetia Marlon Brando a Martin Sheen, el seu assassí). Així, The Boss espera la seva mort de mans de Naked Snake en un final tan o més memorable que el de Apocalypse Now!

Amb aquest precedent inigualable, era doncs difícil que Guns of the Patriots pogués deixar la mateixa empremta. Hideo Kojima, el creador dels Metal Gears, n'era conscient i crec que, davant la dificultat, ha optat pel camí fàcil: fer soroll. Una història enrevessada, amb trames culebronesques o absurdes, amb un sentit de l'humor tronat, uns personatges rídiculs i amb molt poc suc, uns arxienemics amb un patetisme incomprensible i tòpic (quina gran diferència aquesta unitat Beauty & the Beast amb els Cobra d'Snake Eater!), una voluntat equilibrista de fer lligar tots els fils encara que no vingui a tomb i, sobretot, un final inacabable digne de les pel·lícules de terror on el monstre no l'acaben de matar mai. Un desficaci monumental.

Malgrat l'extraordinari apartat tècnic, una gran ocasió perduda i un pas enrere en la recent història del videojoc. Però bé, també diuen que Mamma Mia: El Musical és una fita en la història del teatre català... To be continued...

paisatge amb anxova (i 3): serveis públics a la comunitat

Instruccions precises per a la neteja i gaudi de l'anxova (m'hi he vist abocat sense remei davant la certesa que existeix, entre la canalla del país i la no tan canalla, la creença que una anxova és un tira de carn de peix marronosa i trencadissa que s'estiba en llaunes petites i ovalades; comercialitzades en capsetes de cartró refrigerades -abans, fins i tot portaven una clau de ferro per obrir-les):

1. Trieu unes bones anxoves en salmorra, són millors que en oli. Que no s'enfadin els amics de la quinta província però les que es fan en aquelles contrades no són comparables a les de L'Escala o altres indrets de la Costa Brava (en canvi, la tonyina salada o tollina de sorra del nord del País Valencià és, en aquesta zona, insuperable). Jo tinc especial debilitat per les anxoves que fan a Salaons Solés, que venen on-line, però el consell de la D.O. de L'Escala està ben regulat i garanteix qualsevol marca. És indiferent si van en pot de vidre o en bidó de plàstic, el més important és que estiguin ben recobertes amb la sal i el brou rosat característic que treuen.
2. El fet de comprar-les en sal ens permet, a més a més, una conservació òptima de fins a dos anys a la nevera i la possibilitat de poder gaudir-ne en qualsevol moment i quantitat. Només us caldrà netejar les anxoves: sota un raiget d'aigua de l'aixeta, grateu l'escata per eliminar-ne la major part, tampoc cal escarrassar-s'hi. Arranqueu-ne la cua i obriu-ne amb el polze tot el llarg, separant-te els filets. Aquí ve, potser, la part més delicada: l'extracció de l'espina; és qüestió d'intentar treure-la sencera i sense fer malbé els filets.
3. Quan tingueu els dos filets nets, és important escórre'ls uns minuts sobre paper o drap per treure'n tota l'aigua sobrant. És igualment primordial amanir-les amb un oli bo, encara que sembli obvi; un de la D.O. Siurana, per escombrar cap a casa. A partir d'aquí, el que vulgueu: soles, amb pa torrat, amb pa amb tomaca, amb pa amb mantega, en una amanida d'escarola o rúcula (li va bé el contrast amarg), amb síndria o meló, amb la clàssica escalivada de pebrots i albergínies o, fins i tot, amb arròs de sushi i alga nori... S'admeten propostes.

De res, a disposar.

paisatge amb anxova (2): tradició i perplexitat

L'Escala. Alt Empordà... quan la vida era tan diferent que era una altra vida (sinó la vida d'un altre), el príncep vivia en el palau dels reis. Els reis feren cap un cert dia al sud de la Badia de Roses, a la bonica i anxovística localitat de L'Escala i, a l'hora de dinar, recalaren per casualitat en un restaurant abocat a la platja: El Roser 2. Corria el mes d'octubre i en aquestes dates se celebren al municipi les Jornades de la Anxova, de les quals en gaudiren profusament (milers de maneres de menjar-se una anxova), així com de les bufonades pintoresques del propietari de l'establiment, tan pròpies del caràcter empordanès, d'altra banda. Aquesta història, ja ens la sabíem de memòria.

La tradició és escoltar una vegada i una altra, desafiant la resistència humana, els mateixos referents en el sí de la família, del col·lectiu. En el fons, l'únic que volem transmetre a la posteritat són els llocs i els moments que ens han fet feliços i que ens han definit com a individus.

Per tant, i com no podia ser d'altra manera, quan voltàvem l'altre dia per l'Empordà, baixant de Figueres, vam anar a caure a El Roser 2. No havia estat mai a L'Escala ni a l'establiment, però va ser com anar al restaurant de capçalera que sol tenir cada família per les seves trobades (i ara em ve al cap, directament des de la memòria dels anys 80, la Fonda Santesmases de Guissona o el Rovira de Cambrils). El dinar va ser memorable i recordarem amb emoció les gambes de Roses amb peus de porc, les vieires amb foie i, amb llàgrimes als ulls, les espardenyes sobre rissotto de safrà i ceps. I el pintoresc propietari arribant amb vespa, amb uniforme de cuina i amb un davantal fins als turmells...

Avui, els saberuts sociòlegs del IEC ens han dit que estem perplexos. Que no sabem on anem. En algun punt de la nostra història recent s'ha trencat la cadena de la tradició perquè algú s'ha cansat de repetir-nos referents col·lectius fins a la sacietat, aquí és on es comença a morir una cultura mil·lenària...

Jo però, a l'octubre, tornaré a L'Escala i reviuré, 10 anys més tard, la festa de l'anxova.

paisatge amb anxova (1)

en un moment de retirada massiva i en desbandada de la nació catalana; quan les trinxeres només serveixen per buscar-hi bolets i el govern es dedica als seus exercicis espirituals de botiflerisme, ens calen nous símbols d'afirmació col·lectius que ennobleixin les causes i ens curullin d'orgull patri: jo us proposo l'anxova. L'anxova és a Catalunya, diguem-ho ras i curt, el que el pernil a Espanya o el foie a França: una menja única que comença i acaba en sí mateixa, amb identitat, història i amb connotacions místiques i ancestrals. Ja sé que em direu que d'anxoves se'n fan a tot arreu però, malgrat el que deia el torracollons de Josep Pla, l'experiència sensorial de l'anxova catalana no té res a veure, per exemple, amb la fricció aspra, severa i eixuta d'una anxova del Cantàbric, on vas a parar! Com deien els antics, que en sabien tant de salaons com de batusses: si vis pacem, para bellum; usem les armes amb les que podem vèncer! Alcem contra l'invasor les nostres anxoves en salmorra o en oli o fins i tot sobre una torradeta de pa moreno amb mantega! I quan vagin maldades ja treurem al carrer les arengades...

tales of the brave Ulysses

...havent voltat durant massa temps per llocs ignots i terres hostils, el príncep torna a la platja que el va veure néixer i que el va veure partir cap a la guerra (una guerra que, com totes, encara no sap si ha guanyat o perdut). Peu a terra, baladreja atònit per places, carrers i ciutats de la seva infantesa; i només hi veu decorats de paper. No queda ningú... mentre ell sobrevivia en la lluita, la pau devastava la reraguarda. Ja en tindria prou de sortir a fer un tomb, trobar un conegut llunyà d'aquells anys, convidar-lo a un cafè i escoltar algun relat de les batalles dels altres; de les grans victòries i de les pitjors derrotes. Però no queda ningú... i les úniques proclames són soroll. Soroll de diaris, de ràdios i televisions.
El príncep, valent, avara la nau altre camí. Es farà a la mar de nou, però per cercar-hi els navegants i escoltar-ne les prèdiques. I la balena, darrera l'onada inesperada...