13.2.12

#Visca!

 

Cu-Cut(1905)Ara podríem fer un d’aquells exercicis magnífics consistents en establir un paral·lelisme agafat per les puntes dels pèls de les gònades entre un fet luctuós de l’actualitat i algun esdeveniment històric de marcada rellevància. És una tècnica molt comuna en l’articulisme nostrat, que està molt bé i té la doble virtut d’il·lustrar la ignorància de l’aqueferada plebs al mateix temps que l’autor té (la) barra lliure per desplegar la seva sapiència i erudició adquirides a la Viquipèdia. Podríem, deia, fer un exercici d’aquestes característiques. I ho farem.

Resulta que estàvem fent el cafè E., el guanche, i un servidor tot assistint impàvids al festival dels disbarats que se succeïen a la pantalleta del mòbil arran de la santa indignació hispànica que provocà la sentència condemnatòria del TAS contra el corredor de Fórmula 1 Alberto Contador. Bé, en realitat, estava jo enganxat al Twitter –que E. no ho entén, això del Twitter, i només disposa d’un compte de Facebook en desús que li va fer fer la seva filla petita i d’un atrotinat nokia dels de closca– i li anava comentant els creixents graus d’ignició popular que culminaren amb la ja famosa paròdia dels guinyols francesos del Canal Plus. Llavors E., que com ja sabeu és molt sensible al greuge colonial, m’ho va deixar anar: “És poc probable perquè vosaltres també sou espanyols, però si aquest gag s’hagués emès per TV3, ja l’haurien tancat. Amb els francesos, perquè no poden”. En un primer moment ho vaig trobar exagerat. A més a més, ¿com vols que algú digui de tancar la televisió pública nacional? És inconcebible! Després se’m va fer la llum i vaig pensar en els Fets del ¡Cu-cut!, aquell divertit episodi on no és difícil veure-hi la gènesi del merder identitari que tenim ara i que és el lloc comú on s’ha d’anar a raure quan toca parlar d’humor i llibertat d’expressió. En aquella ocasió –resumint l’historieta– tot va esclatar per un dibuix –que, francament, tampoc feia tanta gràcia– del ninotaire Junceda on s’insinuava que l’Exèrcit espanyol no guanyava ni al parxís. El context proper era la pèrdua de Cuba i la victòria electoral de la Lliga Regionalista, que era com un partit dels d’ara que mana molt i també tenia un diari, en aquest cas La Veu de Catalunya. El còctel de circumstàncies es veu que era indigerible pels destacaments militars de Barcelona i un parell de centenars d’oficials van decidir assaltar les dues redaccions –la de la Veu i la del Cu-cut–, tirar-ne mobles i papers per la finestra i calar-hi foc. Missatge: amb l’Exèrcit, poca broma. Moraleha històrica: ara els soldats de l’Imperi són la fabulosa armada d’esportistes impol·luts però són igual d’intocables. Encabat, els oficials van passejar-se una estona per les Rambles per cridar uns quants vivaspanyes i es van trobar amb els quatre catalans exaltats de sempre que van considerar que no s’havia de deixar passar la humiliació. En van sortir, esclar, malparats. M’he documentat molt a fons per escriure aquest article; fins i tot he consultat l’hemeroteca del meu diari de capçalera, La Vanguardia, que retrata com van acabar dos d’aquests valents:

“...Al pasar los oficiales por la Rambla, donde había acudido numeroso gentío, hubo que lamentar varias colisiones; en una de ellas, en la Rambla de los estudios, resultó herido en la cabeza, de un sablazo, un paisano llamado don Pedro Manyá, al parecer de pronóstico grave, recibiendo después otra herida en el dedo anular. También resultó herido en un ojo, Miguel Casaderrius. Durante estos sucesos se profirieron diversos gritos, que respondían al estado de ánimo de los que en ellos intervinieron. Excusado es decir cuán profundamente lamentamos lo ocurrido.”

És molt emocionant que el redactor lamenti l’altercat tot i que al principi de la crònica deixés ben clar que els Governadors Civil i Militar van cridar a la calma i a la prudència (hahaha!) com si no anés amb ells, cosa que més tard es va desmentir quan el Congrés va aprovar la Llei de Jurisdiccions que donava ple suport a l’Exèrcit i que va ser l’inici de la Solidaritat (aix!) Catalana. I tal.

Però els herois d’aquest incident no són el dit d’en Manyà i l’ull d’en Casaderrius, no senyor. Aquell vespre del dissabte 25 de novembre de 1905 s’estrenava una mica més avall, al Teatre Romea, Les garses, una altra llauna ibseniana d’aquelles que escrivia l’il·lustre dramaturg Ignasi Iglesias, de Sant Andreu del Palomar. Explica Xammar en les seves memòries que, en sentir el xivarri que venia de les Rambles, el públic, que omplia la sala, va abandonar la representació per anar a veure què cony passava i quan, una hora més tard, es va cansar de l’espectacle outdoor va tornar amb els cors inflamats però civilitzadament al teatre perquè es reprengués la funció. En l’última frase de Les garses, que era una apologia del treball i l’austeritat en el sí d’una família a qui li havia tocat la rifa i havia emprès una vida dissoluta al Luz de Gas, el patriarca cridava un “¡Visca el Treball!” que volia ser una espècie de redempció de la disbauxa. El respectable, calent però contingut després dels fets de les Rambles, no es va poder aguantar més i aixecant-se de les butaques va començar a cridar exaltat: “¡Visca el Treball! ¡Visca el Treball!”. És fàcil d’imaginar que sí en comptes de “treball” Iglesias hagués escrit “¡Visca el cogombres!” els espectadors d’aquelles garses de 1905 ho haurien bramat igualment, tal com venien; perquè portem gravat amb ferro roent a l’ADN que quan es proclama un “Visca!” més o menys patriòtic s’ha de respondre, encara que sigui torçant una mica el coll i deixant que s’enganxi una mica la paraula entre les dents i el paladar.

Ignasi Iglesias, el modernista, emocionat, va pujar a l’escenari per agrair els aplaudiments que no cessaven. Va proferir un altre poderós “¡Visca el Treball!” al qual la gent–que no volia sortir del teatre– li va contestar amb la mateixa consigna, una vegada darrere l’altra. I allà dins, tots junts, es van sentir amos del seu destí col·lectiu. Aquella nit van fer tard a dormir.

 

Article publicat a delCamp.cat el 13 de febrer de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts with Thumbnails
S'ha produït un error en aquest gadget