5.12.11

Exili al carrer Major

Exile_Song-224x300 Companys, això s’acaba. I no us sorprendrà si us dic que, quan el vaixell s’enfonsi, qui estigui sobre la coberta tindrà més opcions de sobreviure que no pas les rates que campin per la bodega. Hi ha dues mesures profilàctiques bàsiques que es poden adoptar. La primera i més important és procurar-nos una mort digna i un cadàver exquisit, que només faltaria que féssim el ridícul quan ens cantin les absoltes. Una bona mortalla, que parlant pla vol dir un somriure ben planxat i no perdre ni l’elegància ni la serenitat fins que ens arribi l’hora. La segona, si volem tenir alguna opció de renéixer de les cendres, és empaquetar-les curosament i fotre’ls-hi una puntada que les enviï ben lluny. Això vol dir que n’hi haurà d’haver uns quants que se sacrifiquin, armin una arqueta de Noè i que s’exiliïn. N’hi ha que ja fa temps, i no per cap sentit especial de previsió sinó per la pura inèrcia de les coses, vivim el nostre particular desterro verdaguerià. Som aquells fantasmes de les quatre barres dels que parlàvem l’altre dia: això de la fuga de cervells és un eufemisme per no dir fuga d’ectoplasmes, que és el veritable fenomen paranormal que xucla la sang pàtria. La pàtria zombi.
I malgrat tot, a vegades n’hi ha que suporten la maltempsada. Són comunitats sòlides, encara que potser no ho aparentin, i de relacions ben teixides. Illes, sovint. E., el guanche, per exemple, tot i les penúries que han passat les Canàries preturístiques, només ha sortit de Tenerife tres cops: per treballar sota els vessants nevats d’Annaba, a Algèria, on va fer quatre quartos amb els que es va casar i va poder fer un viatge de noces a Sitges (on diu que hi va anar per veure homosexuals) i a Salou (per veure manyos). L’altre cop no es pot explicar, però es diu que va arribar amb uns amics a la costa alacantina i encara riu ara perquè ells, els valencians, els titllaven de moros. Però la gent d’aquí sap d’on ve i què és. Com a la Nova Orleans de Tremé, aquesta gran sèrie on a la superfície no hi passa res perquè la destrucció física del Katrina és infinitament més lleu que la destrucció de les cadenes de transmissió de les tradicions seculars i la tensió moral que genera la temptació de l’exili.
Per a nosaltres no és res nou. Sense adonar-nos-en i jugant jugant, que és com s’aprenen de debò les coses, tenim un màster de la polla en exilis: la meitat del país són exiliats físics i l’altra meitat exiliats mentals. És més, hi ha molta carn repatriada i heretada per via seminal que encara espera que torni l’esperit que se’ls va exiliar entre l’any 36 i l’any 39. I els exilis, i a fe de déu que sé del pa que s’hi dóna, sempre són concèntrics. Hi ha una fase originària on alguna cosa es trenca; una crisi de confiança amb l’entorn que, com una infidelitat conjugal, arrasa amb tot. És quan l’individu se separa de la seva tradició, la família es vaporitza i poc a poc se li van fonent els hipervincles. A partir d’aquí ja poc importa quedar-se o anar-se’n, viure cinquanta anys en un lloc o vagar pel món tota la vida. 

Article publicat a delCamp.cat el 5 de desembre de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts with Thumbnails
S'ha produït un error en aquest gadget