omnes una manet nox

 

en el llit de mort, son pare li va llegar, no sense fer-se pregar una bona estona, el seu acordió. Michel anhelava, més que l’atrotinat i abjecte instrument, els quatre quartos que sabia que el cabronàs custodiava sota d’alguna rajola de casa. Però d’aquests calés no se’n va saber mai més res (Michel sospita que van acabar en alguna partida de cartes o en alguna casa de barrets de l’altra banda de la frontera)…

Tot això m’ho explica Michel, entre glop i glop de vi novell, mentre amenitza (o tortura, segons la compostura pròpia de cada individu) una d’aquelles festes del Beaujolais que, encabat de la verema, proliferen pels bistros i tavernes franceses. Se’ns asseu, tot suat, en una cadira esquifida d’una encara més esquifida taula; aquesta nit, Le Baron Rouge triplica l’aforament: la calor humana és intensa i humida. Quan algú obre la porta del carrer per sortir a fumar, es renova lleugerament l’oxigen i ens recordem que les nits ja flirtegen amb les temperatures negatives…

Michel, com el seu pare, és funcionari en el mastodòntic engranatge burocràtic francès, i els va tocar d’anar a províncies. I no a qualsevol província grisa i mediocre sinó a la frontera on, a més de la mitjania indefectible, hi roman l’hostilitat velada que s’hi va ancorar molt de temps enrere i encara s’hi arrapa com si fossin els musclos que, darrere nostre, una senyora eixuta extreu d’una marmita interminable. Tot és més volàtil en aquesta línea Maginot que, Michel afirma, en realitat els alemanys van aconseguir traspassar. Com? –pregunto indolent- Sí, sí –respon- mira al teu voltant… Creus que són francesos? Tan alts, tan rossos, tan cridaners… beuen vi com si fos lager… Jo no m’enganyo: Creutzwald, et sembla un nom francès? Mentre jo m’acabo l’última torrada amb l’últim bocí d’un casolà i inigualable foie mi-cuit trufat, Michel escura la copa de vi i s’aixeca de taula per executar una altra tongada de chanson, no sense abans demanar a Delphine, la mestressa, una altra ampolla.

La màxima horaciana: per a tots, la mateixa nit… Avui, Delphine ha omplert a petar Le Baron Rouge. En vetllades com aquesta, l’ornamentació parisina de parc temàtic (un pèl xarona, una pèl extemporània), la transporta realment a les postals de postguerra o a les festes ancestrals de la collita, depèn. Li agrada veure’l així; està contenta i s’obre una ampolla de Beaujolais per ella i per a la noia que l’ajuda a servir les taules. L’amaguen darrere el taulell i cada vegada que passen per darrere li etziben un bon trago, llarg i golut. Tenen la presència intimidatòria de dues matrones pageses i escupen un francès afectat que vol ser d’una finor impossible en aquest context. Les dues són, més que estan, molt grasses. Són grasses, còmicament, en la mateixa mesura i dimensions; i les diferenciem, únicament, pel color dels cabells: l’una profundament rossa i l’altra anòdinament morena.

La parròquia no para de xarrupar vi, copa darrere copa. Amb la segona botella, Delphine (galtes cada cop més enrojolades sobre la pell de mantega) em porta un magnífic Coq au vin. Poc subtil i mal presentat però suculent i carregat d’una tradició culinària secular que aquí, tan al nord, té un punt d’exòtica. La mestressa afirma que l’ha cuinat ella mateixa, que en una nit així no podia faltar un plat com aquest. Cert és que Delphine, tan lluny de les cuines acadèmiques i glamuroses de París, a la seva minúscula cuina de províncies, ens ha fet repassar els darrers mesos el complet repertori clàssic francès: el boeuf bourgignon, la blanquette, les sopes de ceba, tartines i omelettes, les amanides niçoises de veritat, els tàrtars, onglets i les pommes de terre roties, els molleaux…

Michel, després d’una altra andanada mortífera d’acordió, torna a seure a taula. Està esgotat. El vi i la seva eixordadora potència vocal fan ja d’aquesta sessió un desfermat ritual dionisíac més que un sopar de dia feiner. L’home no és pas tan llec com el seu aspecte ens podria fer pensar; té una educació de col·legi de frares i una flaca creativa que cultiva intensament; la música –diu-, la música és la meva vida. Potser Michel és un funcionari mediocre o, més probable, directament dolent i barrut, però l’ànima artística que avui ens regala el redimeix de qualsevol pecat . Per això, malgrat l’èxit de les seves interpretacions, Michel està indignat: Ho haveu vist? Aquest d’aquí al costat m’ha demanat que toqui la balalaika! –s’exclama. Òbviament, ell es deu al seu públic i tothom coreja com un sol home l’himne, talment ebris cosacs picant de mans sobre les taules… Tanta finezza capitalina, tantes hores de serenata als passejants del Sena, tanta Edith Piaf i tant Charles Trenet per acabar així, sotmès al caràcter  dels pagesots de la Moselle…

Observo llavors aquest home que Michel m’assenyala: vermell com un perdigot, la seva immensa córpora manté miraculosament l’equilibri sobre les dues potes posteriors de la cadira. M’imagino que es diu Hans i que ve de Saarlouis. És un arquetip d’individu d’aquesta terra ufana, estranya, a cavall d’aquests dos móns que semblen irreconciliables però que, amb aquesta batalla de frontera, defineixen l’antiga Europa. Hans ens mira i ens increpa en un alemany confegit amb sonores riallades;  llavors recordo la faula aquella d’Orson Welles a Mr. Arkadin, quan el gripau, aplicant la lògica de la conservació de les espècies, accedeix a creuar el riu amb l’escorpí a coll-i-bè: mentre s’ofeguen tots dos el gripau, astorat, demana explicacions a l’escorpí: És el meu caràcter, és l’única excusa que pot articular.

El caràcter, això que ara se’n diu ADN, deu ser el que fa que Hans cridi una Delphine que ja va més torta que un cep posant en perill la integritat dels parroquians en èxtasi etílic d’hectòlitres de beaujolais i li demani, entre el soroll i la disbauxa, després d’haver fet cafè, copa i puro, una descomunal weissbier que libarà amb profunda satisfacció.

I el caràcter deu ser el que fa que Hans, divertit i eufòric, commini Michel a fer un bis de balalaika.

que el món sigui sempre dels aficionats…