Espriu era un cylon

és interessant que de cop i volta el nom de Salvador Espriu es torni a invocar relacionant-lo amb la cosa pública. Ha hagut de ser el President Pujol qui fes recordar que quan va començar, ara ja fa més de trenta anys, la falòrnia aquesta de la transició i la veu dels poetes tenia un cert pes en l’imaginari social, l’autonomisme es va nodrir (vampiritzar, gairebé) de la idea hispànica que interpretaven de La Pell de Brau d’Espriu. Que, òbviament, ha fet aigua pels quatre costats perquè de la regeneració moral, de la postguerra, del perdó, de la tolerància i de totes aquestes coses tan altisonants que havien de salvar Espanya de la condemnació eterna ja no en queda res ni ningú se’n recorda.

Espriu, per als despistats, va ser un poeta, narrador i dramaturg que en qualsevol altra llengua que no fos el català hauria guanyat quatre premis Nobel, dos òscars i un Festival de San Remo. La seva obra és d’una cohesió tal, d’una condensació temàtica tan total, d’una perfecció estilística tan imponent que costa de creure que fos creada per una sola ment humana, d’igual manera que ningú es creu que Homer escrivís la Ilíada o ni tan sols que existís.

Espriu, en realitat, era un cylon, un membre d’aquesta espècie de màquines humanoides creada per redimir la humanitat dels seus incomptables pecats i que, quan tots plegats caiem pel pedregar sense fi del fals progrés, ens retorna als orígens, a l’espiritualitat primigènia.

A cada poble li devia tocar el seu propi cylon. Jo potser n’hauria preferit un de més semblant a Tricia Helfer, però als catalans ens va tocar Espriu per fixar les bases de la nostra cultura, amb un ull posat sempre als antics, als fundadors, i l’altre en el codi, en la llengua. Només amb aquests dos elements va assegurar la persistència d’una manera d’expressar la humanitat. No és poca cosa, crec jo. L’anorreament cultural que intuïm (i que explica el remogut panorama polític actual), la mort definitiva esdevé passatgera conservant en la memòria l’obra completa d’Espriu.

I ja sé que tothom se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona, però que ara tornem a treure la patum per recuperar una idea d’Espanya fallida és, si més no, parcial i falsari. Espriu ens va donar les eines per elaborar un pla com el dels cylons: destrucció de l’status quo i regeneració total. Si no no ens en sortirem.

Si heu seguit poc o molt Battlestar Galactica (i si no és altament recomanable) sabreu de què va la cosa i que, en el fons, els cylons són els bons.

sostre i esperit de la lletra

la gran victòria, l’èxit esclatant de Salvador Sostres és haver imposat, per sobre de les seves idees de vegades execrables, el seu esperit.

Durant els vuit anys i mig de columna diària a l’Avui ha dinamitat tots els límits i totes les convencions. Ha retornat la polèmica i la sang a una cultura oficial mig morta i enfangada fins el coll en la correcció política.

El millor Sostres és aquell que reflexiona al voltant dels valors morals en funció no pas de si són més d’esquerra o de dretes, més locals o més universals sinó de en funció de si s’acosten o s’allunyen de la Veritat. Una mística que l’entronca substancialment al gran definidor d’un pensament català invertebrat que fou Francesc Pujols.

Però vaja, no és aquest Sostres reflexiu i intimista (el que també es troba en els seus llibres) el que escandalitza i commou les masses sinó el que es mulla, el que insulta, el que provoca, el classista, el xenòfob, el que apel·la a les baixes passions de l’ànima, el que instal·la en l’imaginari col·lectiu els dubtes i les preguntes. I aquest articulista és tant o més valuós que el primer. Un dia fa que et preguntis: I si el Sostres té raó? Llavors es quan t’enganxa; cal un gran talent per fer això. Com cal igualment un do especial per crear corrents d’opinió i nous punts de vista com ha aconseguit sovint: sense anar més lluny, la visió del conflicte catalanoespanyol actual com una guerra oberta on hi ha bons i dolents si no és seva (ja que també és un subtil divulgador de consignes partidistes) ha estat articulada clarament en la seva columna i al seu web.

El que hem perdut, bàsicament, amb la puntada de peu del diari Avui a Salvador Sostres és la gran oportunitat de veure com es consolidava un projecte periodístic únic en els nostres dies i que posa el personatge a l’alçada dels grans del mitjà de quan érem realment una cultura moderna i pionera; de Maragall, de Pla, de Xammar, de Gaziel i, sobretot, de l’increïble Verdaguer de En defensa pròpia que va definir no l’estil (que cadascú té el que té) però sí l’actitud amb què s’ha d’escriure en un diari: a mata-degolla. Altres tenen el talent i la tribuna (Monzó, per exemple) però els ha faltat l’energia, el compromís i la trempera. L’època, però, juga del cantó de Sostres i la premsa convencional va de baixa. El futur del periodisme és el blog i el diari digital i allí hi té, de moment, la batalla guanyada.

L’exemple és clar. Només la voluntat i l’ambició de definir el propi Jo, d’expressar-lo i defensar-lo amb tots els defectes i virtuts, ens podran acostar un pèl a la llibertat, individual o col·lectiva, que en el fons són la mateixa cosa. Són temps d’herois i, Sostres, la lletra mata.

llet, mala llet i cacaolat

he de confessar que abans d’escriure aquest post m’hi he pensat una mica més del que és habitual. Normalment escric a raig i esporgo després les grolleries i les impertinències de diversa índole que indefectiblement proliferen com bolets al llarg i ample del text.

A més, el fet que faci gairebé dos mesos que no publico cap nova entrada i la conseqüent acumulació de temes al rebost desaconsellaven avançar en aquesta direcció i optar per prosseguir amb les frivolitats i collonades diverses que apareixen en aquest blog. Però m’he vençut finalment i m’he dit: què cony, ja em censuro prou quotidianament per haver-ho de fer també en aquest meu espai d’esplai i esbarjo mental.

La cosa és que no hi he escrit gaire aquí, però el que hi he escrit és gairebé sempre veritat, d’una profunditat moral indiscutible i d’una voluntat de servei a la comunitat encomiable. Evidentment, ja fa anys que m’afaito i no espero a canvi  de la meva aportació desinteressada cap recompensa ni mostra d’agraïment. Els màrtirs ja ho tenim això…

Ara bé, amb tota la saviesa, coneixement i nuesa íntima compartits amb vosaltres, amables i eventuals lectors, em rebenta sobremanera que el post més visitat d’aquest blog, amb diferència, sigui Posa’m un Cacaolat; la boutade més idiota i supèrflua que hom es pugui tirar a la cara de la qual, sorprenentment en una societat alfabetitzada, molta gent no n’ha captat la ironia (d’altra banda no gaire amagada). Només em va faltar posar-hi l’enllaç per descarregar la tonada per multiplicar el hits a la pàgina exponencialment, fins al punt que poques setmanes després per la ràdio ja oferien la possibilitat de baixar el politò enviant un SMS als de Cacaolat, fent pagar 90 cèntims per un servei que Avui es parla de mi, un mes abans i en primícia, ja oferia de franc. No és això, companys, no és això.

Fins aquí tot normal. Us aprofiteu de mi i de la meva feina, jo em queixo amargament, denuncio una conspiració judeomassònica i santes pasqües: fi del post d’avui.

El que passa és que darrerament he descobert una sèrie de blogs extraordinaris. Estan més o menys vertebrats, es retroalimenten uns amb els altres i es fan dir Odisfera. Bàsicament es dediquen a supurar tota la mala bava que van acumulant en el seu dia a dia (pressumiblement d’una rutina enganxifosa) i a cagar-se amb tot el que els molesta poc o molt. Desconeixen la correcció política i el bon gust, reneguen a cor-què-vols, alguns són d’una intel·ligència inusual, altres són demostracions constants de talent per això de l’escriptura, alguns escollits ja han creat un estil definit i original. I tots, absolutament tots, són divertidíssims.

Ara sí, doncs, com a epíleg, inspirat en aquesta nova saba odisfèrica i constituint una excepció en el meu bon gust insubornable, us he de dir a tots els que heu visitat aquest blog només per a descarregar-vos gratuïtament la cançoneta dels ous obviant aquelles línies on l’autor s’hi deixa l’ànima:

Que us donin pel sac en fila índia… subnormals!

la BCN de les putes i el Koy Shunka

aquest senyor de l’esquerra és un geni. Es diu Hidekki Matsuhisa i ara farà un any va tenir la feliç ocurrència d’obrir al carrer Copons de Barcelona el millor restaurant japonès d’Europa, el Koy Shunka.

I no vull deixar passar l’oportunitat de commemorar l’efemèride d’aquest darrer any que ens ha convertit en assidus de la rústica i acollidora barra de fusta, per on hem vist desfilar autèntiques meravelles de la subtilesa palatal.

Des d’aquelles exquisides sopes de llamàntol o de ceps i truita que feien l’hivern passat fins a les ostres i les cloïsses escalfades; l’espectacular maki de tempura de gamba de Palamós; els nigiris prodigiosos (el d’espardenya em va fer caure les llàgrimes); aquell black cod (terminologia Nobu) amb fideus de te verd i alga nori amb què ens van obsequiar un dia de primavera; els delicats mollets marinats i marcats en un punt de cocció d’una justesa sublim,  aquells lingots compactes de maguro i toro laminats en sashimi per la mà mestra de Hidekki, la sorprenent i saborosa tècnica de socarrimar el peix a la flama de gas (soasar, en diuen ells en castellà); les beines de soja verda, els sorbets i les escumes d’una autèntica cuina de fusió (producte català i tècnica japonesa) o la meva debilitat que no em puc estar de demanar cada vegada que hi vaig: el temaki de tàrtar de toro i ceba tendra. I així desenes de plats veritablement emocionants, preparats en show-cooking i magníficament servits, que fan que una escapada al Cap i Casal ja comporti visita obligada al senyor Matsuhisa. Tot un clàssic ja.

Per molts anys, Koy Shunka!

P.S. Si el lector d’aquest post és observador s’haurà adonat de seguida que, malgrat la referència del títol, no es menciona en cap moment res sobre prostitució en el text. Només era un recurs per captar l’atenció sobre un fet realment remarcable com l’aniversari de tant excels restaurant utilitzant certs conflictes d’ordre púbic que darrerament preocupen tant a la societat barcelonina i gaudeixen de tota l’atenció mediàtica haguda i per haver. Ja em sabran perdonar.

a Rèussia

roda el món i torna al born. Aprofitem el pont de la Diada per un petit recés en forma d’escapada a casa de la mà generosa de Sant Ryanair, que patrocina aquests magnífics vols de compressió corporal on la gent (incomprensiblement?) aplaudeix quan aterra com si baixessin del Furious Baco.

Fa una temporada que no passo per Reus. Hi tinc uns quants encàrrecs d’aquells que abans en dèiem recados i no se m’acudeix altra cosa, en passar per la Plaça Prim, que seure una estona entre els jaios que de tota la vida s’hi han refugiat del bats de sol estivals. Deu fer 15 anys que no sec en un d’aquests bancs i crec que la sensacions no han diferit gaire: més o menys les mateixes cares, les mateixes converses, els mateixos posats, els mateixos vestits modulats per la moda del moment…

Després de 10 minuts me’n canso i faig per aixecar-me i reprendre el camí. Però en sec salta un punt de distorsió en el paisatge urbà. Primer és una parella jove desorientada, després una família sorollosa carregada de bosses del Zara, més tard dos matrimonis jubilats i escandalosos que em demanen que els faci una foto amb l’estàtua del General Prim de fons. Accedeixo perquè em costa dir que no i per allò de l’hospitalitat. No em diuen ni un trist spasiva. Són russos. Baixant pel carrer Monterols m’hi fixo: n’hi ha desenes i constitueixen una invasió en tota regla. Vesteixen de manera increïblement hortera, són xavacans i criden com a verduleres, dubto que sàpiguen on han anat de vacances; són maleducats i desvergonyits. Hom no entèn d’on pot sortir aquesta gent i si tenen alguna cosa d’europeus o d’occidentals, fins i tot. No són turisme de baixa qualitat sinó de qualitat sota zero: per quatre quartos que puguin deixar aquí (a les cadenes hoteleres i a les botigues franquiciades que hi ha a tot arreu) no crec que compensi amb la mala imatge que donen.

El cas és que la invasió és global a tot el continent: fa poc a Baden-Baden vaig tenir la mateixa sensació, encara que els russos que voltaven per allà exhibint cadenes d’or, ròlex i ferraris tenien pela llarga. Però eren igual de cutres. Suposo que és el preu que Europa ha de pagar per dependre dels seus recursos naturals (com hem d’aguantar certes indignitats islàmiques o dictadorets com Chávez).

El que no acabaré d’entendre mai és que un país que ha llegat a la civilització occidental la subtilesa de Txèkhov, l’èpica d’Einsenstein, la melodia prodigiosa de Prokòviev o la grandesa de Dostoievski (fins i tot el pseudònim d’aquest bloc, Mixkin, és un homenatge al príncep protagonista de L’Idiota) pugui produir ara aquests incòmodes i ostentosos visitants i fer que, avui en dia, el ciutadà rus més universal sigui un intel·lectual com Roman Abràmovitx.

Deu ser que gairebé un segle de comunisme ens ha fet més mal del que ens pensàvem.

el país del Come-and-Get-It-Day

hem viscut sempre amb la promesa (tàcita i somorta com totes les coses importants que ens passen) que totes les derrotes i humiliacions, les repressions i les mentides, les apropiacions indegudes i els crims d’estat acumulaven energia en una gran dinamo que, de cop i volta, un dia, il·luminaria de sobte el país.

Que totes les vegades que hem notat (més que escoltat) en un familiar, un amic o un conegut el pes feixuc de la tirania no eren més que el preàmbul de la ineludible carambola que ara tots esperem acorralats en un racó de la taula de billar.

A la mítica Vall de l’Arc Iris (Finian’s Rainbow, 1968), enmig de la Gran Depressió i el racisme més visceral, també esperaven el seu Come-and-Get-It-Day, el dia en què sortirien de la misèria i que recuperarien dels cacics, la terra. La certesa del triomf no era mística ni màgica tot i els follets irlandesos i les olles d’or, sinó que es basava en el convenciment tel·lúric que, només voler-ho i agafant les coses amb les dues mans, tornarien als seus legítims propietaris.

Avui, 13 de setembre de 2009, després d’una brutal tempesta de final d’estiu, s’ha vist un tímid Arc de Sant Martí. I de l’estómac m’han pujat també dos íntims convenciments: u, que en algun lloc d’Europa de semblança a aquella Sinera del Poeta, un poble ha celebrat per fi el seu Come-and-Get-It-Day; i dos, que, posant els peus a terra, quan deixem de somiar serem lliures.

posa’m un Cacaolat

durant anys, hem sabut de l’adveniment de les estacions a través de la ràdio i les extraordinàries cançons del Cacaolat; aquell Cacaolat Calent que et traslladava emocionalment i màgica a les llars de foc de l’hivern, aquells Cacaolats Naturals d’entretemps, aquell Cacaolat Gelat suggerent i quasi eròtic que ens refrescava els tòrrids estius…

Més tard vam trobar el cau de la bèstia, la fabulosa Granja Viader de Barcelona, que és encara testimoni del naixement ja fa més d’un segle a Cardedeu d’un dels èxits més esclatants de la indústria alimentària catalana. A banda de la prodigiosa i espessa nata i els biquinis de sobrassada…

Avui, però, he escoltat a Rac1 aquest nou jingle de la marca i crec que, després d’això, no li calen més elegies a la llegenda:

Han passat anys però et tinc gravat aquí dins la meva memòria,

ets el més especial i fas que tot s’ompli del teu sabor,

mai no passes de moda, sempre ets original,

a casa, al barco, a la feina, dins de la bossa o en el bar,

et porto sempre a la vora, vagi allà on vagi no hi faltaràs.

Posa’m un Cacaolat (ei!), dona’m un Cacaolat (ei!),

fred, calent, natural; el que fa falta és un Cacaolat!

Posa’m un Cacaolat (ei!), dona’m un Cacaolat (ei!),

fred, calent, natural; m’és ben igual si és Cacaolat!

Actualització: La cançó Posa'm un Cacaolat

Actualització 2: Descàrrega de Posa'm un Cacaolat, un to de mòbil espectacular!

Txigrinski i Chygrinskiy

deixant de banda que aquest bon home central tot ell hagi comportat a les sanejadíssimes arques del Barça la fredolica de 25 milions d’euros (més de quatre mil milions de les antigues pessetes, com diuen encara alguns) assisteixo atònit a la manera com se li està transcrivint el nom de l’alfabet ciríl·lic.

Tots els mitjans de comunicació en català s’han posat emotivament d’acord en anomenar-lo Txigrinski. Em sembla molt bé, tot i que posats a transcriure i a adaptar-ne el nom a la nostra ortografia no entenc per què no Txigrinsqui o fins i tot Xigrinsqui, donat que, com és sabut, en la major part del domini lingüístic la x en posició inicial de paraula és africada. Recordo que anys enrera ja hi va haver una qüestió similar amb Stoixkov/Stoichkov i no me’n recordo de com ho van resoldre. Tot plegat ho trobo d’una incoherència notòria.

Ara bé, el que ja és completament delirant és que al web del Barça li diguin Txigrinski i a la samarreta l’hi posin la transcripció (anglòfona?) Chygrynskiy, que no té cap mena de sentit en català (ni, diguem-ho fluixet, en castellà).

El Barça és més que un club i té una directiva que no se la mereixen els seus socis (cal recordar que volien fotre fora el senyor Laporta) però també és víctima, com tots, del màrqueting.

Suïssa, visió supèrflua

un pont, un cotxe. Bowie que m’obsessiona d’un temps ençà. Un objectiu principal: arribar al Piemont que és el tros de marenostrum que tenim més a prop. Un objectiu secundari: travessar Suïssa. No hi he estat mai; el repte és comprovar, en una nit de pas, si es cert allò que deia Orson Welles a The Third Man sobre Itàlia, Suïssa i els rellotges de cucut. Vaja, que si és veritat que el suïssos no ballen bé i no tenen swing.

Darrerament se senten moltes veus d’admiració cap a  la Confederació Helvètica que l’oposen al desficaci de la Unió (d’Estats) Europea. Els liberals hi veuen una tercera via (més americana) contra el proteccionisme decadent i decimonònic de la Unió. Els euroescèptics hi tenen el terreny abonat i més que l’hi tindran com fotin fora Espanya de l’euro com comença a insinuar gent que hi entèn.

Fem nit a Berna. Arribar-hi per Basilea ha estat fàcil i barat; les autopistes són gratuïtes. Tot és més car, et cobren en francs i l’euro no surt gaire ben parat. Tot molt polit i endreçat. Al meandre de l’Aar la xafogor és espantosa, les noies van curtes però no gaire i les terrasses són plenes de gent bevent cervesa però molta. S’hi menja normal; el refistolament francès ha fet mal com a tot arreu però el caràcter germànic compensa una mica. La qüestió ursina no la porten gaire bé: hi ha óssos a cada estàtua i a cada cantonada. En fer el xecaut a l’hotel fins i tot ens donen un osset de briox. Freguen el ridícul però no s’hi rabegen; els excessos són tabú i fan cara de no haver trencat mai cap plat. Tot és epidèrmicament neutre…

Suïssa és neutral. De tant neutral és fins i tot asèptica. Algú els ha donat el paper d’àrbitres de totes les coses i ells n’han fet una indústria que també computa al PIB: exporten imparcialitat. És senyal, doncs, de poble intel·ligent aprofitar els recursos naturals en el propi benefici. I com que amb les coses de menjar no s’hi juga, hom té la sensació que aquí el conflicte no pot aparèixer mai. I en cas de presentar-se estaria tan mal vist que l’escombrarien ràpidament sota l’estora. No fem bromes. Deu ser per això que tothom troba el país tan avorrit i estèril: la vida i l’art, que diuen que són la mateixa cosa, són conflicte i ells l’eviten tant com poden. El dubte que em queda és si va ser primer l’ou o la gallina…

Una revelació formatgística: Emmental és a la part germanòfona i Gruyère a la francòfona. A les envistes del llac Léman ja tot s’expressa en l’idioma de Molière. Escrupolosos al màxim amb les llengües, a cada territori només n’hi és oficial una, la pròpia. Tot els mitjans constitucionals per evitar un hipotètic conflicte entre comunitats de cultures secularment enfrontades. Un lloc així només pot existir en un context geogràfic i històric molt determinat. A Catalunya algú s’ha preguntat algun cop si no seria aplicable el model lingüístic suís i la resposta és fàcil de veure-la: no. Ells l’han basat en l’equilibri tènue entre les cultures francesa i alemanya. Equilibri que ha petat diverses vegades els darrers segles però equilibri al cap i a la fi. A Catalunya d’equilibri res de res. Només una cultura okupa en un país ocupat. El que passa que fa tant de temps que ens viuen a casa que ja comencen a demanar les claus. I en trobaríem més d’un que les hi donaria.

Passem els Alps pel Gran-Sant-Bernat. Hem travessat l’Helvècia, singular i irreproduïble, com un somni i ja s’intueix, més enllà de la Vall d’Aosta, un llum que ens és familiar…

nord enllà: La Cloche à Fromages a Estrasburg

en el fons, el que distingeix una cultura sòlida i evolucionada i l'allunya de la caverna, és la relació que l'ésser humà manté amb la fermentació. Fent antropologia d'anar per casa, quan vam ser capaços de dominar la natura dels aliments controlant-ne el seu deteriorament vam assistir a un dels èxits més esclatants de la història. Com diu el mestre Ferran Adrià per parar els peus als integristes envejosos, la fermentació és el primer i més important dels processos químics que s'han aplicat secularment a l'alimentació; és absurd carregar-se qualsevol mètode d'expressió culinària per voler aplicar-hi processos químics. Com si la Natura no tingués la seva pròpia alquímia! Però bé, al tema; el que suposa fermentar un aliment és afegir una nova dimensió al fet de menjar i només per això ja podem afirmar la superioritat de la nostra cultura sobre altres de molt més fanàtiques i meridionals (no direm noms, que corre personal molt susceptible per aquests móns de déu) que la veuen com a impura.

Cada lloc fermenta les seves coses, algunes bastant estranyes val a dir: sense anar més lluny per aquí a centreeuropa fermenten les cols i no és precisament una menja gaire agradable, almenys per als forans. A Catalunya i al Mediterrani fermentem el que es fermenta a tot arreu: vi, pa, cervesa, formatge... La cultura del vi és evident que està en auge, la preocupació pel pa de qualitat s'està estenent com una taca d'oli després de trenta anys de congelació i misèria (cada dia és mes fàcil trobar bons pans, utilitzacions de llevats naturals i masses mare); de cervesa ja en comença a haver-ne un gruix consierable d'artesanes que prescindeixen dels processos pasteuritzadors que ho maten tot (a Itàlia, tant o més mediterranis que nosaltres hi ha una quantitat de cerveses naturals increïble); i sembla que vulgui arrancar una certa producció de formatges de llet crua genuïns: de vaca als pirineus (cooperativa de Sort, per exemple) o de cabra en petites formatgeres artesanals distribuides per tot el territori. Sense oblidar l'extraordinari formatge de Maó, que està al marge de modes i que no s'ha deixat de fer mai; és el nostre parmiggiano reggiano particular.

Aquí al nord, que no tenen ni de bon tros tantes coses bones com nosaltres, saben que el que l'excel·lència és rara i inconstant i que per mantenir-la i que no se t'escoli entre els dits se n'ha de tenir cura i fomentar-la. És la gran virtut dels francesos i segurament la seva perdició: tenir grans productes i saber-ho però obviar vergonyosament el que ve de fora.

Per tot això, potser només a l'Alsàcia, a la perifèria de França (una perifèria tan perifèrica que ja és culturalment una altra cosa) podria haver-hi un lloc com La Cloche à Fromages, un veritable temple del formatge que ofereix la formatgera més gran del món curulla amb 700 formatges de llet crua de vaca, ovella o cabra d'altíssima qualitat. Predomini del formatge alsacià (terra rica en formatges, en vins i en tot) i francès, però amb referències també d'Alemanya, Suïssa o Holanda (la cultura de la vall del Rin és transfrontera i molt més homogènia del que sembla). Diversos assiettes de tast perfectament relatats i contextualitzats pel mestre formatger que supura sapiència i passió per la seva feina. I a més, una posada al dia remarcable de la cuina del formatge amb plats de creació més enllà de les clàssiques fondues i raclettes.

Un must have en tota regla, a la Rue dels Tonneliers d'Estrasburg. Algun eurodiputat votat pels catalans i que segueix consignes de la villa y corte s'hi podria deixar caure algun cop. Potser hi veuria la llum.

el rapte d'Europa, la fugida i l'etern retorn

el dia 1 de setembre d'enguany farà exactament un any del primer post d'aquest humil bloc i deu mesos del darrer. Una aturada molt més llarga del previst, motivada per causes professionals de força major que se'm van endur a les profunditats de la vella i decadent Europa.

Per algú de caràcter mediterrani com un servidor, més aviat individualista i displicent, viure entre aquesta gent tan estranya que cuina amb mantega suposa un repte que precisa de totes les energies psíquiques que hom pugui reunir. Fugir a Europa t'acosta a una civilitat que a les costes del mar d'Ulisses no pot ni ser somiada però t'allunya de la civilització que en aquelles costes va néixer i en aquelles costes roman.

Una vegada parat el cop i perdut el respecte al mite del nord enllà hom no pot més que adonar-se de la veritat revelada: Europa som nosaltres i ja estem en el camí sense retorn de tornar-la a dominar.

I què millor que aquest esperit i aquesta saviesa infosa per reprendre el bloc, a partir de tan ditxosa efemèride i aprofitant que a casa, de moment, més val no acostar-s'hi gaire. Massa calor i el perill estremidor d'una altra manifestació inútil.