31.10.10

tuber magnatum pico

tartufo

o la sua majestà il tartufo bianco, o la trifola com diuen en piemontès o la tòfona blanca d’Alba com és coneguda internacionalment. Un cop a la vida s’ha de fer el pelegrinatge autumne a Alba i deixar-se portar pels efluvis tel·lúrics del tubercle que impregnen la històrica ciutat del Langhe. Agafar la Via Maestra, que és com el carrer Monterols però més llarg i amb més botiguetes enogastronòmiques i passejar fins a trobar, a mitja via, la tradicional fira tradicional de la tòfona blanca. La impressió olfactiva en entrar a la carpa és com un cop de puny als morros, petrificant i embriagadora; val la pena sortir i tornar a entrar un parell de cops per ser del tot conscient de la potència aromàtica que desprèn la congregació magnífica de parades. Després comprar uns grams de la droga dura o senzillament demanar una copa de Barolo, Nebbius o Barbaresco i algun plat tradicional de la cuina del Piemont. La fonduta de Fontina o Roccaverano, el plin, la cruda de l’excel·lent boví (Fassa) de la regió, el tajarin de moresc o un parell d’ous ferrats. Amb el plat a la mà, disciplinadament, ens acostem a un senyor d’edat vetustíssima que, vestit amb una jaqueta blau marí creuada amb botons daurats, s’identifica com a president honorífic de l’associació de la tòfona blanca d’Alba. Amb mà ferma et fa una impressionant grattata de trifola damunt del plat que vulguis i es queda tan ample.

IMAG0132

IMAG0133

IMAG0139

No és la primera tòfona de la temporada; el dia abans ja n’hem pogut esmorzar àvidament al temple torinès de l’Eataly on una bona persona encara sense beatificar ha tingut la bona pensada de dedicar-li enguany un ristorantini temàtic; però contextualitzada en la follia de la mostra t’acaba de sotmetre definitivament. Si pots desfer-te del domini irracional que la cosa exerceix sobre la pituïtària encara pots seguir una estona més per Via Maestra badant amb les paradetes amb més tòfona i altres viandes del Langhe i el Roero que els botiguers treuen a l’empedrat o amb les pissarres de les pioles (nom piemontès per a les trattories) i els restaurants que competeixen per veure qui ofereix la grattata més barata i abundant. Al final del carrer, a la plaça del Risorgimento s’hi alça l’estrany Duomo d’Alba, massís i d’obra vista com les cases de protecció oficial que feia la Falange durant el desarrollismo. A la plaça hi ballen sbandieratori. Avui hi competeixen els d’Asti, els de la fortificada pàtria dels lumachi de Cherasco i els ufanosos locals, vestits amb velluts renaixentistes i precedits de llargues i estridents trompes sense caragolar. És com un concurs casteller amb la diferència que quan l’sbandieratore fa llenya i li cauen les banderes per terra la bona gent albesa, en comptes de donar ànims al desolat xiquet, es posa les mans al cap i, per sota el nas, li diuen el nom del porc al convilatà que ha compromès l’honor i el bon nom de la ciutat.

IMAG0145

I després de l’inesperat i bastant insubstancial espectacle, descobrir a l’altre costat de la plaça, sota una porxada, l’objectiu final de la jornada: el restaurant Piazza Duomo que ens fa esperar una estona al carrer abans d’acomodar-nos en una sala decorada amb frescos contemporanis que aboca els finestrals sobre la plaça. Enrico Crippa dirigeix la casa i ofereix diversos menús atractius entre els quals un de basat en la tòfona que finalment, encara embruixats per l’experiència del matí i tot i que és una opció més conservadora que la resta d’ofertes, acabarem triant.

Un sommelier d’aquests pesats que només gaudeixen martiritzant-te amb l’inacabable vida i miracles de cellers i productors ens porta un Barolo consistent de factura moderna, bastant allunyat del concepte clàssic de la zona i més proper als nostres vins actuals. Precedeix una tanda d’aperitius sinó sorprenents interessants en el joc de textures encadenades: marshmallow de parmesà, taco de pesto, fingers de bacallà, bunyols de gorgonzola (diferents als antològics del Manairó, però intensíssims), galetes de moresc, flam d’ou amb ceps i unes increïbles merengues de parmesà i cacau, nuvoloses, ingràvides i transmutades en l’aparença de la tòfona blanca protagonista.

IMAG0177

Potser l’absència d’acideses i la saturació de greixos al paladar no és el més adequat per estimular la gana i les papil·les, que és la funció pròpia dels aperitius, però son mossos suculents com el primer tast de tòfona que ens arriba: un pa de pessic de ceps moll i bla que recull tota la flaire del tartufo.

IMAG0180

Continua una reconfortant crema de cards amb dues mandonguilletes de vedella de càrnica elegància que donen pas al ritual que no per ser poc partidari d’aquest tipus de teatre era menys esperat. És el moment de la curiosa i tradicional cerimònia de la tòfona blanca. El cap de sala t’arrossega fins al costat de la taula un carro farcit de peces de diverses mides, te’n tria una d’acord amb el número de comensals, l’escapça i te la posa davant del nas per obtenir l’aprovació i un somriure àvar i impacient del client. Després treu una bàscula digital de precisió, pesa la tòfona i t’ensenya la pantalla per calcular en acabar l’àpat el tros que has endrapat. Una campaneta de vidre servirà perquè la trifola presideixi la taula la resta de vetllada; en cada plat el cambrer l’extraurà de l’urna i sense gaire cura (i en primera instància amb un nuset a la gola de l’impàvid client) la llescarà sobre tots els plats que vindran en el curs del menú, començant per unes vieires amb un delicat nyoqui de patata i continuant amb un gran tàrtar de bou piemontès amb un cor de formatge Roccaverano i un cep laminat generosament. Clàssic però sense màcula.

IMAG0182

Innovació mínima i màxima cura pel producte, usant els ingredients tradicionals que serveixen de suport a la tòfona. I els principals són la pasta i la patata. La primera ve en forma d’uns artesanals plin farcits de fonduta de Fontina i ricotta; i la segona en un gotet com els de iogurt mig ple amb (i em fa por de semblar exagerat) el millor parmentier que hem tastat mai fundat sobre un tè negre fumat Lapsang Souchong que competeix en intensitat però no subjuga la potència de la tòfona. Un plat memorable i mereixedor per sí sol de la visita al Piazza Duomo.

Continuarem amb una tècnicament perfecta perdiu rostida en dues coccions: la cuixa torrada i cruixent i el pit amb un agradable rosat descansant sobre una fulla d’espinac verdíssima i un reducte de salsa de foie, a més de l’útima grattata de la tòfona de la nit, a la que deixem disminuïda en només tres miserables grams. El postre, una taca. Una absurda recreació del Mont-Blanc a base de gelat i puré de castanyes. Un plat afartapobres incomprensible si no és per IMAG0183una dubtosa voluntat d’impressió figurativa. I els petit fours bonics i variats, però com sempre innecessaris. És difícil poder apreciar tant de sucre després de la contundència calòrica precedent. Ja va sent hora que, a nivell general, eliminem, sobretot, en els menús de tast, els inevitables petit fours que tenen com a única virtut esborrar immediatament qualsevol impressió gustativa que encara et quedi dels plats anteriors. Avui en dia això ja no té sentit.

El servei esforçat, amb el punt just de proximitat sense caure en la fredor característica de les sales modernes, acaba d’arrodonir la visita a Alba, que és tot just la primera part de l’escapada italiana. Continuarà.

13.10.10

ex cathedra

yuken_teruya_01per fi ho he aconseguit. Després de tota una existència de marginació social i de supervivència a la intempèrie de les tangents, he pogut fer-me un lloc, sentir-me part d’algun col·lectiu i deixar per sempre de ser un pària. Ara bé, he hagut de pagar un alt preu: com deia el gran gurú, no em reconec. He entès com n’és d’absurd voler-se definir en el sí de la societat com a membre d’un grup si és molt més fàcil i glamurós fer-ho com a exmembre. Ser un ex té molt més prestigi: denota, en la mentalitat a l’ús, que has tingut el compromís d’aferrar-te a alguna cosa i que, en comptes de deixar deteriorar la relació metonímica, has tingut el valor de deixar-ho a temps. Sempre com a fruit d’una íntima i conscient reflexió. Quina pàtina de dilatada experiència i d’home de món pots adquirir en tan simple gest, només cal dir les dues paraules màgiques: ho deixo.

Per exemple, podem començar amb una cosa senzilla: fumar. Hagis fumat o no en el passat, digues sempre que ets exfumador. D’una cosa tan banal veuràs que en pots treure petroli, tindràs hores i hores de conversa intranscendent assegurada i una descàrrega de superioritat moral garantida. Ep, diguem-ho clar: això de fumar és una cosa comunista i periclitada. I a més fa pobre. Quines tristes imatges de misèria espiritual quan els teus companys de feina han de sortir cada dues hores (hores que, per altra banda, cobraran igual que les que tu treballes sense fumar) al carrer, pelar-se de fred i haver de fer veure que, amb els partenaires de vici, formen un ghetto perseguit, màrtirs i víctimes d’una Seguretat Social insensible i contaminada per l’americanisme més recalcitrant. Perquè els governs són hipòcrites, sabeu? Si volguessin abolir tot rastre de tabaquisme no gravarien el tabac amb tanta taxa per pagar-se els cotxes oficials… Però tant se val, digues que ets exfumador i seràs un heroi de la força de voluntat i la persistència, un exemplar de la nova i sana humanitat del segle XXI.

També s’està portant molt ser exlector. Abans, al segle passat, el més habitual era mantenir llargues i recargolades converses sobre llibres que ningú havia llegit o pitjor encara, s’havien llegit malament o en diagonal o per referència. No cal dir que això ho feia qui tenia una mica d’inquietud de dir que llegia perquè el comú del mortals NO HA LLEGIT MAI. Ara bé, la concepció moderna en un entorn tan audiovisual és que això no és necessariament dolent. Si hi pensem una mica veurem que el fet de llegir és antinatural i aliè a la condició humana basada en la tradició ancestral de la paraula, llegir només instal·la al cervell fòssils intel·lectuals i estronca el flux natural  de la cultura popular, viva i canviant. Jo mateix, des que vaig llegir una obra fundacional del pensament contemporani com és Per què no llegeixo? del gran mestre Francesc Orteu, ho he deixat. Sóc molt més feliç i sobretot, tinc molt més temps per gaudir d’una vida que abans se m’escolava inexorable rere les pàgines impreses. És només una qüestió d’actitud. Digues que ets un exlector, que has llegit prou per saber de què va la cosa i que, després d’uns anys d’immersió en la teoria has decidit invertir el que et queda de vida en la pràctica, que aquest és l’ordre natural del cosmos. I quedes com senyor.

Més coses que s’han de deixar i, sobretot, dir que s’han deixat. Per exemple, la tele: no hi ha cosa més barroera, vulgar i plebea que veure la tele. Els NODOS potser eren igual de tendenciosos i abjectes però eren més honestos que els informatius actuals composats d’un terç de gaseta esportiva soporífera, un terç de meteorologia òbvia i un terç de propaganda usualment socialista. L’entreteniment televisiu oscil·la entre programes espessos que semblen fets per Carl Theodor Dreyer i merda. Les sèries i pel·lícules que valen la pena es baixen per internet, o sigui que ja no són tele. Em podreu dir que si pensem en el que veiem abans en el fons tampoc ha canviat gaire. Concedo, però ja és igual: la tele fora.

Aquesta és boníssima, garantia d’èxit i sexe desbocat: digueu que sou exvotant d’ERC. Veureu com congracieu automàticament totes les simpaties de la sala i si, a més a més és veritat, i vareu cometre en el passat el pecat capital de cedir el vostre valuosíssim vot a aquest engendre de Satanàs que és Carod-Rovira, obtindreu en el més pregon de la vostra ànima la recompensa del penediment en forma d’escalfor divina, pau espiritual i més sexe desbocat. Potser algú us dirà que només per desemmascarar el gran artefacte de circ socialista, és podria tenir una mica de consideració al partit que ha aconseguit que es deixi de parlar del sexe dels àngels i es debati de com acabar amb tota indignitat nacional; que també Prometeu es va enfrontar als Déus de l’Olimp per obsequiar-nos amb el poder del foc i ho va haver de pagar amb el turment de les cadenes. Però no us deixeu enganyar, que no nos embauquen: la pitjor cosa que heu fet a la vostra arrossegada vida és dipositar (dues vegades!!) la papereta dins la putrefacta urna del tripartit.

Més, més que m’estic engrescant. Exuniversitari. Tenir estudis, com sap tothom, no et garanteix una inserció laboral sense traumes ni, de fet, una inserció laboral. Tampoc et fa millor persona; sovint et fa pitjor i tot. Si a més a més la teva formació és humanística (allò que abans se’n deia de lletres) ets un inútil total. En èpoques pretèrites, la gent de lletra estàvem per dotar d’una mica de contingut, sentit i marc de referència als diners que es feien al món de l’empresa i apaivagar una mica la mala consciència dels homes de negocis. Avui una vegada que tenen quatre quartos tampoc saben què fer-ne, però la consciència se la infiltren amb les més variades substàncies dopants, ja siguin químiques o espirituals. En conclusió, que més val renegar públicament i ostentosa de qualsevol passat en una universitat. A no ser que sigui ESADE, que vesteix molt.

I per acabar, tot i que ho podríem fer molt més llarg, una aposta molt personal de cara el futur més immediat. Estic seguríssim que, interpretant els anhels i el sentiment del poble, marcarà tendència dir que s’és exbarcelonista. Jo mateix ja m’he sorprès apàtic i desinteressat pel Barça. Ja no busco com un desesperat per la xarxa com veure qualsevol partit de costellada ni em baixo els podcasts de les tertúlies esportives. M’avorreixen. Definitivament, ha passat el que havia de passar en tensar tant la corda simbòlica, que la relació entre el referent (el catalanisme de resistència) i el símbol (el més que un club) s’ha trencat. Això també li va passar a Jesucrist, per exemple, i per tant tampoc ens hi hem d’esquinçar les vestidures: tard o d’hora havia de passar. Només que, com amb el cristianisme, ens farem tots més agnòstics i quedaran els quatre fanàtics que van a veure les rues papals. Avancem-nos a l’esdevenidor, doncs, i siguem moderns.

7.10.10

Breda Bestiarum

en les nostres llargues i peripatètiques passejades per la històrica ciutat de Breda que, d’altra banda, amb tanta indiferència i gentilesa ens acull, he tingut l’oportunitat de veure animals increïbles que no creuríeu si no fos perquè us ho documento tot seguit amb unes magnífiques fotografies:


6aa1089cf840142fc93316339c4a00d3

un porc simpàtic, a la cantonada de Ginnekenweg amb Franklin Rooseveltlaan. Escultura en bronze de Henk Groenhuis (1978). No tinc més dades ni d’aquest bon home, ni del significat pregon de la peça ni de perquè collons la van posar aquí. Me la trobo quan vaig passejant al supermercat Albert Heijn de Valkeniersplein i em provoca, cada dia més, un creixent desconcert i una permanent empatia.

798px-Hangbuikzwijn_Julia_van_Verschuer_Veemarktstraat_Breda

un porc antipàtic i digne de compassió; en neerlandès Hangbuikzwijn que vindria a ser alguna cosa semblant a porquet panxut. Obra de Julia van Verschuer datada el 1974. Es troba a Veemarktstraat, just al costat de Grote Markt i la catedral. Evidentment, enmig del merder, el nostre amic panxut és víctima propiciatòria de tota mena de vexacions (pintades, pixums i vòmits, bàsicament) per part dels centenars de bredencs ebris de Jupiler que cada cap de setmana ocupen el centre de la ciutat. Com el porquet de Groenhuis està isolat al mig de la plaça sense gaire solta, però a diferència de l’altre aquest passa desapecebut tot i trobar-se en una zona molt més cèntrica. Trist i amb el cap abatut, aquest pork dickensià aspira només a que algun marrec se li assegui al damunt. Una història desoladora.

mobydickuna foca anomenada Moby Dick. Sí, sí, ho podeu tornar a llegir: Moby Dick. La meva primera reacció va ser recórrer a la meva vasta erudició i recordar que en la seva immortal novel·la, Melville es refereix normalment a la bèstia blanca com a monstre, ésser diabòlic, criatura de l’avern i altres floretes per l’estil. I, conseqüentment i emparant-se en la seva condició d’artista de la pedra, el senyor Piet van de Broek, que l’any 1981 va emplaçar aquest curiós monument a Koningin Emmalaan, devia pensar que era lícit interpretar que la gegantina obsessió marina del capità Ahab no era un catxalot malèfic (un sperm whale) com tots els indicis ens porten a pensar, o un tauró sanguinari com el d’Spielberg o ni tan sols un kraken mitològic, sinó una perplexa i pacífica foca. Reflexionem-hi: el relativisme cultural, la lliure recepció de l’artefacte artístic, les visions pròpies de la literatura pròpies d’un temps i d’un país, un excés d’àcid lisèrgic, o senzillament una foca que es digués així… Són molts els factors que ens podrien explicar l’estrany fenomen però, la meva segona reacció fou preguntar al cel: en què estaves pensant Piet?

Frans_Duijts

Frans Duijts. Nascut a Tiel el 1979 però envaint tots el carrers de Breda amb cartells promocionals dels seus discos i concerts. És una insòlita barreja de David Bisbal, Jordi L.P. i Falete a la holandesa i redefineix completament el concepte de vergonya aliena. Malgrat això (o precisament per això, no ho tinc clar) és una superestrella del pop local brabantí que congrega masses en discoteques i poliesportius. Jutgeu vosaltres mateixos, amics lectors, les dimensions del meu estupor.

Els més perspicaços ja haureu observat el denominador comú d’aquestes rareses zoològiques: la data. I la pregunta òbvia és: mentre al món normal eren anys de hippies, disco, funk i psicodèlia, què cony devia passar per aquí als anys 70?

Related Posts with Thumbnails
S'ha produït un error en aquest gadget