Hola, amics.

Me'n vaig a Wordpress. Perquè vull.

http://avuiesparlademi.wordpress.com/

Fins una altra.

#Visca!

 

Ara podríem fer un d’aquells exercicis magnífics consistents en establir un paral·lelisme agafat per les puntes dels pèls de les gònades entre un fet luctuós de l’actualitat i algun esdeveniment històric de marcada rellevància. És una tècnica molt comuna en l’articulisme nostrat, que està molt bé i té la doble virtut d’il·lustrar la ignorància de l’aqueferada plebs al mateix temps que l’autor té (la) barra lliure per desplegar la seva sapiència i erudició adquirides a la Viquipèdia. Podríem, deia, fer un exercici d’aquestes característiques. I ho farem.

Resulta que estàvem fent el cafè E., el guanche, i un servidor tot assistint impàvids al festival dels disbarats que se succeïen a la pantalleta del mòbil arran de la santa indignació hispànica que provocà la sentència condemnatòria del TAS contra el corredor de Fórmula 1 Alberto Contador. Bé, en realitat, estava jo enganxat al Twitter –que E. no ho entén, això del Twitter, i només disposa d’un compte de Facebook en desús que li va fer fer la seva filla petita i d’un atrotinat nokia dels de closca– i li anava comentant els creixents graus d’ignició popular que culminaren amb la ja famosa paròdia dels guinyols francesos del Canal Plus. Llavors E., que com ja sabeu és molt sensible al greuge colonial, m’ho va deixar anar: “És poc probable perquè vosaltres també sou espanyols, però si aquest gag s’hagués emès per TV3, ja l’haurien tancat. Amb els francesos, perquè no poden”. En un primer moment ho vaig trobar exagerat. A més a més, ¿com vols que algú digui de tancar la televisió pública nacional? És inconcebible! Després se’m va fer la llum i vaig pensar en els Fets del ¡Cu-cut!, aquell divertit episodi on no és difícil veure-hi la gènesi del merder identitari que tenim ara i que és el lloc comú on s’ha d’anar a raure quan toca parlar d’humor i llibertat d’expressió. En aquella ocasió –resumint l’historieta– tot va esclatar per un dibuix –que, francament, tampoc feia tanta gràcia– del ninotaire Junceda on s’insinuava que l’Exèrcit espanyol no guanyava ni al parxís. El context proper era la pèrdua de Cuba i la victòria electoral de la Lliga Regionalista, que era com un partit dels d’ara que mana molt i també tenia un diari, en aquest cas La Veu de Catalunya. El còctel de circumstàncies es veu que era indigerible pels destacaments militars de Barcelona i un parell de centenars d’oficials van decidir assaltar les dues redaccions –la de la Veu i la del Cu-cut–, tirar-ne mobles i papers per la finestra i calar-hi foc. Missatge: amb l’Exèrcit, poca broma. Moraleha històrica: ara els soldats de l’Imperi són la fabulosa armada d’esportistes impol·luts però són igual d’intocables. Encabat, els oficials van passejar-se una estona per les Rambles per cridar uns quants vivaspanyes i es van trobar amb els quatre catalans exaltats de sempre que van considerar que no s’havia de deixar passar la humiliació. En van sortir, esclar, malparats. M’he documentat molt a fons per escriure aquest article; fins i tot he consultat l’hemeroteca del meu diari de capçalera, La Vanguardia, que retrata com van acabar dos d’aquests valents:

“...Al pasar los oficiales por la Rambla, donde había acudido numeroso gentío, hubo que lamentar varias colisiones; en una de ellas, en la Rambla de los estudios, resultó herido en la cabeza, de un sablazo, un paisano llamado don Pedro Manyá, al parecer de pronóstico grave, recibiendo después otra herida en el dedo anular. También resultó herido en un ojo, Miguel Casaderrius. Durante estos sucesos se profirieron diversos gritos, que respondían al estado de ánimo de los que en ellos intervinieron. Excusado es decir cuán profundamente lamentamos lo ocurrido.”

És molt emocionant que el redactor lamenti l’altercat tot i que al principi de la crònica deixés ben clar que els Governadors Civil i Militar van cridar a la calma i a la prudència (hahaha!) com si no anés amb ells, cosa que més tard es va desmentir quan el Congrés va aprovar la Llei de Jurisdiccions que donava ple suport a l’Exèrcit i que va ser l’inici de la Solidaritat (aix!) Catalana. I tal.

Però els herois d’aquest incident no són el dit d’en Manyà i l’ull d’en Casaderrius, no senyor. Aquell vespre del dissabte 25 de novembre de 1905 s’estrenava una mica més avall, al Teatre Romea, Les garses, una altra llauna ibseniana d’aquelles que escrivia l’il·lustre dramaturg Ignasi Iglesias, de Sant Andreu del Palomar. Explica Xammar en les seves memòries que, en sentir el xivarri que venia de les Rambles, el públic, que omplia la sala, va abandonar la representació per anar a veure què cony passava i quan, una hora més tard, es va cansar de l’espectacle outdoor va tornar amb els cors inflamats però civilitzadament al teatre perquè es reprengués la funció. En l’última frase de Les garses, que era una apologia del treball i l’austeritat en el sí d’una família a qui li havia tocat la rifa i havia emprès una vida dissoluta al Luz de Gas, el patriarca cridava un “¡Visca el Treball!” que volia ser una espècie de redempció de la disbauxa. El respectable, calent però contingut després dels fets de les Rambles, no es va poder aguantar més i aixecant-se de les butaques va començar a cridar exaltat: “¡Visca el Treball! ¡Visca el Treball!”. És fàcil d’imaginar que sí en comptes de “treball” Iglesias hagués escrit “¡Visca el cogombres!” els espectadors d’aquelles garses de 1905 ho haurien bramat igualment, tal com venien; perquè portem gravat amb ferro roent a l’ADN que quan es proclama un “Visca!” més o menys patriòtic s’ha de respondre, encara que sigui torçant una mica el coll i deixant que s’enganxi una mica la paraula entre les dents i el paladar.

Ignasi Iglesias, el modernista, emocionat, va pujar a l’escenari per agrair els aplaudiments que no cessaven. Va proferir un altre poderós “¡Visca el Treball!” al qual la gent–que no volia sortir del teatre– li va contestar amb la mateixa consigna, una vegada darrere l’altra. I allà dins, tots junts, es van sentir amos del seu destí col·lectiu. Aquella nit van fer tard a dormir.

 

Article publicat a delCamp.cat el 13 de febrer de 2012

Cerqueu la dona

 

La primera: Nafissatou Diallo. No hem oblidat, deessa de banús, la teva insubornable croada contra Strauss-Kahn, el rostre pèrfid del capitalisme i, per si no n’hi hagués prou amb això, francès. I a més, sabem que tard o d’hora faràs cap a Hollywood. Potser t’encarnarà Queen Latifah o faran que Halle Berry s’engreixi uns quilets, encara que a mi em faria gràcia que el paper fos per a Khandi Alexander. Tant se val, tu seràs l’estrella, estimada Nafi i no pas aquell porc gavatxo. Un altre cop el somni americà deixarà ben palès que cap veu, per esquifida que sigui, no li és estranya a la Justícia. Que no vas haver de fugir de la barbàrie de l’ablació a la teva Guinea nadiua per quedar atrapada en la hipocresia del totalitarisme NeoCon.

La nostra: l’entranyable Julita Cuquerella Gamboa, amb aquest nom deliciós, ple de promeses pedràlbiques. Ens vas arribar al cor amb aquelles delicades postil·les que inseries al final dels e-mails al gendríssim Duc de Palma, a qui feies de “personal assistant”. T’imaginem tocada i posada, a la tramoia del gran empresari, movent vetes i fils: ara quadrant la caixa, ara quadrant l’agenda; ara quadrant el cercle virtuós que de tanta força centrífuga sempre acabava desembocant a Belize. Ai, Julita! Quina llàstima que no haguem sabut més de tu; veure’t en el dia a dia, fotocopiant tiquets o arxivant factures en un serial de TV3. Però, pobretes, diuen que totes les dones properes a l’olímpic heroi de l’handbol espanyol queden sumides en una tristíssima amnèsia. Què hi farem.

I l’estrella: Domnica Cemortan, la simpàtica i lúcida romanesa. L’única que té els pebrots de considerar el capità Francesco Schettino com el que és realment: un heroi (aquest de veritat) i un exemple per aquests temps convulsos. Ara no cal que diguis res, Domnica, quan s’apaguin els flaixos ja ens explicaràs, amb calma, aquesta gran història del vaixell de l’amor. De com s’enfonsà la gran metàfora en nom de la passió.

Al capdavall, la Nafissatou, la Julita i la Domnica són la mateixa persona. Grans dones que ens recorden que, malgrat la propaganda i la falsa il·lusió del progrés, aquest continua sent un món d’homes, fet i grapejat i marejat per mascles. Que, per tant, per veure el trellat de qualsevol merder és vigent la màxima clàssica del cherchez la femme. I que, mentre les dones no tinguin l’oportunitat real de manar i cagar-la, potser queda alguna esperança.

I, per acabar l’al·legat, podríem preguntar-nos qui és la dona rere el nostre petit i domèstic univers que es descompon: si és que n’hi ha alguna sota la divertida col d’INNOVA; o podríem tenir un record per l’ínclita Carmen Chacón o fins i tot podríem caure en la inacceptable pedanteria de treure el santcristo gros de la Justícia, amb les balancetes, la bena als ulls i tota la parafernàlia. Però la dona que em ve al cap és la meva àvia, que era una dona pràctica i de la terra. Semblava que estava a l’ombra de tots però en realitat sempre anava una mica per davant. Quan miraven de vendre-li sopars de duro, treia el colze, dibuixava mig somriure i deixava anar: “Por aquí!” Va morir fa uns anys, en començar la crisi. Encara avui no sé ben bé a què es devia referir.

 

Article publicat a delCamp.cat el 24 de gener de 2012

L’home que xiuxiuejava a les cabres

 

Hi ha el tema de les cabres. Secularment, l’Any Nou començava a l’illa dels guanches no pas amb el solstici d’hivern tal com el fem començar nosaltres sinó amb el d’estiu. I cada matí de Sant Joan, per celebrar-ho, els pastors baixaven els ramats de les valls a les platges de sorra negra per fer que les cabres es banyessin al mar, tot i no agradar-los massa la immersió forçosa. El baño de las cabras és una tradició que sembla ser que perviu. Segons interpretacions modernes, la finalitat última d’aquest ritual de purificació era potenciar la fertilitat del bestiar i d’aquesta manera conservar intacta la raça autòctona. Però tothom amb dos dits de seny i la pertinent ració de ciència infusa veu que es tracta un acte d’amor i reverència, un homenatge a l’animal sagrat i veritable mestressa d’aquests paratges. La cabra nacional ha esdevingut un tresor genètic no contaminat per la brucel·losi (la temible febre de malta) que va infectar tots els ramats europeus i en va condemnar la llet per sempre més a la castració bacteriològica de la pasteurització. Els formatges de llet de cabra canaris són els únics de la UE que estan oficialment exempts de patir aquest trauma que pot convertir una menja en un tros de suro.

Com resa la saviesa popular, té collons la vaca: ara, gràcies a aquest ben merescut privilegi de l’exempció, l’orgullosa cabra canària, tossuda com una mula, s’ha entestat en què la seva llet guanyi any sí, any també, el World Cheese Award, plantejant la paradoxa que en un país que intenta mantenir el monocultiu del turisme colonial amb un 30% d’atur, la indústria més exportable i prestigiosa internacionalment tingui asseguda al capdamunt del consell d’administració una cabra. La mateixa cabra que pasturava tranquil·lament per aquí fa cent i dos-cents i quatre-cents i vuit-cents anys.

I tenen encara més mèrit perquè malgrat que els seus co-habitants humans continuen amb la dèria universal dels Riojas i Riberas, les primitives i constants cabres nacionals han decidit tirar pel dret i garantir la pervivència de varietats de raïm prefil·loxèriques genuïnes i idiosincràtiques. A saber: Listán, Gual, Vijariego, Verdello, Malvasía, Baboso, Marmajuelo, Tintilla, Negramoll. I, vés per on, l’escassa producció vitivinícola de les nostres amigues les cabres es ven gairebé tota a l’estranger.

N’hi haurà que diran que les cabres són agrestes, antipàtiques i displicents. Altres les titllaran d’autàrquiques, proteccionistes i carlines. O nacionalistes! I potser s’hauran de barallar amb les cabres ibèriques i es faran una mica de pupa i vés a saber qui en sortirà més ben parat. Però ara, quan van maldades, seran les que treuran les castanyes del foc. Perquè ja se sap que la cabra rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

 

Article publicat a delCamp.cat el 18 de gener de 2012

Literatura

 

“Heyst was not conscious of either friends or of enemies. It was the very
essence of his life to be a solitary achievement, accomplished not by
hermit-like withdrawal with its silence and immobility, but by a system
of restless wandering, by the detachment of an impermanent dweller
amongst changing scenes. In this scheme he had perceived the means of
passing through life without suffering and almost without a single care
in the world -invulnerable because elusive.”

Joseph Conrad, Victory: an island tale

 

Això és el millor que he llegit en un llibre. I puc perdre hores incomptables en viatjar d’una paraula a una altra, assaborint-les; mirant de no aturar-me mai en cap.

Els sis dies de Humboldt

 

“Sovint, als vespres, mentre navegàvem pel Rin, l’interrogava...”

Alexander von Humboldt

 

Tot devia començar aquí, fa uns dos-cents anys. Bé, potser uns quants més: al temps heroic d’aquells alemanys romàntics i il·lustrats, imbuïts de revolució i grandesa, que un dia van decidir de tornar-nos Europa als que l’havíem parit i abandonat posteriorment als peus de la barbàrie. Desmesurats, perillosos, dèspotes. Sense gota d’ironia. Però generosos. Goethe, Schiller, Hölderlin. I el berlinès Humboldt amb vint i pocs anys lliscant pel Rin cap a Rotterdam, amb París bullint a l’esquerra i amb Londres entre boires (que ara ja no sembla cap tòpic) a l’horitzó. Allò tan famós del Directori. Fantasiejava amb paratges llunyans i exòtics; amb els Mars del Sud, amb les Amèriques. Impossibles històries naturals. Milers de pedres i muntanyes per mesurar i milions de plantes i flors per positivar. Per cada Orinoco pel que preguntava, neguitós, Georg Forster, mentor, li responia amb un Amazones. Darrera de cada meravella n’hi havia una de més gran. I abans de totes una porta entre la vella Europa i tot un món per explorar: aquell màgic cim perdut enmig de l’Atlàntic que Forster li descrivia amb tan detallada admiració.

Anys més tard, el gran viatge fundacional d’Alexander von Humboldt i Aimé Bonpland, el seu inseparable company francès, els va dur a Tenerife. Una estada frenètica de sis dies que els serviren d’avantsala als prodigis naturals que més tard els destarotarien. Sis dies que sempre han quedat enfosquits al Kosmos, l’obra magna i oficial que recull totes les observacions fetes pel naturalista en els seus periples, però que ara s’il·luminen arran de la recent descoberta d’un dels Tagebüche (quaderns de viatge) que Humboldt va omplir de notes a l’illa. Els n’ofereixo uns deliciosos extractes:

Dia 1: “El matí del dinou de juny de 1799 hem atracat a la rada de Santa Cruz. Bonpland em mira d’una manera estranya: entre complagut i astorat pel meu entusiasme. Li he hagut d’explicar que des que era ben jove he somiat en trepitjar aquesta illa i que el meu desig encara va créixer més després del meu viatge amb Georg Forster, que deia que el temps que havia passat a Tenerife li havia resultat tan encantador com la seva estada tahitiana. Hem de catalogar moltes espècies.”

Dia 2: “Forster em va escriure cartes. D’una li vaig prometre no obrir-la fins que no ens ensenyoríssim del pic; amb una altra hem contactat col·legues seus a la Societat [il·legible] que ens han facilitat mitjans i guies aborígens per afrontar l’ascensió. Segons Bonpland, la gent d’aquí, guanches l’origen dels quals es perd en la nit dels temps, no puja al volcà: és un esforç imponent per una recompensa nul·la. No entenen la nostra dèria. Demà anirem d’excursió!”

Dia 3: “Un sol camí du al volcà. És el que van seguir mossèn Feuillée, Borda, M. Labillardière, Barrow i tants d’altres que no s’han pogut estar massa temps a l’illa. (...) el país és tan abrupte que s’han de seguir els guies per força; per tot arreu no es veu res que no hagin vist els altres viatgers. (...) A la vall de l’Orotava visitem, com ens va dir Forster, el Drago mil·lenari. Fa basarda pensar que aquest arbre tan majestuós ja era aquí en temps d’Aristòtil. Bonpland, com a botànic, ha quedat impressionat amb la magnitud de la soca. L’ha estat mesurant amb delit tot el matí. Jo he mesurat la posició solar amb el sextant Ramsden, al peu de la muntanya. (...) Al vespre ja érem al refugi i demà a l’alba farem el cim.”

Dia 4: “Després d’esmorzar els excel·lents fruits d’aquesta terra estranya, Bonpland i jo, tots dos sols, hem assolit el pic del Teide, com en diuen els guanches en la seva llengua primitiva. Ens han fet entendre que no ens esperarien, que tenien horts i ramats per atendre o alguna cosa per l’estil. Posseïts per l’entusiasme de les meravelles promeses, però, no n’hem fet cabal i els hem despatxat amb quatre peces de plata i un somriure beatífic. (...) Quan el sol ha despuntat per la banda de llevant se’ns ha desplegat sota els peus una visió extraordinària: un mar de núvols per aquí, unes illes amollades capritxosament per allà, la costa de l’Àfrica encara més enllà i l’oceà que tot ho envolta. I als camps i a les viles, amb prou feines apreciables, aquells homenets menuts feinejant absorts com formiguetes, d’esquena a tot aquest espectacle que la Natura els brinda des de temps immemorials. (...) Colze a colze amb l’amic Aimé, l’albada ha estat un instant emocionant i irrepetible. (...) Hem estat la resta de dia estudiant i mesurant roques i plantes; a l’hora de sopar Bonpland ha obert una ampolla de xampany que havia portat per a l’ocasió i jo he obert la carta de Forster. Quina ha estat la nostra sorpresa quan ens adonem que el bo del Georg no havia estat mai a Tenerife, sinó que s’havia confós amb l’illa de Madeira! Hahaha, encara riem ara! (...) Entre el xampany, els riures, i que se’ns ha fet tard hem acordat amb Bonpland de fer una nit més de bivac; fa fred i, molt assenyadament, també hem dit de compartir la calor dels cossos.”

Dia 5: “Ens hem llevat harmoniosos i amb els esperits reconstituïts; estem preparats per afrontar la travessia. Després de baixar del volcà, hem fet un volt pels paisatges inhòspits del sud de l’illa per prendre més notes sobre el terreny. Però ens n’hem desdit ràpid: no en teníem gaire ganes. (...) fins i tot ens hem capbussat (despullats per no tacar-nos les levites de salnitre) vora els penya-segats gegants! Encabat, després de dinar, hem reprès la marxa cap al nord.”

Dia 6: “Hem embarcat rumb a l’oest. Crec que aquí he trobat la resposta definitiva a un dilema que sempre m’havia inquietat: ¿perquè l’aire humit de la mar està sempre més fresc que l’aire sec de la terra? També crec que aquí a Tenerife he passat els dies més plens de deliciosa joia i gaudi de la meva vida, els moments més plaents. (...) La meva imaginació romandrà per molts anys encara massa encesa per reconstruir una imatge de conjunt que no sigui incompleta, i que permeti a altres compartir una part de l’alegria que aquesta gran i tan dolça i suau naturalesa ens reserva. (...) Hem deixat enrere tots aquests indígenes, indiferents, atribolats amb la festa del solstici d’estiu, que els colons d’aquí en diuen de Sant Joan.”

I així va començar la nostra modernitat. Així els amics alemanys i francesos van conquerir la terra. Dispensin que m’hagi estès tant: calia que tinguessin clar amb qui ens les havem.

 

Article publicat a delCamp.cat el 21 de desembre de 2011

Exili al carrer Major

 Companys, això s’acaba. I no us sorprendrà si us dic que, quan el vaixell s’enfonsi, qui estigui sobre la coberta tindrà més opcions de sobreviure que no pas les rates que campin per la bodega. Hi ha dues mesures profilàctiques bàsiques que es poden adoptar. La primera i més important és procurar-nos una mort digna i un cadàver exquisit, que només faltaria que féssim el ridícul quan ens cantin les absoltes. Una bona mortalla, que parlant pla vol dir un somriure ben planxat i no perdre ni l’elegància ni la serenitat fins que ens arribi l’hora. La segona, si volem tenir alguna opció de renéixer de les cendres, és empaquetar-les curosament i fotre’ls-hi una puntada que les enviï ben lluny. Això vol dir que n’hi haurà d’haver uns quants que se sacrifiquin, armin una arqueta de Noè i que s’exiliïn. N’hi ha que ja fa temps, i no per cap sentit especial de previsió sinó per la pura inèrcia de les coses, vivim el nostre particular desterro verdaguerià. Som aquells fantasmes de les quatre barres dels que parlàvem l’altre dia: això de la fuga de cervells és un eufemisme per no dir fuga d’ectoplasmes, que és el veritable fenomen paranormal que xucla la sang pàtria. La pàtria zombi.

I malgrat tot, a vegades n’hi ha que suporten la maltempsada. Són comunitats sòlides, encara que potser no ho aparentin, i de relacions ben teixides. Illes, sovint. E., el guanche, per exemple, tot i les penúries que han passat les Canàries preturístiques, només ha sortit de Tenerife tres cops: per treballar sota els vessants nevats d’Annaba, a Algèria, on va fer quatre quartos amb els que es va casar i va poder fer un viatge de noces a Sitges (on diu que hi va anar per veure homosexuals) i a Salou (per veure manyos). L’altre cop no es pot explicar, però es diu que va arribar amb uns amics a la costa alacantina i encara riu ara perquè ells, els valencians, els titllaven de moros. Però la gent d’aquí sap d’on ve i què és. Com a la Nova Orleans de Tremé, aquesta gran sèrie on a la superfície no hi passa res perquè la destrucció física del Katrina és infinitament més lleu que la destrucció de les cadenes de transmissió de les tradicions seculars i la tensió moral que genera la temptació de l’exili.

Per a nosaltres no és res nou. Sense adonar-nos-en i jugant jugant, que és com s’aprenen de debò les coses, tenim un màster de la polla en exilis: la meitat del país són exiliats físics i l’altra meitat exiliats mentals. És més, hi ha molta carn repatriada i heretada per via seminal que encara espera que torni l’esperit que se’ls va exiliar entre l’any 36 i l’any 39. I els exilis, i a fe de déu que sé del pa que s’hi dóna, sempre són concèntrics. Hi ha una fase originària on alguna cosa es trenca; una crisi de confiança amb l’entorn que, com una infidelitat conjugal, arrasa amb tot. És quan l’individu se separa de la seva tradició, la família es vaporitza i poc a poc se li van fonent els hipervincles. A partir d’aquí ja poc importa quedar-se o anar-se’n, viure cinquanta anys en un lloc o vagar pel món tota la vida. 

Article publicat a delCamp.cat el 5 de desembre de 2011