18.11.09

sostre i esperit de la lletra

Salvador Sostres

la gran victòria, l’èxit esclatant de Salvador Sostres és haver imposat, per sobre de les seves idees de vegades execrables, el seu esperit.

Durant els vuit anys i mig de columna diària a l’Avui ha dinamitat tots els límits i totes les convencions. Ha retornat la polèmica i la sang a una cultura oficial mig morta i enfangada fins el coll en la correcció política.

El millor Sostres és aquell que reflexiona al voltant dels valors morals en funció no pas de si són més d’esquerra o de dretes, més locals o més universals sinó de en funció de si s’acosten o s’allunyen de la Veritat. Una mística que l’entronca substancialment al gran definidor d’un pensament català invertebrat que fou Francesc Pujols.

Però vaja, no és aquest Sostres reflexiu i intimista (el que també es troba en els seus llibres) el que escandalitza i commou les masses sinó el que es mulla, el que insulta, el que provoca, el classista, el xenòfob, el que apel·la a les baixes passions de l’ànima, el que instal·la en l’imaginari col·lectiu els dubtes i les preguntes. I aquest articulista és tant o més valuós que el primer. Un dia fa que et preguntis: I si el Sostres té raó? Llavors es quan t’enganxa; cal un gran talent per fer això. Com cal igualment un do especial per crear corrents d’opinió i nous punts de vista com ha aconseguit sovint: sense anar més lluny, la visió del conflicte catalanoespanyol actual com una guerra oberta on hi ha bons i dolents si no és seva (ja que també és un subtil divulgador de consignes partidistes) ha estat articulada clarament en la seva columna i al seu web.

El que hem perdut, bàsicament, amb la puntada de peu del diari Avui a Salvador Sostres és la gran oportunitat de veure com es consolidava un projecte periodístic únic en els nostres dies i que posa el personatge a l’alçada dels grans del mitjà de quan érem realment una cultura moderna i pionera; de Maragall, de Pla, de Xammar, de Gaziel i, sobretot, de l’increïble Verdaguer de En defensa pròpia que va definir no l’estil (que cadascú té el que té) però sí l’actitud amb què s’ha d’escriure en un diari: a mata-degolla. Altres tenen el talent i la tribuna (Monzó, per exemple) però els ha faltat l’energia, el compromís i la trempera. L’època, però, juga del cantó de Sostres i la premsa convencional va de baixa. El futur del periodisme és el blog i el diari digital i allí hi té, de moment, la batalla guanyada.

L’exemple és clar. Només la voluntat i l’ambició de definir el propi Jo, d’expressar-lo i defensar-lo amb tots els defectes i virtuts, ens podran acostar un pèl a la llibertat, individual o col·lectiva, que en el fons són la mateixa cosa. Són temps d’herois i, Sostres, la lletra mata.

3 comentaris:

  1. Benvolgut Miquel: Les teves paraules tenen tanta força que encara sento tremolar. Espero que desafiïn moltes consciències. No m'he pogut estar de dir-t'ho. Una abraçada. Remei Blanco

    ResponElimina
  2. Per mi l'Avui ha perdut molt en la seva defensa de la llibertat d'expressió prescindint de Salvador Sostres.

    ResponElimina
  3. Suposo que la llibertat d'expressió també ens permet trobar i expressar que es tracta d'un provocador pijo de mig pél, no?

    Ho dic perquè algú que provoca de forma tant gratuita com ell es mereix ben poc respecte des del meu punt de vista...

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails