col·lisió i fraternitat

el meu autor de capçalera, Josep Maria de Sagarra, ho és perquè, sovint, en les seves pàgines hi trobo algunes paraules de llum que enfitonen la veritat, que d’altra manera s’escolaria invisible pel rutinari pas de les hores. En una de les millors novel·les europees del segle XX, Vida Privada, escriu amb magistral síntesi i talent:

“Es dóna el cas molt corrent que dos germans es tinguin indiferència l’un per l’altre, es tinguin antipatia, i odi i tot. Els fraticidis són fets que s’observen amb una relativa freqüència; però tot això no és obstacle perquè al mateix temps, existeixi un sentiment especialíssim que només es registra en les relacions fraternals. És aquell sentiment que fa que un germà ajudi a l’altre i en un moment de perill anteposi el seu germà a tot. Coneixem famílies en les quals els germans només fan que dir fàstics els uns dels altres, que les diferències físiques i morals entre ells són fortíssimes, que cadascú enfila la vida per indrets diferents i oposats; però en un moment de perill de debò –els perills de debò són gairebé sempre els que ataquen la salut física o la salut econòmica de les persones, perquè davant d’això la salut sentimental passa molt a segon terme- aquests germans es troben, i fan el que no farien per ningú; i, a més a més, a aquest sacrifici que es fa per un germà, no s’hi dóna la importància del sacrifici que es fa per un amic, perquè es considera natural, es considera com una cosa d’ordre biològic, una obligació fatal, que es tenen entre ells. En aquests moments de perill, és quan la família aparentment disgregada per les circumstàncies, es contrau, es converteix en una massa homogènia i defensiva. La reminiscència de l’entranya materna que ha creat una sèrie d’individus aparentment distints, es fa imperativa, es converteix en una corda sòlida que lliga el cor dels germans per ajudar-se mútuament.

Hem conegut famílies, que, després de les més inhumanes renyines, a l’hora d’una mort, d’una operació difícil, d’un desastre econòmic, han esborrat les renyines i els respectes i l’amor propi, i un germà ha estat al costat de l’altre, en una forma i unes paraules que potser són les úniques íntegrament afectives i desinteressades que es produeixen al món, perquè, com hem dit, no obeeixen a l’albir, ni a la simpatia ni a cap mena de gust sentimental, sinó que són un producte merament biològic i cauen dintre la categoria de l’instint de conservació que tenen tots els éssers vivents”

De totes les relacions humanes la dels germans deu ser la més estranya. I deu ser per tot això. Aquest post és una teràpia perquè jo no em parlo amb el meu germà. Llegir aquest paràgraf no sé si em reconforta perquè m'humanitza o em condemna definitivament per saber-ho i no fer-hi res.