21.12.11

Els sis dies de Humboldt

 

“Sovint, als vespres, mentre navegàvem pel Rin, l’interrogava...”

Alexander von Humboldt

 

12_-_Humboldt_und_Bonpland_in_der_UrwaldhAtte

Tot devia començar aquí, fa uns dos-cents anys. Bé, potser uns quants més: al temps heroic d’aquells alemanys romàntics i il·lustrats, imbuïts de revolució i grandesa, que un dia van decidir de tornar-nos Europa als que l’havíem parit i abandonat posteriorment als peus de la barbàrie. Desmesurats, perillosos, dèspotes. Sense gota d’ironia. Però generosos. Goethe, Schiller, Hölderlin. I el berlinès Humboldt amb vint i pocs anys lliscant pel Rin cap a Rotterdam, amb París bullint a l’esquerra i amb Londres entre boires (que ara ja no sembla cap tòpic) a l’horitzó. Allò tan famós del Directori. Fantasiejava amb paratges llunyans i exòtics; amb els Mars del Sud, amb les Amèriques. Impossibles històries naturals. Milers de pedres i muntanyes per mesurar i milions de plantes i flors per positivar. Per cada Orinoco pel que preguntava, neguitós, Georg Forster, mentor, li responia amb un Amazones. Darrera de cada meravella n’hi havia una de més gran. I abans de totes una porta entre la vella Europa i tot un món per explorar: aquell màgic cim perdut enmig de l’Atlàntic que Forster li descrivia amb tan detallada admiració.

Anys més tard, el gran viatge fundacional d’Alexander von Humboldt i Aimé Bonpland, el seu inseparable company francès, els va dur a Tenerife. Una estada frenètica de sis dies que els serviren d’avantsala als prodigis naturals que més tard els destarotarien. Sis dies que sempre han quedat enfosquits al Kosmos, l’obra magna i oficial que recull totes les observacions fetes pel naturalista en els seus periples, però que ara s’il·luminen arran de la recent descoberta d’un dels Tagebüche (quaderns de viatge) que Humboldt va omplir de notes a l’illa. Els n’ofereixo uns deliciosos extractes:

Dia 1: “El matí del dinou de juny de 1799 hem atracat a la rada de Santa Cruz. Bonpland em mira d’una manera estranya: entre complagut i astorat pel meu entusiasme. Li he hagut d’explicar que des que era ben jove he somiat en trepitjar aquesta illa i que el meu desig encara va créixer més després del meu viatge amb Georg Forster, que deia que el temps que havia passat a Tenerife li havia resultat tan encantador com la seva estada tahitiana. Hem de catalogar moltes espècies.”

Dia 2: “Forster em va escriure cartes. D’una li vaig prometre no obrir-la fins que no ens ensenyoríssim del pic; amb una altra hem contactat col·legues seus a la Societat [il·legible] que ens han facilitat mitjans i guies aborígens per afrontar l’ascensió. Segons Bonpland, la gent d’aquí, guanches l’origen dels quals es perd en la nit dels temps, no puja al volcà: és un esforç imponent per una recompensa nul·la. No entenen la nostra dèria. Demà anirem d’excursió!”

Dia 3: “Un sol camí du al volcà. És el que van seguir mossèn Feuillée, Borda, M. Labillardière, Barrow i tants d’altres que no s’han pogut estar massa temps a l’illa. (...) el país és tan abrupte que s’han de seguir els guies per força; per tot arreu no es veu res que no hagin vist els altres viatgers. (...) A la vall de l’Orotava visitem, com ens va dir Forster, el Drago mil·lenari. Fa basarda pensar que aquest arbre tan majestuós ja era aquí en temps d’Aristòtil. Bonpland, com a botànic, ha quedat impressionat amb la magnitud de la soca. L’ha estat mesurant amb delit tot el matí. Jo he mesurat la posició solar amb el sextant Ramsden, al peu de la muntanya. (...) Al vespre ja érem al refugi i demà a l’alba farem el cim.”

Dia 4: “Després d’esmorzar els excel·lents fruits d’aquesta terra estranya, Bonpland i jo, tots dos sols, hem assolit el pic del Teide, com en diuen els guanches en la seva llengua primitiva. Ens han fet entendre que no ens esperarien, que tenien horts i ramats per atendre o alguna cosa per l’estil. Posseïts per l’entusiasme de les meravelles promeses, però, no n’hem fet cabal i els hem despatxat amb quatre peces de plata i un somriure beatífic. (...) Quan el sol ha despuntat per la banda de llevant se’ns ha desplegat sota els peus una visió extraordinària: un mar de núvols per aquí, unes illes amollades capritxosament per allà, la costa de l’Àfrica encara més enllà i l’oceà que tot ho envolta. I als camps i a les viles, amb prou feines apreciables, aquells homenets menuts feinejant absorts com formiguetes, d’esquena a tot aquest espectacle que la Natura els brinda des de temps immemorials. (...) Colze a colze amb l’amic Aimé, l’albada ha estat un instant emocionant i irrepetible. (...) Hem estat la resta de dia estudiant i mesurant roques i plantes; a l’hora de sopar Bonpland ha obert una ampolla de xampany que havia portat per a l’ocasió i jo he obert la carta de Forster. Quina ha estat la nostra sorpresa quan ens adonem que el bo del Georg no havia estat mai a Tenerife, sinó que s’havia confós amb l’illa de Madeira! Hahaha, encara riem ara! (...) Entre el xampany, els riures, i que se’ns ha fet tard hem acordat amb Bonpland de fer una nit més de bivac; fa fred i, molt assenyadament, també hem dit de compartir la calor dels cossos.”

Dia 5: “Ens hem llevat harmoniosos i amb els esperits reconstituïts; estem preparats per afrontar la travessia. Després de baixar del volcà, hem fet un volt pels paisatges inhòspits del sud de l’illa per prendre més notes sobre el terreny. Però ens n’hem desdit ràpid: no en teníem gaire ganes. (...) fins i tot ens hem capbussat (despullats per no tacar-nos les levites de salnitre) vora els penya-segats gegants! Encabat, després de dinar, hem reprès la marxa cap al nord.”

Dia 6: “Hem embarcat rumb a l’oest. Crec que aquí he trobat la resposta definitiva a un dilema que sempre m’havia inquietat: ¿perquè l’aire humit de la mar està sempre més fresc que l’aire sec de la terra? També crec que aquí a Tenerife he passat els dies més plens de deliciosa joia i gaudi de la meva vida, els moments més plaents. (...) La meva imaginació romandrà per molts anys encara massa encesa per reconstruir una imatge de conjunt que no sigui incompleta, i que permeti a altres compartir una part de l’alegria que aquesta gran i tan dolça i suau naturalesa ens reserva. (...) Hem deixat enrere tots aquests indígenes, indiferents, atribolats amb la festa del solstici d’estiu, que els colons d’aquí en diuen de Sant Joan.”

I així va començar la nostra modernitat. Així els amics alemanys i francesos van conquerir la terra. Dispensin que m’hagi estès tant: calia que tinguessin clar amb qui ens les havem.

 

Article publicat a delCamp.cat el 21 de desembre de 2011

5.12.11

Exili al carrer Major

Exile_Song-224x300 Companys, això s’acaba. I no us sorprendrà si us dic que, quan el vaixell s’enfonsi, qui estigui sobre la coberta tindrà més opcions de sobreviure que no pas les rates que campin per la bodega. Hi ha dues mesures profilàctiques bàsiques que es poden adoptar. La primera i més important és procurar-nos una mort digna i un cadàver exquisit, que només faltaria que féssim el ridícul quan ens cantin les absoltes. Una bona mortalla, que parlant pla vol dir un somriure ben planxat i no perdre ni l’elegància ni la serenitat fins que ens arribi l’hora. La segona, si volem tenir alguna opció de renéixer de les cendres, és empaquetar-les curosament i fotre’ls-hi una puntada que les enviï ben lluny. Això vol dir que n’hi haurà d’haver uns quants que se sacrifiquin, armin una arqueta de Noè i que s’exiliïn. N’hi ha que ja fa temps, i no per cap sentit especial de previsió sinó per la pura inèrcia de les coses, vivim el nostre particular desterro verdaguerià. Som aquells fantasmes de les quatre barres dels que parlàvem l’altre dia: això de la fuga de cervells és un eufemisme per no dir fuga d’ectoplasmes, que és el veritable fenomen paranormal que xucla la sang pàtria. La pàtria zombi.
I malgrat tot, a vegades n’hi ha que suporten la maltempsada. Són comunitats sòlides, encara que potser no ho aparentin, i de relacions ben teixides. Illes, sovint. E., el guanche, per exemple, tot i les penúries que han passat les Canàries preturístiques, només ha sortit de Tenerife tres cops: per treballar sota els vessants nevats d’Annaba, a Algèria, on va fer quatre quartos amb els que es va casar i va poder fer un viatge de noces a Sitges (on diu que hi va anar per veure homosexuals) i a Salou (per veure manyos). L’altre cop no es pot explicar, però es diu que va arribar amb uns amics a la costa alacantina i encara riu ara perquè ells, els valencians, els titllaven de moros. Però la gent d’aquí sap d’on ve i què és. Com a la Nova Orleans de Tremé, aquesta gran sèrie on a la superfície no hi passa res perquè la destrucció física del Katrina és infinitament més lleu que la destrucció de les cadenes de transmissió de les tradicions seculars i la tensió moral que genera la temptació de l’exili.
Per a nosaltres no és res nou. Sense adonar-nos-en i jugant jugant, que és com s’aprenen de debò les coses, tenim un màster de la polla en exilis: la meitat del país són exiliats físics i l’altra meitat exiliats mentals. És més, hi ha molta carn repatriada i heretada per via seminal que encara espera que torni l’esperit que se’ls va exiliar entre l’any 36 i l’any 39. I els exilis, i a fe de déu que sé del pa que s’hi dóna, sempre són concèntrics. Hi ha una fase originària on alguna cosa es trenca; una crisi de confiança amb l’entorn que, com una infidelitat conjugal, arrasa amb tot. És quan l’individu se separa de la seva tradició, la família es vaporitza i poc a poc se li van fonent els hipervincles. A partir d’aquí ja poc importa quedar-se o anar-se’n, viure cinquanta anys en un lloc o vagar pel món tota la vida. 

Article publicat a delCamp.cat el 5 de desembre de 2011
Related Posts with Thumbnails
S'ha produït un error en aquest gadget