15.9.10

omnes una manet nox

SNC00657 

en el llit de mort, son pare li va llegar, no sense fer-se pregar una bona estona, el seu acordió. Michel anhelava, més que l’atrotinat i abjecte instrument, els quatre quartos que sabia que el cabronàs custodiava sota d’alguna rajola de casa. Però d’aquests calés no se’n va saber mai més res (Michel sospita que van acabar en alguna partida de cartes o en alguna casa de barrets de l’altra banda de la frontera)…

Tot això m’ho explica Michel, entre glop i glop de vi novell, mentre amenitza (o tortura, segons la compostura pròpia de cada individu) una d’aquelles festes del Beaujolais que, encabat de la verema, proliferen pels bistros i tavernes franceses. Se’ns asseu, tot suat, en una cadira esquifida d’una encara més esquifida taula; aquesta nit, Le Baron Rouge triplica l’aforament: la calor humana és intensa i humida. Quan algú obre la porta del carrer per sortir a fumar, es renova lleugerament l’oxigen i ens recordem que les nits ja flirtegen amb les temperatures negatives…

Michel, com el seu pare, és funcionari en el mastodòntic engranatge burocràtic francès, i els va tocar d’anar a províncies. I no a qualsevol província grisa i mediocre sinó a la frontera on, a més de la mitjania indefectible, hi roman l’hostilitat velada que s’hi va ancorar molt de temps enrere i encara s’hi arrapa com si fossin els musclos que, darrere nostre, una senyora eixuta extreu d’una marmita interminable. Tot és més volàtil en aquesta línea Maginot que, Michel afirma, en realitat els alemanys van aconseguir traspassar. Com? –pregunto indolent- Sí, sí –respon- mira al teu voltant… Creus que són francesos? Tan alts, tan rossos, tan cridaners… beuen vi com si fos lager… Jo no m’enganyo: Creutzwald, et sembla un nom francès? Mentre jo m’acabo l’última torrada amb l’últim bocí d’un casolà i inigualable foie mi-cuit trufat, Michel escura la copa de vi i s’aixeca de taula per executar una altra tongada de chanson, no sense abans demanar a Delphine, la mestressa, una altra ampolla.

La màxima horaciana: per a tots, la mateixa nit… Avui, Delphine ha omplert a petar Le Baron Rouge. En vetllades com aquesta, l’ornamentació parisina de parc temàtic (un pèl xarona, una pèl extemporània), la transporta realment a les postals de postguerra o a les festes ancestrals de la collita, depèn. Li agrada veure’l així; està contenta i s’obre una ampolla de Beaujolais per ella i per a la noia que l’ajuda a servir les taules. L’amaguen darrere el taulell i cada vegada que passen per darrere li etziben un bon trago, llarg i golut. Tenen la presència intimidatòria de dues matrones pageses i escupen un francès afectat que vol ser d’una finor impossible en aquest context. Les dues són, més que estan, molt grasses. Són grasses, còmicament, en la mateixa mesura i dimensions; i les diferenciem, únicament, pel color dels cabells: l’una profundament rossa i l’altra anòdinament morena.

La parròquia no para de xarrupar vi, copa darrere copa. Amb la segona botella, Delphine (galtes cada cop més enrojolades sobre la pell de mantega) em porta un magnífic Coq au vin. Poc subtil i mal presentat però suculent i carregat d’una tradició culinària secular que aquí, tan al nord, té un punt d’exòtica. La mestressa afirma que l’ha cuinat ella mateixa, que en una nit així no podia faltar un plat com aquest. Cert és que Delphine, tan lluny de les cuines acadèmiques i glamuroses de París, a la seva minúscula cuina de províncies, ens ha fet repassar els darrers mesos el complet repertori clàssic francès: el boeuf bourgignon, la blanquette, les sopes de ceba, tartines i omelettes, les amanides niçoises de veritat, els tàrtars, onglets i les pommes de terre roties, els molleaux

Michel, després d’una altra andanada mortífera d’acordió, torna a seure a taula. Està esgotat. El vi i la seva eixordadora potència vocal fan ja d’aquesta sessió un desfermat ritual dionisíac més que un sopar de dia feiner. L’home no és pas tan llec com el seu aspecte ens podria fer pensar; té una educació de col·legi de frares i una flaca creativa que cultiva intensament; la música –diu-, la música és la meva vida. Potser Michel és un funcionari mediocre o, més probable, directament dolent i barrut, però l’ànima artística que avui ens regala el redimeix de qualsevol pecat . Per això, malgrat l’èxit de les seves interpretacions, Michel està indignat: Ho haveu vist? Aquest d’aquí al costat m’ha demanat que toqui la balalaika! –s’exclama. Òbviament, ell es deu al seu públic i tothom coreja com un sol home l’himne, talment ebris cosacs picant de mans sobre les taules… Tanta finezza capitalina, tantes hores de serenata als passejants del Sena, tanta Edith Piaf i tant Charles Trenet per acabar així, sotmès al caràcter  dels pagesots de la Moselle…

Observo llavors aquest home que Michel m’assenyala: vermell com un perdigot, la seva immensa córpora manté miraculosament l’equilibri sobre les dues potes posteriors de la cadira. M’imagino que es diu Hans i que ve de Saarlouis. És un arquetip d’individu d’aquesta terra ufana, estranya, a cavall d’aquests dos móns que semblen irreconciliables però que, amb aquesta batalla de frontera, defineixen l’antiga Europa. Hans ens mira i ens increpa en un alemany confegit amb sonores riallades;  llavors recordo la faula aquella d’Orson Welles a Mr. Arkadin, quan el gripau, aplicant la lògica de la conservació de les espècies, accedeix a creuar el riu amb l’escorpí a coll-i-bè: mentre s’ofeguen tots dos el gripau, astorat, demana explicacions a l’escorpí: És el meu caràcter, és l’única excusa que pot articular.

El caràcter, això que ara se’n diu ADN, deu ser el que fa que Hans cridi una Delphine que ja va més torta que un cep posant en perill la integritat dels parroquians en èxtasi etílic d’hectòlitres de beaujolais i li demani, entre el soroll i la disbauxa, després d’haver fet cafè, copa i puro, una descomunal weissbier que libarà amb profunda satisfacció.

I el caràcter deu ser el que fa que Hans, divertit i eufòric, commini Michel a fer un bis de balalaika.

que el món sigui sempre dels aficionats…

SNC00650

11.9.10

Gràcies per sa ràdio (Nostalgie)

Patrick Hernandez - (1988) - Born To Be Alive 12''

de fet, que arribés a les 7 del matí a l’oficina tararejant el pseudohimne gay Born to be alive (d’aquest superfreak avant-la- lettre que va ser Patrick Hernandez, quisaponésquisaponpara) tampoc hauria de noticiar-se massa, tenint en compte una tendència disco-loca que sovint m’imbueix en relaxar l’autocontrol propi del prohom assenyat i amb savoir faire que sóc. Qualsevol hora anterior a les 9AM i posterior a les 2PM és propícia a aquest relaxament, he de dir al meu favor.

Però vaja, que un company entrés per la porta 5 minuts més tard xiulant la bonica i estripada melodia de Born to be alive afegia una variable inquietant i corprenedora  a aquell matí plujós com tots els del Brabant Septentrional. Inquietud que va esdevenir neguit i esglai quan l’endemà ens vam sorprendre mútuament cantant la profunda i saberuda Thank you for the music de ABBA (sense link d’Spotify, no ho jutjo necessari). Vam fer com qui s’espolsa el piu a l’urinari, dissimulant i mirant a la paret, que no fa de mascles alfa aixó d’aguaitar-se de cua d’ull… Però el misteri estava allà. Recordeu quan Sayid troba el cable enterrat a Lost? Doncs aquesta era la sensació de consternació i astorament que s’ensenyorí de la meva ànima. Cor en un puny, nus a l’estómac, collons per corbata, etc…

Com passa sempre el misteri no era tan misteri. Una senzilla comprovació assegut davant la ràdio del cotxe em va permetre descobrir que la primera emissora assumible (entenent per assumible que no donessin notícies en neerlandès, que encara no comprenc, o que no punxessin la vomitiva música pop actual) que apareixia al dial brabantí era la flamenca Radio Nostalgie, i en aquelles hores de la matinada d’ennuvolat enteniment, en aquell punt del dial ens quedàvem. Exordi: Ja veig que posar un al costat de l’altre els mots flamenca i Radio es presta a algun chascarrillo amb Justo Molinero com a protagonista, però segur que teniu alguna malformació mental congènita encara per diagnosticar si us penseu que jo puc a arribar a tal extrem.

La cosa és que cada matí arribàvem a la feina agombolats i vigoritzats per les fantàstiques i prejuràssiques cançons de Blondie, els Bee-Gees, Village People, Baccara i d’altres clàssics pop del 70 i àdhuc alguna cosa respectable de la dècada posterior, la innombrable. La història no tindria més suc si no fos perquè el meu recòndit esperit científic es va adonar que al nord del Hollands Diep (el braç de mar, riu, delta, estuari o el cony d’accident geogràfic que sigui que separa la Holanda pròpiament dita del Noord-Brabant) NO S’ESCOLTA RADIO NOSTALGIE!! Com va dir el poeta: no se po’ permití.

 Beneluxkaartnw

Un bonic i casolà mapa de regions del Benelux per a tots aquells que, de ben segur sou majoria, us sabeu de memòria les províncies espanyoles i no teniu ni idea de geografia política del nostre bell i vell continent. Ja se sap que semos europeos.

 

I aquí és on entra la meva sagaç capacitat analítica especialitzada en afers fronterers (border-line affairs en anglès). Exposem els fets:

1.- Una ràdio privada puntera en qualitat i en audiència, escoltada per tothom amb la més completa normalitat a la zona; fins i tot és música de fons a les benzineres.

2.- Està feta per una empresa de radiodifusió belga en dues versions, una per a Valònia amb majoria de cançons en francès (no us ho esperàveu, eh?) i una per a Flandes amb 90% de música en anglès (amb alguna cosa en francès i neerlandès).

3.- S’emet des d’Anvers però es pot sentir fins a les envistes de Rotterdam, això és a més de 50 quilòmetres de la frontera entre Bèlgica i els Països Baixos.

4.- Cap brabantí et dirà que parla flamenc de la mateixa manera que cap flamenc et dirà que parli holandès; però la evidència és tal que no hi ha cap mena de debat lingüístic. No només es parla la mateixa llengua sinó que es parla el mateix dialecte: Si Josep Pla deia que la seva pàtria era allà on un Bondia era respost amb una altre Bondia podem aplicar el mateix mètode saludant amb un Goeienmorgen i esperant resposta: a Flandes i al Brabant  ens tornaran (si no és algun maleducat o un zombi o ambdues coses) un altre Goeienmorgen, mentre que al Limburg i a Holanda ens contestaran amb un Goedenmorgen. Aquesta i és tant o identitària com ho pugui ser la ñ o la ç en altres territoris europeus més meridionals.; fins i tot la la televisió regional BrabantTV la té com a logo i mosca.

5.- El bilingüisme no existeix a Bèlgica. Vaja, si que existeix: a Flandes gairebé tothom parla anglès, com als Països Baixos.

6.- És sabut que Bèlgica com a Estat és a punt de fotre un pet com un aglà, puix que aquesta simpàtica gent flamenca no admeten seguir subvencionant amb peonadas la sempre deficitària Valònia, amb un atur crònic que ronda el 20% permanent durant els darrers 50 anys! Quin disbarat…

D’on s’extreuen, juntament amb d’altres factor que ometrem per raó d’espai i per no esgotar l’amable lector, les següents conclusions premonitòries:

1.- Bélgica es dissoldrà. Als Països Baixos, que són l’estat no caribeny amb més patxorra del planeta, se’ls enfotrà sobiranament el que facin el veïns, malgrat ser culturalment homogenis (és entranyable com comparteixen la mateixa aversió visceral pels espanyols; ah, la memòria colonial…). Així que Flandes es constituirà en estat sobirà i assolirà la primera posició europea en el rànquing de PIB per càpita, no cal saber gaire de números per adonar-se’n.

2.- Els valons, que són pobrets uns desgraciats, no tenen res a pelar anant sols per la vida, però tenen la gran sort de ser regió francòfona. Això els garanteix, malgrat ser una opció ruïnosa, que França els annexioni a l’Hexàgon com a departament o  com a territori d’ultramar (ha!). La grandeur no permet altra cosa… Es barallaran una mica per Brussel·les (com si fos Jerusalem) i faran tots una mica el paperot però al final tothom acceptarà el tracte. Ni pa ti ni pa mi.

3.- Amb el merder que tenen muntat aquesta gent, no podem més que mirar com tenim el pati de casa i se’m acudeixen pel cap baix dues preguntes: una, com potser que Europa no digui res del tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià? i segona: quan ens desempalleguem d’Espanya i els nostres adorables veïns vulguin quadrar la caixa, hi haurà algú que se la vulgui annexionar? Portugal? El Marroc? Crec que seria una bona causa per La Marató d’enguany: que ho veiem tots amb salut.

4.- (No) visc a Catalunya!

3.9.10

la dècada de les sèries: la llista definitiva

ara que s’acaben i vist amb perspectiva, els anys 10 han estat una revolució brutal per la cultura popular. La penetració d’internet s’ha carregat les indústries cinematogràfiques i discogràfiques, que monopolitzaven l’oci, i han donat el relleu a mitjans que al segle XX eren residuals, en tant que expressió artística, i ara concentren el talent audiovisual: videojocs i sèries de TV. De sèries n’hi hagut tota la vida, però la mitjana de qualitat de la última dècada ha fet un salt tan abismal que ja és impossible trobar una pel·lícula mainstream que s’hi acosti.

I després de la sociologia tavernària, sucumbim a la fal·lera americana de les llistetes amb el topten de les millors sèries de la dècada:

10.-Dexter (Showtime, 2006-act.)

dexter

El final de la quarta temporada de Dexter crea unes expectatives molt altes per aquesta sèrie que va començar fluixota i ha anat adquirint gruix capítol a capítol. Sense tenir cap altre background que l’impossible adaptació del personatge més inadaptat que hi pugui haver, és un fulletó (que beu molt del còmic) que, amb ironia, sap crear un suspens i una simpatia irrefrenable cap al carisma del protagonista. Ara ja es veu cap on es dirigeix la resolució del conflicte narratiu, però el desenllaç marcarà el veredicte final.

 

9.- Mad Men (AMC, 2007-act.)

title_Mad_Men

Espectacular disseny de producció per recrear la Nova York de finals dels 50 per una sèrie on sembla que no hi passi mai res i on tot hi és somort. Llastada per aquesta sensació de no saber on va s’intueix que a les properes temporades tot el delicat i aparent equilibri emocional dels personatges ha de saltar pels aires. Magnífica reflexió descriptiva sobre la ficció (de fingir) i la mentida.

 8.- Romanzo Criminale (SKY, 2008)

romanzo_criminale_2_-1906237Sèrie italiana poc coneguda i una debilitat personal, que estigui en aquesta llista. Només una temporada de 12 episodis però, quina temporada! Ho té tot: un rerefons històric apassionant (la Itàlia de finals dels 70 de degeneració total del sistema), un ritme trepidant que ni l’Scorsese dels bons temps, un magnífic guió ple com un ou i uns personatges brutals encapçalats pel turmentat Libanès. Una òpera tràgica i desmesurada de caiguda i redempció que no està més amunt  de la llista perquè només una temporada sembla poca cosa. Diuen que podria haver-n’hi una segona tot i que no sé com ho poden continuar.

7.-Breaking Bad (AMC, 2008-act.)

Breaking-Bad-Walter-Wallpaper-2

El darrer gran descobriment però una sèrie que sap jugar com cap altra amb la tensió narrativa. Només tres temporades i ja és un clàssic. Trencadora en la posada en escena, els diàlegs i les trames originalíssimes i sempre sorprenents. Es beneficia de l’ambientació Tex-Mex que reforça el dilema de frontera moral que planteja, on els tocs d’humor absurd i les tarantinades brillants són un llacet fantàstic per arrodonir el conjunt. De continuar per aquest camí estarà més amunt.

 

 6.- Lost (ABC, 2004-2010)

118573_FLIGHT_01r5

És l’Huracán Cóndor de les sèries: quatre temporades magistrals d’escalada vertical amb la màxima tensió i infinitat de promeses i dues temporades finals de vertiginosa caiguda lliure i encadenament de despropòsits, només esmorteïda per un més que enraonat final. Malgrat tot, només que sigui per l’expectació i la popularitat global del producte, mai no serà res igual després de Lost. Ara bé, recapitulant ara que s’ha acabat tot, què cony ens volien explicar?

 5.- Six feet under (HBO, 2001-2005)

six-feet-under.png

Ritme lent i sovint soporífer, tics insofribles de progressisme naïf californià i més d’un guionista embafat de porros; però gairebé sempre brillant. Cap producte audiovisual ha pogut aprofundir mai tant en un paquet de personatges tant excepcional. Cinc temporades d’intensitat emocional al límit i un humor macabríssim per una megaautòpsia de la família com a nucli de relacions.

 

 4.- The West Wing (NBC, 1999-2006)

westwingSón tots tan bones persones, tan llestos i tan demòcrates que a vegades t’agafen ganes de cosir-los a calvots. Sobretot quan practiquen aquest humor intel·ligent per a espectadors intel·ligents (això ho fan millor els britànics que saben enfotre’s més de sí mateixos). Però set temporades de parlar i córrer simultàniament pels passadissos de La Casa Blanca fan que te’ls acabis creient i siguin com de la família. No crec haver après més sobre el poder suprem, com pretenia Aaron Sorkin, però si sobre la metròpolis. Algunes pulles ja són per a la història i trobarem a faltar el mític: Maaaaargaret!!…

 3.- Battlestar Galactica (Syfy, 2004-2009)

battlestar_galactica2

Remake de la sèrie dels 70 que passa olímpicament de tota la parafernàlia espacial per abocar-se a una dolorosa i tràgica especulació sobre l’extinció de l’espècie i per extensió, de la desaparició de qualsevol col·lectiu en conflicte. Múltiples lectures sobreposades i una gran densitat d’idees però amb una recerca constant per transmetre l’angoixa i la opressió de l’èxode; com en el millor cinema i literatura interestelar l’exploració espacial sempre és metàfora d’una introspecció metafísica sobre els Déus, els Homes i l’ordre còsmic. Una sèrie diferent: redundant, lenta, fosca i a vegades difícil. Imprescindible.

 

  2.- The Wire (HBO, 2002-2006)

the-wire

Balzac, Stendhal, Dickens o qualsevol novel·lista del XIX s’haurien clavat mastegots per escriure The Wire. Un mosaic ultrarealista de pedra picada, una dissecció minuciosa i metòdica de la vida pública de Baltimore, tràgicament hipotecada pel tràfic de droga. Hi rep tothom, a raó d’un ase dels cops per temporada: els traficants, la policia, les escoles, els polítics i els periodistes; i ha generat una multitud impressionant  de personatges, entre els quals alguns de ja mítics com Omar Little, Bubbles, McNulty, Frank Sobotka…  La sèrie policíaca  perfecta; l’únic però una absència absoluta d’ironia encara que, vist fredament, és difícil d’encaixar-la enlloc.

1.-The Sopranos (HBO, 1999-2007)

the-sopranos-the-sopranos-41392_1024_768

No gaire cosa a dir, s’ha de veure. Pionera amb West Wing del ressorgiment de la sèrie dramàtica americana, és una obra magna (entre el millor de Woody Allen i el millor Scorsese) sense punts febles on una petit conflicte interior condiciona tota l’estructura d’una organització criminal. Grans personatges, una línea narrativa clara i amb constants ramificacions, un sentit de l’humor molt propi i surreal i totes les virtuts hagudes i per haver. Insuperable.

1.9.10

vigor mortis

september. I, amb la extraordinària regularitat que caracteritza la meva inconstància, fer tornar el blog i pretendre alimentar-lo, pel cap baix, fins a finals d’any.

Hibernar i, en sortir de la cova i deixondir-se, adonar-se que el paisatge, siguis on siguis, és el mateix que l’any anterior. I només pots canviar-ne el relat i la mirada…

Do you remember…? Love was changing the mind of pretenders cantaven els incombustibles i mai prou ponderats Earth, Wind & Fire. Potser perquè les millors coses passen ara i, d’aquí a Nadal, ja hauran tingut temps de marcir-se, enfilar-se, podrir-se o el que sigui però, en definitiva, definir-se.

I retrobar la mica de força, abans del solstici, per fer rebost i tornar-se a entaforar al cau.

Now December, found the love we shared in September…

Related Posts with Thumbnails
S'ha produït un error en aquest gadget