Els sis dies de Humboldt

 

“Sovint, als vespres, mentre navegàvem pel Rin, l’interrogava...”

Alexander von Humboldt

 

Tot devia començar aquí, fa uns dos-cents anys. Bé, potser uns quants més: al temps heroic d’aquells alemanys romàntics i il·lustrats, imbuïts de revolució i grandesa, que un dia van decidir de tornar-nos Europa als que l’havíem parit i abandonat posteriorment als peus de la barbàrie. Desmesurats, perillosos, dèspotes. Sense gota d’ironia. Però generosos. Goethe, Schiller, Hölderlin. I el berlinès Humboldt amb vint i pocs anys lliscant pel Rin cap a Rotterdam, amb París bullint a l’esquerra i amb Londres entre boires (que ara ja no sembla cap tòpic) a l’horitzó. Allò tan famós del Directori. Fantasiejava amb paratges llunyans i exòtics; amb els Mars del Sud, amb les Amèriques. Impossibles històries naturals. Milers de pedres i muntanyes per mesurar i milions de plantes i flors per positivar. Per cada Orinoco pel que preguntava, neguitós, Georg Forster, mentor, li responia amb un Amazones. Darrera de cada meravella n’hi havia una de més gran. I abans de totes una porta entre la vella Europa i tot un món per explorar: aquell màgic cim perdut enmig de l’Atlàntic que Forster li descrivia amb tan detallada admiració.

Anys més tard, el gran viatge fundacional d’Alexander von Humboldt i Aimé Bonpland, el seu inseparable company francès, els va dur a Tenerife. Una estada frenètica de sis dies que els serviren d’avantsala als prodigis naturals que més tard els destarotarien. Sis dies que sempre han quedat enfosquits al Kosmos, l’obra magna i oficial que recull totes les observacions fetes pel naturalista en els seus periples, però que ara s’il·luminen arran de la recent descoberta d’un dels Tagebüche (quaderns de viatge) que Humboldt va omplir de notes a l’illa. Els n’ofereixo uns deliciosos extractes:

Dia 1: “El matí del dinou de juny de 1799 hem atracat a la rada de Santa Cruz. Bonpland em mira d’una manera estranya: entre complagut i astorat pel meu entusiasme. Li he hagut d’explicar que des que era ben jove he somiat en trepitjar aquesta illa i que el meu desig encara va créixer més després del meu viatge amb Georg Forster, que deia que el temps que havia passat a Tenerife li havia resultat tan encantador com la seva estada tahitiana. Hem de catalogar moltes espècies.”

Dia 2: “Forster em va escriure cartes. D’una li vaig prometre no obrir-la fins que no ens ensenyoríssim del pic; amb una altra hem contactat col·legues seus a la Societat [il·legible] que ens han facilitat mitjans i guies aborígens per afrontar l’ascensió. Segons Bonpland, la gent d’aquí, guanches l’origen dels quals es perd en la nit dels temps, no puja al volcà: és un esforç imponent per una recompensa nul·la. No entenen la nostra dèria. Demà anirem d’excursió!”

Dia 3: “Un sol camí du al volcà. És el que van seguir mossèn Feuillée, Borda, M. Labillardière, Barrow i tants d’altres que no s’han pogut estar massa temps a l’illa. (...) el país és tan abrupte que s’han de seguir els guies per força; per tot arreu no es veu res que no hagin vist els altres viatgers. (...) A la vall de l’Orotava visitem, com ens va dir Forster, el Drago mil·lenari. Fa basarda pensar que aquest arbre tan majestuós ja era aquí en temps d’Aristòtil. Bonpland, com a botànic, ha quedat impressionat amb la magnitud de la soca. L’ha estat mesurant amb delit tot el matí. Jo he mesurat la posició solar amb el sextant Ramsden, al peu de la muntanya. (...) Al vespre ja érem al refugi i demà a l’alba farem el cim.”

Dia 4: “Després d’esmorzar els excel·lents fruits d’aquesta terra estranya, Bonpland i jo, tots dos sols, hem assolit el pic del Teide, com en diuen els guanches en la seva llengua primitiva. Ens han fet entendre que no ens esperarien, que tenien horts i ramats per atendre o alguna cosa per l’estil. Posseïts per l’entusiasme de les meravelles promeses, però, no n’hem fet cabal i els hem despatxat amb quatre peces de plata i un somriure beatífic. (...) Quan el sol ha despuntat per la banda de llevant se’ns ha desplegat sota els peus una visió extraordinària: un mar de núvols per aquí, unes illes amollades capritxosament per allà, la costa de l’Àfrica encara més enllà i l’oceà que tot ho envolta. I als camps i a les viles, amb prou feines apreciables, aquells homenets menuts feinejant absorts com formiguetes, d’esquena a tot aquest espectacle que la Natura els brinda des de temps immemorials. (...) Colze a colze amb l’amic Aimé, l’albada ha estat un instant emocionant i irrepetible. (...) Hem estat la resta de dia estudiant i mesurant roques i plantes; a l’hora de sopar Bonpland ha obert una ampolla de xampany que havia portat per a l’ocasió i jo he obert la carta de Forster. Quina ha estat la nostra sorpresa quan ens adonem que el bo del Georg no havia estat mai a Tenerife, sinó que s’havia confós amb l’illa de Madeira! Hahaha, encara riem ara! (...) Entre el xampany, els riures, i que se’ns ha fet tard hem acordat amb Bonpland de fer una nit més de bivac; fa fred i, molt assenyadament, també hem dit de compartir la calor dels cossos.”

Dia 5: “Ens hem llevat harmoniosos i amb els esperits reconstituïts; estem preparats per afrontar la travessia. Després de baixar del volcà, hem fet un volt pels paisatges inhòspits del sud de l’illa per prendre més notes sobre el terreny. Però ens n’hem desdit ràpid: no en teníem gaire ganes. (...) fins i tot ens hem capbussat (despullats per no tacar-nos les levites de salnitre) vora els penya-segats gegants! Encabat, després de dinar, hem reprès la marxa cap al nord.”

Dia 6: “Hem embarcat rumb a l’oest. Crec que aquí he trobat la resposta definitiva a un dilema que sempre m’havia inquietat: ¿perquè l’aire humit de la mar està sempre més fresc que l’aire sec de la terra? També crec que aquí a Tenerife he passat els dies més plens de deliciosa joia i gaudi de la meva vida, els moments més plaents. (...) La meva imaginació romandrà per molts anys encara massa encesa per reconstruir una imatge de conjunt que no sigui incompleta, i que permeti a altres compartir una part de l’alegria que aquesta gran i tan dolça i suau naturalesa ens reserva. (...) Hem deixat enrere tots aquests indígenes, indiferents, atribolats amb la festa del solstici d’estiu, que els colons d’aquí en diuen de Sant Joan.”

I així va començar la nostra modernitat. Així els amics alemanys i francesos van conquerir la terra. Dispensin que m’hagi estès tant: calia que tinguessin clar amb qui ens les havem.

 

Article publicat a delCamp.cat el 21 de desembre de 2011