3.11.10

cibus lentulus

IMAG0149

des de la falda del castell de Rívoli es domina bona part de la vall del Po, que connecta l’última serralada dels Alps amb la costa mediterrània de Cuneo. Aquest país, el Piemonte, de paisatge divers no concretament definit ni de bellesa especial, altament industrialitzat i d’opulències vàries, és el bastió del moviment Slow Food, que concita i concentra sense demagògies ni populismes tots els corrents que propugnen el retorn a l’alimentació natural, biològica i de preponderància del producte pròxim i de qualitat. Són banderes d’Slow Food la lluita contra els transgènics, la globalització de la distribució alimentària o la manipulació industrial dels productes naturals. Diguem-ho clar, només l’existència d’Slow Food és una benedicció que canvia tota una cultura alimentària que s’ha anat imposant els últims 50 anys i que corria el risc d’esdevenir hegemònica. Slow Food es manifesta principalment en la cita biannual del Salone del Gusto de Torí i en els increïbles restaurants-supermercats Eataly. Però Slow Food està basat en un falsedat, un pecat original.

IMAG0135

Dissabte; Combal.Zero, a l’ala annexa al museu d’art modern del citat Castell de Rívoli, està considerat com el millor restaurant de Torí. Davide Scabin, el seu xef i propietari, el podria haver convertit en un centre que destil·lés en forma d’alta cuina tot l’ideari Slow Food. Però, en ser considerat un transgressor, el seu discurs se n’allunya completament i, tot i que la cura pel producte és òbvia i excel·lent, Scabin és un creador i un ludòpata, en el bon sentit, tot i que les coses que fa no són tan iconoclastes com vol fer creure. I què fa? Doncs per aquesta temporada tardor-hivern 2010-2011 ens proposa el següent:

Uns aperitius que, com que no vaig fer fotos als plats i no apareixen a la minuta, he oblidat completament, la qual cosa dóna una idea de com eren (aprofito per adreçar-vos al blog de referència de Philippe Regol, que va sopar al Combal el dia següent i les seves fotos i opinions són sempre magnífiques). Una llesca de bacallà amb dos gallons confitats de tomàquet cor de bou amanits amb una cervesa artesanal introbable. Un primer entrant insubstancial que no deixa de ser una senzilla esqueixada com les que es troben a qualsevol restaurant de casa nostra amb l’agreujant del cor de bou, que és el tomàquet més sobrevalorat que hi ha: només destaca per l’aspecte que té. Ens deixem portar per la facilitat del maridatge i ens arriba un xampany Drappier destacable i una cervesa artesanal Moretti que suporten una ostra al lemongrass (herba que ara està tan de moda i encara no sabem traduir), bona però prou, mal combinada amb una pinya marinada insuportablement dolça, que fa que el meu cor d’emigrant que d’enyorança es mor se’n recordi amargament de l’ostra escabetxada o la que feia amb aire de fonoll el meu admirat Jeroni Castell, snif.

Com que en aquestes alçades del relat ja veieu que el dinar que tant prometia pinta fatal, tornem 24 hores enrere: al Salone del Gusto. L’edició d’enguany vol aprofundir encara més en l’estret vincle entre terra, cultura i gastronomia. Tres naus enormes acumulen milers de productes de qualitat en venda i degustació, bàsicament italians. És un gran supermercat de luxe on és inevitable sentir una mena de síndrome d’Stendhal davant tanta estesa de sublimitat. Fa falta síntesi. I aquí és on entra Eataly, un veritable espai comercial que fa seu l’ideari Slow Food però no es limita a això, perquè Eataly a diferència del Salone, que només pot aspirar a ser una fira de mostres (el que ha de ser), és un mercat permanent que selecciona, ven i cuina els productes, els millors, que s’adeqüin a la filosofia. És un paradís de l’excel·lència que vam descobrir a per l’èmfasi que Ferran Adrià posava en la seva promoció des de fa un parell d’anys (coincidint amb la seva preocupació per la cultura alimentària i la institució de la Fundació Alícia). I és també Adrià qui ens descobrirà el pecat original d’Slow Food.

Tornem al Combal.Zero, l’endemà. El menú de tast sembla que remunti una mica. Primer amb una impepata de tallarines crues de sépia i vieres escortant un curiós pop alla luciana (a la brasa) i després amb una “Matrioska” di Tropea que és de llarg el plat més subversiu de l’àpat: un ceba avinagrada en directa oposició amb un caviar de regalèssia. Un xoc conceptual que sí que suposa un grau d’abstracció gustativa. És l’única provocació real d’Scabin, que juga falsament a aquesta lliga; l’altra, els caragols amb ronyons que tenebrosament s’anuncien per a més tard, és només una boutade fruit d'aquesta tendència universal de fer-nos ingerir vísceres indiscriminadament. El millor vi de la tria ens ve amb aquests dos plats, un riesling de Weegmüller que ràpidament ens és canviat per un aigualit Soave Monte Alto, que serà el prefaci del plat més fallit de la jornada, el soufflé de macarrons amb ragú i fonduta de grana padano de 16 mesos. Un desficaci monumental que presenta sobre uns trossos de marc daurat i una bossa de gel blau, una mediocre salsa bolonyesa (com en diem nosaltres) i un desangelat vol-au-vent. Se’n salva la deliciosa fonduta de parmesà que sortosament es queda a taula en una salsera. Em direu conservador, però aquestes divagacions estètiques no m’aportes res ni em diverteixen. Sentim com la cap de sala explica a la taula del costat que amb aquest plat Scabin volia crear unes formes dalinianes per una mostra de surrealisme alemanya on havia assistit. Sense comentaris. Ara és quan faig trampa i us dic que me n’adono que en aquesta taula del costat hi dina Ferran Adrià. I no només Adrià i la seva acompanyant sinó també il Dottore (com l’anomena el geni de l’Hospitalet), un dels factòtums, dedueixo per la seves paraules i actituds) d’Eataly i d’Slow Food. Evidentment, escoltem la conversa que va pujant de to a mesura que desfilen les ampolles de xampany buides; molt cordial al començament però, quan es fa evident que el menú no els impressiona gaire, Adrià comença a imposar la seva tesi i la seva queixa: el pecat i la traïció d’Slow Food.

El dia anterior i el dissabte al matí, un cop esgotades les possibilitats del Salone, aprofitem per gaudir de l’Eataly de Torí, l’originari, i dels nous espais oberts a Pinerolo, Asti i Monticello d’Alba. La coincidència amb la temporada de la tòfona blanca i el restaurant didàctic que se li dedica és un plus indefugible. Les verdures, el peix, la carn, els formatges, el pa que hi venen són extraordinaris i amb una distribució de Km.0 modèlica. El celler de vins i la birroteca espectaculars. Decidim no comprar res perquè no sabríem triar per l’espai reduït a la maleta que ha de pujar a l’avió. La millor opció serà menjar-s’ho tot in situ. Un estrès terrible.

Al Combal.Zero ve un garrinet al cafè amb una albergínia al pecorino. Un bon plat amb una temperatura, no sé si expressament o no, totalment equivocada. Els vins negres, un sedós Rosso Conero Umani Ronchi i un desapercebut Barbaresco. Després, tot i saber que és un substitut per a covards del plat de caragols amb ronyons, triem la vedella fassona empanada a la torinesa. No té cap història, però és que els ronyons de qualsevol bèstia són superiors a mi (ja sé que em perdo moltes coses). És el moment del plat insígnia, com tot sembla indicar, d’aquesta temporada: la patata horitzontal. Aquí, amb una voluntat de fer espectacle encomiable, ens presenten una safata amb 6 mitges patates crues que són les usades per elaborar el plat: sobre un parmentier altre cop fred una patata al carbó, un gnoccho, un puré casey, una amanida crua i les pells fregides. Una correlació conceptualment interessant sobretot en les textures però no del tot ben executada.

IMAG0192

Mentrestant, Adrià i il Dottore continuen cada cop més abrandats la seva conversa, com si fos una ponència particular del congrés. Bé, en realitat il Dottore entoma estoicament els atacs del seu abrandat convidat. Els seus arguments són bastant bàsics però la postura clara: Una alimentació saludable no és necessàriament la millor gastronòmicament parlant, no tots els processos químics són execrables (les fermentacions naturals o induïdes per la mà humana són química genuïna) i que no sempre es pot fer passar bou per bèstia grossa. Tot aquest debat que està a l’origen del naixement d’Slow Food, esclata directament quan Adrià qüestiona el seu suport incondicional al moviment: “Ja no sé que dir quan em pregunten com pot ser que els defensors del Km.0 obrin un Eataly a Nova York”. I aquesta és la gran traïció, la incongruència màxima que deixa el gran dubte de si val tot per estendre la manera de veure el món d’Slow Food. És opinable; jo ja avanço que penso que sí, que la fórmula Eataly sigui un èxit garanteix la primacia del producte per davant de tot, això és inqüestionable. Ja voldríem que a Catalunya (sembla que el recent Mercat de Mercats vagi en aquesta línia) s’implantés massivament aquesta cultura de respecte a la pròpia essència de la terra que són els seus aliments. Malgrat que no sigui ideològicament pura. La puresa, al cap i a la fi, és una cosa molt mística. I la mística no es menja.

Adrià, il Dottore i les seves respectives continuen amb la discussió tot entrant a la cuina a saludaIMAG0138r, suposo, David Scabin. Amb una ratafia italiana de pansificació extrema arriben les postres, que no passaran a la història: una fusió freda de fruites nitrogenades (per favor!) molt refrescant (això sí), un microparfait de xocolata i els evitables (sisplau!) petit fours. Francament, la vista al Combal serà llargament recordada però per motius radicalment extraculinaris. S’agraeix el toc lúdic de l’obsequi d’una llauna de tomaca butalina de Bra (semblant a la famosa San Marzano de la Campània) en conserva, amb la minuta i la patata horitzontal impresa a l’etiqueta, i una esfera de Campari lligada a un globus d’heli i subjectada amb una bossa d’infames lacasitos que, en teoria i en combinació, han de fer que t’engatis i facis veu de barrufet i converteixis el final de festa en una orgia. Ja us dic que no funciona, almenys a mitja tarda.

En sortir del restaurant, tornem a coincidir amb Ferran Adrià. Aprofito per saludar-lo i fer-li saber, per si no se n’havia adonat, que som compatriotes i que hem estat seguint atentament l’apassionada conversa. Molt atent, Adrià s’ofereix per posar en una foto però li dic que, posats a triar, em doni taula al Bulli. “Digues que ens hem vist aquí, i escriu un mail”. Ho faré. Després de baixar cap a Torí, altra vegada, i berenar a l’Eataly.

31.10.10

tuber magnatum pico

tartufo

o la sua majestà il tartufo bianco, o la trifola com diuen en piemontès o la tòfona blanca d’Alba com és coneguda internacionalment. Un cop a la vida s’ha de fer el pelegrinatge autumne a Alba i deixar-se portar pels efluvis tel·lúrics del tubercle que impregnen la històrica ciutat del Langhe. Agafar la Via Maestra, que és com el carrer Monterols però més llarg i amb més botiguetes enogastronòmiques i passejar fins a trobar, a mitja via, la tradicional fira tradicional de la tòfona blanca. La impressió olfactiva en entrar a la carpa és com un cop de puny als morros, petrificant i embriagadora; val la pena sortir i tornar a entrar un parell de cops per ser del tot conscient de la potència aromàtica que desprèn la congregació magnífica de parades. Després comprar uns grams de la droga dura o senzillament demanar una copa de Barolo, Nebbius o Barbaresco i algun plat tradicional de la cuina del Piemont. La fonduta de Fontina o Roccaverano, el plin, la cruda de l’excel·lent boví (Fassa) de la regió, el tajarin de moresc o un parell d’ous ferrats. Amb el plat a la mà, disciplinadament, ens acostem a un senyor d’edat vetustíssima que, vestit amb una jaqueta blau marí creuada amb botons daurats, s’identifica com a president honorífic de l’associació de la tòfona blanca d’Alba. Amb mà ferma et fa una impressionant grattata de trifola damunt del plat que vulguis i es queda tan ample.

IMAG0132

IMAG0133

IMAG0139

No és la primera tòfona de la temporada; el dia abans ja n’hem pogut esmorzar àvidament al temple torinès de l’Eataly on una bona persona encara sense beatificar ha tingut la bona pensada de dedicar-li enguany un ristorantini temàtic; però contextualitzada en la follia de la mostra t’acaba de sotmetre definitivament. Si pots desfer-te del domini irracional que la cosa exerceix sobre la pituïtària encara pots seguir una estona més per Via Maestra badant amb les paradetes amb més tòfona i altres viandes del Langhe i el Roero que els botiguers treuen a l’empedrat o amb les pissarres de les pioles (nom piemontès per a les trattories) i els restaurants que competeixen per veure qui ofereix la grattata més barata i abundant. Al final del carrer, a la plaça del Risorgimento s’hi alça l’estrany Duomo d’Alba, massís i d’obra vista com les cases de protecció oficial que feia la Falange durant el desarrollismo. A la plaça hi ballen sbandieratori. Avui hi competeixen els d’Asti, els de la fortificada pàtria dels lumachi de Cherasco i els ufanosos locals, vestits amb velluts renaixentistes i precedits de llargues i estridents trompes sense caragolar. És com un concurs casteller amb la diferència que quan l’sbandieratore fa llenya i li cauen les banderes per terra la bona gent albesa, en comptes de donar ànims al desolat xiquet, es posa les mans al cap i, per sota el nas, li diuen el nom del porc al convilatà que ha compromès l’honor i el bon nom de la ciutat.

IMAG0145

I després de l’inesperat i bastant insubstancial espectacle, descobrir a l’altre costat de la plaça, sota una porxada, l’objectiu final de la jornada: el restaurant Piazza Duomo que ens fa esperar una estona al carrer abans d’acomodar-nos en una sala decorada amb frescos contemporanis que aboca els finestrals sobre la plaça. Enrico Crippa dirigeix la casa i ofereix diversos menús atractius entre els quals un de basat en la tòfona que finalment, encara embruixats per l’experiència del matí i tot i que és una opció més conservadora que la resta d’ofertes, acabarem triant.

Un sommelier d’aquests pesats que només gaudeixen martiritzant-te amb l’inacabable vida i miracles de cellers i productors ens porta un Barolo consistent de factura moderna, bastant allunyat del concepte clàssic de la zona i més proper als nostres vins actuals. Precedeix una tanda d’aperitius sinó sorprenents interessants en el joc de textures encadenades: marshmallow de parmesà, taco de pesto, fingers de bacallà, bunyols de gorgonzola (diferents als antològics del Manairó, però intensíssims), galetes de moresc, flam d’ou amb ceps i unes increïbles merengues de parmesà i cacau, nuvoloses, ingràvides i transmutades en l’aparença de la tòfona blanca protagonista.

IMAG0177

Potser l’absència d’acideses i la saturació de greixos al paladar no és el més adequat per estimular la gana i les papil·les, que és la funció pròpia dels aperitius, però son mossos suculents com el primer tast de tòfona que ens arriba: un pa de pessic de ceps moll i bla que recull tota la flaire del tartufo.

IMAG0180

Continua una reconfortant crema de cards amb dues mandonguilletes de vedella de càrnica elegància que donen pas al ritual que no per ser poc partidari d’aquest tipus de teatre era menys esperat. És el moment de la curiosa i tradicional cerimònia de la tòfona blanca. El cap de sala t’arrossega fins al costat de la taula un carro farcit de peces de diverses mides, te’n tria una d’acord amb el número de comensals, l’escapça i te la posa davant del nas per obtenir l’aprovació i un somriure àvar i impacient del client. Després treu una bàscula digital de precisió, pesa la tòfona i t’ensenya la pantalla per calcular en acabar l’àpat el tros que has endrapat. Una campaneta de vidre servirà perquè la trifola presideixi la taula la resta de vetllada; en cada plat el cambrer l’extraurà de l’urna i sense gaire cura (i en primera instància amb un nuset a la gola de l’impàvid client) la llescarà sobre tots els plats que vindran en el curs del menú, començant per unes vieires amb un delicat nyoqui de patata i continuant amb un gran tàrtar de bou piemontès amb un cor de formatge Roccaverano i un cep laminat generosament. Clàssic però sense màcula.

IMAG0182

Innovació mínima i màxima cura pel producte, usant els ingredients tradicionals que serveixen de suport a la tòfona. I els principals són la pasta i la patata. La primera ve en forma d’uns artesanals plin farcits de fonduta de Fontina i ricotta; i la segona en un gotet com els de iogurt mig ple amb (i em fa por de semblar exagerat) el millor parmentier que hem tastat mai fundat sobre un tè negre fumat Lapsang Souchong que competeix en intensitat però no subjuga la potència de la tòfona. Un plat memorable i mereixedor per sí sol de la visita al Piazza Duomo.

Continuarem amb una tècnicament perfecta perdiu rostida en dues coccions: la cuixa torrada i cruixent i el pit amb un agradable rosat descansant sobre una fulla d’espinac verdíssima i un reducte de salsa de foie, a més de l’útima grattata de la tòfona de la nit, a la que deixem disminuïda en només tres miserables grams. El postre, una taca. Una absurda recreació del Mont-Blanc a base de gelat i puré de castanyes. Un plat afartapobres incomprensible si no és per IMAG0183una dubtosa voluntat d’impressió figurativa. I els petit fours bonics i variats, però com sempre innecessaris. És difícil poder apreciar tant de sucre després de la contundència calòrica precedent. Ja va sent hora que, a nivell general, eliminem, sobretot, en els menús de tast, els inevitables petit fours que tenen com a única virtut esborrar immediatament qualsevol impressió gustativa que encara et quedi dels plats anteriors. Avui en dia això ja no té sentit.

El servei esforçat, amb el punt just de proximitat sense caure en la fredor característica de les sales modernes, acaba d’arrodonir la visita a Alba, que és tot just la primera part de l’escapada italiana. Continuarà.

13.10.10

ex cathedra

yuken_teruya_01per fi ho he aconseguit. Després de tota una existència de marginació social i de supervivència a la intempèrie de les tangents, he pogut fer-me un lloc, sentir-me part d’algun col·lectiu i deixar per sempre de ser un pària. Ara bé, he hagut de pagar un alt preu: com deia el gran gurú, no em reconec. He entès com n’és d’absurd voler-se definir en el sí de la societat com a membre d’un grup si és molt més fàcil i glamurós fer-ho com a exmembre. Ser un ex té molt més prestigi: denota, en la mentalitat a l’ús, que has tingut el compromís d’aferrar-te a alguna cosa i que, en comptes de deixar deteriorar la relació metonímica, has tingut el valor de deixar-ho a temps. Sempre com a fruit d’una íntima i conscient reflexió. Quina pàtina de dilatada experiència i d’home de món pots adquirir en tan simple gest, només cal dir les dues paraules màgiques: ho deixo.

Per exemple, podem començar amb una cosa senzilla: fumar. Hagis fumat o no en el passat, digues sempre que ets exfumador. D’una cosa tan banal veuràs que en pots treure petroli, tindràs hores i hores de conversa intranscendent assegurada i una descàrrega de superioritat moral garantida. Ep, diguem-ho clar: això de fumar és una cosa comunista i periclitada. I a més fa pobre. Quines tristes imatges de misèria espiritual quan els teus companys de feina han de sortir cada dues hores (hores que, per altra banda, cobraran igual que les que tu treballes sense fumar) al carrer, pelar-se de fred i haver de fer veure que, amb els partenaires de vici, formen un ghetto perseguit, màrtirs i víctimes d’una Seguretat Social insensible i contaminada per l’americanisme més recalcitrant. Perquè els governs són hipòcrites, sabeu? Si volguessin abolir tot rastre de tabaquisme no gravarien el tabac amb tanta taxa per pagar-se els cotxes oficials… Però tant se val, digues que ets exfumador i seràs un heroi de la força de voluntat i la persistència, un exemplar de la nova i sana humanitat del segle XXI.

També s’està portant molt ser exlector. Abans, al segle passat, el més habitual era mantenir llargues i recargolades converses sobre llibres que ningú havia llegit o pitjor encara, s’havien llegit malament o en diagonal o per referència. No cal dir que això ho feia qui tenia una mica d’inquietud de dir que llegia perquè el comú del mortals NO HA LLEGIT MAI. Ara bé, la concepció moderna en un entorn tan audiovisual és que això no és necessariament dolent. Si hi pensem una mica veurem que el fet de llegir és antinatural i aliè a la condició humana basada en la tradició ancestral de la paraula, llegir només instal·la al cervell fòssils intel·lectuals i estronca el flux natural  de la cultura popular, viva i canviant. Jo mateix, des que vaig llegir una obra fundacional del pensament contemporani com és Per què no llegeixo? del gran mestre Francesc Orteu, ho he deixat. Sóc molt més feliç i sobretot, tinc molt més temps per gaudir d’una vida que abans se m’escolava inexorable rere les pàgines impreses. És només una qüestió d’actitud. Digues que ets un exlector, que has llegit prou per saber de què va la cosa i que, després d’uns anys d’immersió en la teoria has decidit invertir el que et queda de vida en la pràctica, que aquest és l’ordre natural del cosmos. I quedes com senyor.

Més coses que s’han de deixar i, sobretot, dir que s’han deixat. Per exemple, la tele: no hi ha cosa més barroera, vulgar i plebea que veure la tele. Els NODOS potser eren igual de tendenciosos i abjectes però eren més honestos que els informatius actuals composats d’un terç de gaseta esportiva soporífera, un terç de meteorologia òbvia i un terç de propaganda usualment socialista. L’entreteniment televisiu oscil·la entre programes espessos que semblen fets per Carl Theodor Dreyer i merda. Les sèries i pel·lícules que valen la pena es baixen per internet, o sigui que ja no són tele. Em podreu dir que si pensem en el que veiem abans en el fons tampoc ha canviat gaire. Concedo, però ja és igual: la tele fora.

Aquesta és boníssima, garantia d’èxit i sexe desbocat: digueu que sou exvotant d’ERC. Veureu com congracieu automàticament totes les simpaties de la sala i si, a més a més és veritat, i vareu cometre en el passat el pecat capital de cedir el vostre valuosíssim vot a aquest engendre de Satanàs que és Carod-Rovira, obtindreu en el més pregon de la vostra ànima la recompensa del penediment en forma d’escalfor divina, pau espiritual i més sexe desbocat. Potser algú us dirà que només per desemmascarar el gran artefacte de circ socialista, és podria tenir una mica de consideració al partit que ha aconseguit que es deixi de parlar del sexe dels àngels i es debati de com acabar amb tota indignitat nacional; que també Prometeu es va enfrontar als Déus de l’Olimp per obsequiar-nos amb el poder del foc i ho va haver de pagar amb el turment de les cadenes. Però no us deixeu enganyar, que no nos embauquen: la pitjor cosa que heu fet a la vostra arrossegada vida és dipositar (dues vegades!!) la papereta dins la putrefacta urna del tripartit.

Més, més que m’estic engrescant. Exuniversitari. Tenir estudis, com sap tothom, no et garanteix una inserció laboral sense traumes ni, de fet, una inserció laboral. Tampoc et fa millor persona; sovint et fa pitjor i tot. Si a més a més la teva formació és humanística (allò que abans se’n deia de lletres) ets un inútil total. En èpoques pretèrites, la gent de lletra estàvem per dotar d’una mica de contingut, sentit i marc de referència als diners que es feien al món de l’empresa i apaivagar una mica la mala consciència dels homes de negocis. Avui una vegada que tenen quatre quartos tampoc saben què fer-ne, però la consciència se la infiltren amb les més variades substàncies dopants, ja siguin químiques o espirituals. En conclusió, que més val renegar públicament i ostentosa de qualsevol passat en una universitat. A no ser que sigui ESADE, que vesteix molt.

I per acabar, tot i que ho podríem fer molt més llarg, una aposta molt personal de cara el futur més immediat. Estic seguríssim que, interpretant els anhels i el sentiment del poble, marcarà tendència dir que s’és exbarcelonista. Jo mateix ja m’he sorprès apàtic i desinteressat pel Barça. Ja no busco com un desesperat per la xarxa com veure qualsevol partit de costellada ni em baixo els podcasts de les tertúlies esportives. M’avorreixen. Definitivament, ha passat el que havia de passar en tensar tant la corda simbòlica, que la relació entre el referent (el catalanisme de resistència) i el símbol (el més que un club) s’ha trencat. Això també li va passar a Jesucrist, per exemple, i per tant tampoc ens hi hem d’esquinçar les vestidures: tard o d’hora havia de passar. Només que, com amb el cristianisme, ens farem tots més agnòstics i quedaran els quatre fanàtics que van a veure les rues papals. Avancem-nos a l’esdevenidor, doncs, i siguem moderns.

7.10.10

Breda Bestiarum

en les nostres llargues i peripatètiques passejades per la històrica ciutat de Breda que, d’altra banda, amb tanta indiferència i gentilesa ens acull, he tingut l’oportunitat de veure animals increïbles que no creuríeu si no fos perquè us ho documento tot seguit amb unes magnífiques fotografies:


6aa1089cf840142fc93316339c4a00d3

un porc simpàtic, a la cantonada de Ginnekenweg amb Franklin Rooseveltlaan. Escultura en bronze de Henk Groenhuis (1978). No tinc més dades ni d’aquest bon home, ni del significat pregon de la peça ni de perquè collons la van posar aquí. Me la trobo quan vaig passejant al supermercat Albert Heijn de Valkeniersplein i em provoca, cada dia més, un creixent desconcert i una permanent empatia.

798px-Hangbuikzwijn_Julia_van_Verschuer_Veemarktstraat_Breda

un porc antipàtic i digne de compassió; en neerlandès Hangbuikzwijn que vindria a ser alguna cosa semblant a porquet panxut. Obra de Julia van Verschuer datada el 1974. Es troba a Veemarktstraat, just al costat de Grote Markt i la catedral. Evidentment, enmig del merder, el nostre amic panxut és víctima propiciatòria de tota mena de vexacions (pintades, pixums i vòmits, bàsicament) per part dels centenars de bredencs ebris de Jupiler que cada cap de setmana ocupen el centre de la ciutat. Com el porquet de Groenhuis està isolat al mig de la plaça sense gaire solta, però a diferència de l’altre aquest passa desapecebut tot i trobar-se en una zona molt més cèntrica. Trist i amb el cap abatut, aquest pork dickensià aspira només a que algun marrec se li assegui al damunt. Una història desoladora.

mobydickuna foca anomenada Moby Dick. Sí, sí, ho podeu tornar a llegir: Moby Dick. La meva primera reacció va ser recórrer a la meva vasta erudició i recordar que en la seva immortal novel·la, Melville es refereix normalment a la bèstia blanca com a monstre, ésser diabòlic, criatura de l’avern i altres floretes per l’estil. I, conseqüentment i emparant-se en la seva condició d’artista de la pedra, el senyor Piet van de Broek, que l’any 1981 va emplaçar aquest curiós monument a Koningin Emmalaan, devia pensar que era lícit interpretar que la gegantina obsessió marina del capità Ahab no era un catxalot malèfic (un sperm whale) com tots els indicis ens porten a pensar, o un tauró sanguinari com el d’Spielberg o ni tan sols un kraken mitològic, sinó una perplexa i pacífica foca. Reflexionem-hi: el relativisme cultural, la lliure recepció de l’artefacte artístic, les visions pròpies de la literatura pròpies d’un temps i d’un país, un excés d’àcid lisèrgic, o senzillament una foca que es digués així… Són molts els factors que ens podrien explicar l’estrany fenomen però, la meva segona reacció fou preguntar al cel: en què estaves pensant Piet?

Frans_Duijts

Frans Duijts. Nascut a Tiel el 1979 però envaint tots el carrers de Breda amb cartells promocionals dels seus discos i concerts. És una insòlita barreja de David Bisbal, Jordi L.P. i Falete a la holandesa i redefineix completament el concepte de vergonya aliena. Malgrat això (o precisament per això, no ho tinc clar) és una superestrella del pop local brabantí que congrega masses en discoteques i poliesportius. Jutgeu vosaltres mateixos, amics lectors, les dimensions del meu estupor.

Els més perspicaços ja haureu observat el denominador comú d’aquestes rareses zoològiques: la data. I la pregunta òbvia és: mentre al món normal eren anys de hippies, disco, funk i psicodèlia, què cony devia passar per aquí als anys 70?

15.9.10

omnes una manet nox

SNC00657 

en el llit de mort, son pare li va llegar, no sense fer-se pregar una bona estona, el seu acordió. Michel anhelava, més que l’atrotinat i abjecte instrument, els quatre quartos que sabia que el cabronàs custodiava sota d’alguna rajola de casa. Però d’aquests calés no se’n va saber mai més res (Michel sospita que van acabar en alguna partida de cartes o en alguna casa de barrets de l’altra banda de la frontera)…

Tot això m’ho explica Michel, entre glop i glop de vi novell, mentre amenitza (o tortura, segons la compostura pròpia de cada individu) una d’aquelles festes del Beaujolais que, encabat de la verema, proliferen pels bistros i tavernes franceses. Se’ns asseu, tot suat, en una cadira esquifida d’una encara més esquifida taula; aquesta nit, Le Baron Rouge triplica l’aforament: la calor humana és intensa i humida. Quan algú obre la porta del carrer per sortir a fumar, es renova lleugerament l’oxigen i ens recordem que les nits ja flirtegen amb les temperatures negatives…

Michel, com el seu pare, és funcionari en el mastodòntic engranatge burocràtic francès, i els va tocar d’anar a províncies. I no a qualsevol província grisa i mediocre sinó a la frontera on, a més de la mitjania indefectible, hi roman l’hostilitat velada que s’hi va ancorar molt de temps enrere i encara s’hi arrapa com si fossin els musclos que, darrere nostre, una senyora eixuta extreu d’una marmita interminable. Tot és més volàtil en aquesta línea Maginot que, Michel afirma, en realitat els alemanys van aconseguir traspassar. Com? –pregunto indolent- Sí, sí –respon- mira al teu voltant… Creus que són francesos? Tan alts, tan rossos, tan cridaners… beuen vi com si fos lager… Jo no m’enganyo: Creutzwald, et sembla un nom francès? Mentre jo m’acabo l’última torrada amb l’últim bocí d’un casolà i inigualable foie mi-cuit trufat, Michel escura la copa de vi i s’aixeca de taula per executar una altra tongada de chanson, no sense abans demanar a Delphine, la mestressa, una altra ampolla.

La màxima horaciana: per a tots, la mateixa nit… Avui, Delphine ha omplert a petar Le Baron Rouge. En vetllades com aquesta, l’ornamentació parisina de parc temàtic (un pèl xarona, una pèl extemporània), la transporta realment a les postals de postguerra o a les festes ancestrals de la collita, depèn. Li agrada veure’l així; està contenta i s’obre una ampolla de Beaujolais per ella i per a la noia que l’ajuda a servir les taules. L’amaguen darrere el taulell i cada vegada que passen per darrere li etziben un bon trago, llarg i golut. Tenen la presència intimidatòria de dues matrones pageses i escupen un francès afectat que vol ser d’una finor impossible en aquest context. Les dues són, més que estan, molt grasses. Són grasses, còmicament, en la mateixa mesura i dimensions; i les diferenciem, únicament, pel color dels cabells: l’una profundament rossa i l’altra anòdinament morena.

La parròquia no para de xarrupar vi, copa darrere copa. Amb la segona botella, Delphine (galtes cada cop més enrojolades sobre la pell de mantega) em porta un magnífic Coq au vin. Poc subtil i mal presentat però suculent i carregat d’una tradició culinària secular que aquí, tan al nord, té un punt d’exòtica. La mestressa afirma que l’ha cuinat ella mateixa, que en una nit així no podia faltar un plat com aquest. Cert és que Delphine, tan lluny de les cuines acadèmiques i glamuroses de París, a la seva minúscula cuina de províncies, ens ha fet repassar els darrers mesos el complet repertori clàssic francès: el boeuf bourgignon, la blanquette, les sopes de ceba, tartines i omelettes, les amanides niçoises de veritat, els tàrtars, onglets i les pommes de terre roties, els molleaux

Michel, després d’una altra andanada mortífera d’acordió, torna a seure a taula. Està esgotat. El vi i la seva eixordadora potència vocal fan ja d’aquesta sessió un desfermat ritual dionisíac més que un sopar de dia feiner. L’home no és pas tan llec com el seu aspecte ens podria fer pensar; té una educació de col·legi de frares i una flaca creativa que cultiva intensament; la música –diu-, la música és la meva vida. Potser Michel és un funcionari mediocre o, més probable, directament dolent i barrut, però l’ànima artística que avui ens regala el redimeix de qualsevol pecat . Per això, malgrat l’èxit de les seves interpretacions, Michel està indignat: Ho haveu vist? Aquest d’aquí al costat m’ha demanat que toqui la balalaika! –s’exclama. Òbviament, ell es deu al seu públic i tothom coreja com un sol home l’himne, talment ebris cosacs picant de mans sobre les taules… Tanta finezza capitalina, tantes hores de serenata als passejants del Sena, tanta Edith Piaf i tant Charles Trenet per acabar així, sotmès al caràcter  dels pagesots de la Moselle…

Observo llavors aquest home que Michel m’assenyala: vermell com un perdigot, la seva immensa córpora manté miraculosament l’equilibri sobre les dues potes posteriors de la cadira. M’imagino que es diu Hans i que ve de Saarlouis. És un arquetip d’individu d’aquesta terra ufana, estranya, a cavall d’aquests dos móns que semblen irreconciliables però que, amb aquesta batalla de frontera, defineixen l’antiga Europa. Hans ens mira i ens increpa en un alemany confegit amb sonores riallades;  llavors recordo la faula aquella d’Orson Welles a Mr. Arkadin, quan el gripau, aplicant la lògica de la conservació de les espècies, accedeix a creuar el riu amb l’escorpí a coll-i-bè: mentre s’ofeguen tots dos el gripau, astorat, demana explicacions a l’escorpí: És el meu caràcter, és l’única excusa que pot articular.

El caràcter, això que ara se’n diu ADN, deu ser el que fa que Hans cridi una Delphine que ja va més torta que un cep posant en perill la integritat dels parroquians en èxtasi etílic d’hectòlitres de beaujolais i li demani, entre el soroll i la disbauxa, després d’haver fet cafè, copa i puro, una descomunal weissbier que libarà amb profunda satisfacció.

I el caràcter deu ser el que fa que Hans, divertit i eufòric, commini Michel a fer un bis de balalaika.

que el món sigui sempre dels aficionats…

SNC00650

11.9.10

Gràcies per sa ràdio (Nostalgie)

Patrick Hernandez - (1988) - Born To Be Alive 12''

de fet, que arribés a les 7 del matí a l’oficina tararejant el pseudohimne gay Born to be alive (d’aquest superfreak avant-la- lettre que va ser Patrick Hernandez, quisaponésquisaponpara) tampoc hauria de noticiar-se massa, tenint en compte una tendència disco-loca que sovint m’imbueix en relaxar l’autocontrol propi del prohom assenyat i amb savoir faire que sóc. Qualsevol hora anterior a les 9AM i posterior a les 2PM és propícia a aquest relaxament, he de dir al meu favor.

Però vaja, que un company entrés per la porta 5 minuts més tard xiulant la bonica i estripada melodia de Born to be alive afegia una variable inquietant i corprenedora  a aquell matí plujós com tots els del Brabant Septentrional. Inquietud que va esdevenir neguit i esglai quan l’endemà ens vam sorprendre mútuament cantant la profunda i saberuda Thank you for the music de ABBA (sense link d’Spotify, no ho jutjo necessari). Vam fer com qui s’espolsa el piu a l’urinari, dissimulant i mirant a la paret, que no fa de mascles alfa aixó d’aguaitar-se de cua d’ull… Però el misteri estava allà. Recordeu quan Sayid troba el cable enterrat a Lost? Doncs aquesta era la sensació de consternació i astorament que s’ensenyorí de la meva ànima. Cor en un puny, nus a l’estómac, collons per corbata, etc…

Com passa sempre el misteri no era tan misteri. Una senzilla comprovació assegut davant la ràdio del cotxe em va permetre descobrir que la primera emissora assumible (entenent per assumible que no donessin notícies en neerlandès, que encara no comprenc, o que no punxessin la vomitiva música pop actual) que apareixia al dial brabantí era la flamenca Radio Nostalgie, i en aquelles hores de la matinada d’ennuvolat enteniment, en aquell punt del dial ens quedàvem. Exordi: Ja veig que posar un al costat de l’altre els mots flamenca i Radio es presta a algun chascarrillo amb Justo Molinero com a protagonista, però segur que teniu alguna malformació mental congènita encara per diagnosticar si us penseu que jo puc a arribar a tal extrem.

La cosa és que cada matí arribàvem a la feina agombolats i vigoritzats per les fantàstiques i prejuràssiques cançons de Blondie, els Bee-Gees, Village People, Baccara i d’altres clàssics pop del 70 i àdhuc alguna cosa respectable de la dècada posterior, la innombrable. La història no tindria més suc si no fos perquè el meu recòndit esperit científic es va adonar que al nord del Hollands Diep (el braç de mar, riu, delta, estuari o el cony d’accident geogràfic que sigui que separa la Holanda pròpiament dita del Noord-Brabant) NO S’ESCOLTA RADIO NOSTALGIE!! Com va dir el poeta: no se po’ permití.

 Beneluxkaartnw

Un bonic i casolà mapa de regions del Benelux per a tots aquells que, de ben segur sou majoria, us sabeu de memòria les províncies espanyoles i no teniu ni idea de geografia política del nostre bell i vell continent. Ja se sap que semos europeos.

 

I aquí és on entra la meva sagaç capacitat analítica especialitzada en afers fronterers (border-line affairs en anglès). Exposem els fets:

1.- Una ràdio privada puntera en qualitat i en audiència, escoltada per tothom amb la més completa normalitat a la zona; fins i tot és música de fons a les benzineres.

2.- Està feta per una empresa de radiodifusió belga en dues versions, una per a Valònia amb majoria de cançons en francès (no us ho esperàveu, eh?) i una per a Flandes amb 90% de música en anglès (amb alguna cosa en francès i neerlandès).

3.- S’emet des d’Anvers però es pot sentir fins a les envistes de Rotterdam, això és a més de 50 quilòmetres de la frontera entre Bèlgica i els Països Baixos.

4.- Cap brabantí et dirà que parla flamenc de la mateixa manera que cap flamenc et dirà que parli holandès; però la evidència és tal que no hi ha cap mena de debat lingüístic. No només es parla la mateixa llengua sinó que es parla el mateix dialecte: Si Josep Pla deia que la seva pàtria era allà on un Bondia era respost amb una altre Bondia podem aplicar el mateix mètode saludant amb un Goeienmorgen i esperant resposta: a Flandes i al Brabant  ens tornaran (si no és algun maleducat o un zombi o ambdues coses) un altre Goeienmorgen, mentre que al Limburg i a Holanda ens contestaran amb un Goedenmorgen. Aquesta i és tant o identitària com ho pugui ser la ñ o la ç en altres territoris europeus més meridionals.; fins i tot la la televisió regional BrabantTV la té com a logo i mosca.

5.- El bilingüisme no existeix a Bèlgica. Vaja, si que existeix: a Flandes gairebé tothom parla anglès, com als Països Baixos.

6.- És sabut que Bèlgica com a Estat és a punt de fotre un pet com un aglà, puix que aquesta simpàtica gent flamenca no admeten seguir subvencionant amb peonadas la sempre deficitària Valònia, amb un atur crònic que ronda el 20% permanent durant els darrers 50 anys! Quin disbarat…

D’on s’extreuen, juntament amb d’altres factor que ometrem per raó d’espai i per no esgotar l’amable lector, les següents conclusions premonitòries:

1.- Bélgica es dissoldrà. Als Països Baixos, que són l’estat no caribeny amb més patxorra del planeta, se’ls enfotrà sobiranament el que facin el veïns, malgrat ser culturalment homogenis (és entranyable com comparteixen la mateixa aversió visceral pels espanyols; ah, la memòria colonial…). Així que Flandes es constituirà en estat sobirà i assolirà la primera posició europea en el rànquing de PIB per càpita, no cal saber gaire de números per adonar-se’n.

2.- Els valons, que són pobrets uns desgraciats, no tenen res a pelar anant sols per la vida, però tenen la gran sort de ser regió francòfona. Això els garanteix, malgrat ser una opció ruïnosa, que França els annexioni a l’Hexàgon com a departament o  com a territori d’ultramar (ha!). La grandeur no permet altra cosa… Es barallaran una mica per Brussel·les (com si fos Jerusalem) i faran tots una mica el paperot però al final tothom acceptarà el tracte. Ni pa ti ni pa mi.

3.- Amb el merder que tenen muntat aquesta gent, no podem més que mirar com tenim el pati de casa i se’m acudeixen pel cap baix dues preguntes: una, com potser que Europa no digui res del tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià? i segona: quan ens desempalleguem d’Espanya i els nostres adorables veïns vulguin quadrar la caixa, hi haurà algú que se la vulgui annexionar? Portugal? El Marroc? Crec que seria una bona causa per La Marató d’enguany: que ho veiem tots amb salut.

4.- (No) visc a Catalunya!

3.9.10

la dècada de les sèries: la llista definitiva

ara que s’acaben i vist amb perspectiva, els anys 10 han estat una revolució brutal per la cultura popular. La penetració d’internet s’ha carregat les indústries cinematogràfiques i discogràfiques, que monopolitzaven l’oci, i han donat el relleu a mitjans que al segle XX eren residuals, en tant que expressió artística, i ara concentren el talent audiovisual: videojocs i sèries de TV. De sèries n’hi hagut tota la vida, però la mitjana de qualitat de la última dècada ha fet un salt tan abismal que ja és impossible trobar una pel·lícula mainstream que s’hi acosti.

I després de la sociologia tavernària, sucumbim a la fal·lera americana de les llistetes amb el topten de les millors sèries de la dècada:

10.-Dexter (Showtime, 2006-act.)

dexter

El final de la quarta temporada de Dexter crea unes expectatives molt altes per aquesta sèrie que va començar fluixota i ha anat adquirint gruix capítol a capítol. Sense tenir cap altre background que l’impossible adaptació del personatge més inadaptat que hi pugui haver, és un fulletó (que beu molt del còmic) que, amb ironia, sap crear un suspens i una simpatia irrefrenable cap al carisma del protagonista. Ara ja es veu cap on es dirigeix la resolució del conflicte narratiu, però el desenllaç marcarà el veredicte final.

 

9.- Mad Men (AMC, 2007-act.)

title_Mad_Men

Espectacular disseny de producció per recrear la Nova York de finals dels 50 per una sèrie on sembla que no hi passi mai res i on tot hi és somort. Llastada per aquesta sensació de no saber on va s’intueix que a les properes temporades tot el delicat i aparent equilibri emocional dels personatges ha de saltar pels aires. Magnífica reflexió descriptiva sobre la ficció (de fingir) i la mentida.

 8.- Romanzo Criminale (SKY, 2008)

romanzo_criminale_2_-1906237Sèrie italiana poc coneguda i una debilitat personal, que estigui en aquesta llista. Només una temporada de 12 episodis però, quina temporada! Ho té tot: un rerefons històric apassionant (la Itàlia de finals dels 70 de degeneració total del sistema), un ritme trepidant que ni l’Scorsese dels bons temps, un magnífic guió ple com un ou i uns personatges brutals encapçalats pel turmentat Libanès. Una òpera tràgica i desmesurada de caiguda i redempció que no està més amunt  de la llista perquè només una temporada sembla poca cosa. Diuen que podria haver-n’hi una segona tot i que no sé com ho poden continuar.

7.-Breaking Bad (AMC, 2008-act.)

Breaking-Bad-Walter-Wallpaper-2

El darrer gran descobriment però una sèrie que sap jugar com cap altra amb la tensió narrativa. Només tres temporades i ja és un clàssic. Trencadora en la posada en escena, els diàlegs i les trames originalíssimes i sempre sorprenents. Es beneficia de l’ambientació Tex-Mex que reforça el dilema de frontera moral que planteja, on els tocs d’humor absurd i les tarantinades brillants són un llacet fantàstic per arrodonir el conjunt. De continuar per aquest camí estarà més amunt.

 

 6.- Lost (ABC, 2004-2010)

118573_FLIGHT_01r5

És l’Huracán Cóndor de les sèries: quatre temporades magistrals d’escalada vertical amb la màxima tensió i infinitat de promeses i dues temporades finals de vertiginosa caiguda lliure i encadenament de despropòsits, només esmorteïda per un més que enraonat final. Malgrat tot, només que sigui per l’expectació i la popularitat global del producte, mai no serà res igual després de Lost. Ara bé, recapitulant ara que s’ha acabat tot, què cony ens volien explicar?

 5.- Six feet under (HBO, 2001-2005)

six-feet-under.png

Ritme lent i sovint soporífer, tics insofribles de progressisme naïf californià i més d’un guionista embafat de porros; però gairebé sempre brillant. Cap producte audiovisual ha pogut aprofundir mai tant en un paquet de personatges tant excepcional. Cinc temporades d’intensitat emocional al límit i un humor macabríssim per una megaautòpsia de la família com a nucli de relacions.

 

 4.- The West Wing (NBC, 1999-2006)

westwingSón tots tan bones persones, tan llestos i tan demòcrates que a vegades t’agafen ganes de cosir-los a calvots. Sobretot quan practiquen aquest humor intel·ligent per a espectadors intel·ligents (això ho fan millor els britànics que saben enfotre’s més de sí mateixos). Però set temporades de parlar i córrer simultàniament pels passadissos de La Casa Blanca fan que te’ls acabis creient i siguin com de la família. No crec haver après més sobre el poder suprem, com pretenia Aaron Sorkin, però si sobre la metròpolis. Algunes pulles ja són per a la història i trobarem a faltar el mític: Maaaaargaret!!…

 3.- Battlestar Galactica (Syfy, 2004-2009)

battlestar_galactica2

Remake de la sèrie dels 70 que passa olímpicament de tota la parafernàlia espacial per abocar-se a una dolorosa i tràgica especulació sobre l’extinció de l’espècie i per extensió, de la desaparició de qualsevol col·lectiu en conflicte. Múltiples lectures sobreposades i una gran densitat d’idees però amb una recerca constant per transmetre l’angoixa i la opressió de l’èxode; com en el millor cinema i literatura interestelar l’exploració espacial sempre és metàfora d’una introspecció metafísica sobre els Déus, els Homes i l’ordre còsmic. Una sèrie diferent: redundant, lenta, fosca i a vegades difícil. Imprescindible.

 

  2.- The Wire (HBO, 2002-2006)

the-wire

Balzac, Stendhal, Dickens o qualsevol novel·lista del XIX s’haurien clavat mastegots per escriure The Wire. Un mosaic ultrarealista de pedra picada, una dissecció minuciosa i metòdica de la vida pública de Baltimore, tràgicament hipotecada pel tràfic de droga. Hi rep tothom, a raó d’un ase dels cops per temporada: els traficants, la policia, les escoles, els polítics i els periodistes; i ha generat una multitud impressionant  de personatges, entre els quals alguns de ja mítics com Omar Little, Bubbles, McNulty, Frank Sobotka…  La sèrie policíaca  perfecta; l’únic però una absència absoluta d’ironia encara que, vist fredament, és difícil d’encaixar-la enlloc.

1.-The Sopranos (HBO, 1999-2007)

the-sopranos-the-sopranos-41392_1024_768

No gaire cosa a dir, s’ha de veure. Pionera amb West Wing del ressorgiment de la sèrie dramàtica americana, és una obra magna (entre el millor de Woody Allen i el millor Scorsese) sense punts febles on una petit conflicte interior condiciona tota l’estructura d’una organització criminal. Grans personatges, una línea narrativa clara i amb constants ramificacions, un sentit de l’humor molt propi i surreal i totes les virtuts hagudes i per haver. Insuperable.

1.9.10

vigor mortis

september. I, amb la extraordinària regularitat que caracteritza la meva inconstància, fer tornar el blog i pretendre alimentar-lo, pel cap baix, fins a finals d’any.

Hibernar i, en sortir de la cova i deixondir-se, adonar-se que el paisatge, siguis on siguis, és el mateix que l’any anterior. I només pots canviar-ne el relat i la mirada…

Do you remember…? Love was changing the mind of pretenders cantaven els incombustibles i mai prou ponderats Earth, Wind & Fire. Potser perquè les millors coses passen ara i, d’aquí a Nadal, ja hauran tingut temps de marcir-se, enfilar-se, podrir-se o el que sigui però, en definitiva, definir-se.

I retrobar la mica de força, abans del solstici, per fer rebost i tornar-se a entaforar al cau.

Now December, found the love we shared in September…

Related Posts with Thumbnails
S'ha produït un error en aquest gadget