Exili al carrer Major

 Companys, això s’acaba. I no us sorprendrà si us dic que, quan el vaixell s’enfonsi, qui estigui sobre la coberta tindrà més opcions de sobreviure que no pas les rates que campin per la bodega. Hi ha dues mesures profilàctiques bàsiques que es poden adoptar. La primera i més important és procurar-nos una mort digna i un cadàver exquisit, que només faltaria que féssim el ridícul quan ens cantin les absoltes. Una bona mortalla, que parlant pla vol dir un somriure ben planxat i no perdre ni l’elegància ni la serenitat fins que ens arribi l’hora. La segona, si volem tenir alguna opció de renéixer de les cendres, és empaquetar-les curosament i fotre’ls-hi una puntada que les enviï ben lluny. Això vol dir que n’hi haurà d’haver uns quants que se sacrifiquin, armin una arqueta de Noè i que s’exiliïn. N’hi ha que ja fa temps, i no per cap sentit especial de previsió sinó per la pura inèrcia de les coses, vivim el nostre particular desterro verdaguerià. Som aquells fantasmes de les quatre barres dels que parlàvem l’altre dia: això de la fuga de cervells és un eufemisme per no dir fuga d’ectoplasmes, que és el veritable fenomen paranormal que xucla la sang pàtria. La pàtria zombi.

I malgrat tot, a vegades n’hi ha que suporten la maltempsada. Són comunitats sòlides, encara que potser no ho aparentin, i de relacions ben teixides. Illes, sovint. E., el guanche, per exemple, tot i les penúries que han passat les Canàries preturístiques, només ha sortit de Tenerife tres cops: per treballar sota els vessants nevats d’Annaba, a Algèria, on va fer quatre quartos amb els que es va casar i va poder fer un viatge de noces a Sitges (on diu que hi va anar per veure homosexuals) i a Salou (per veure manyos). L’altre cop no es pot explicar, però es diu que va arribar amb uns amics a la costa alacantina i encara riu ara perquè ells, els valencians, els titllaven de moros. Però la gent d’aquí sap d’on ve i què és. Com a la Nova Orleans de Tremé, aquesta gran sèrie on a la superfície no hi passa res perquè la destrucció física del Katrina és infinitament més lleu que la destrucció de les cadenes de transmissió de les tradicions seculars i la tensió moral que genera la temptació de l’exili.

Per a nosaltres no és res nou. Sense adonar-nos-en i jugant jugant, que és com s’aprenen de debò les coses, tenim un màster de la polla en exilis: la meitat del país són exiliats físics i l’altra meitat exiliats mentals. És més, hi ha molta carn repatriada i heretada per via seminal que encara espera que torni l’esperit que se’ls va exiliar entre l’any 36 i l’any 39. I els exilis, i a fe de déu que sé del pa que s’hi dóna, sempre són concèntrics. Hi ha una fase originària on alguna cosa es trenca; una crisi de confiança amb l’entorn que, com una infidelitat conjugal, arrasa amb tot. És quan l’individu se separa de la seva tradició, la família es vaporitza i poc a poc se li van fonent els hipervincles. A partir d’aquí ja poc importa quedar-se o anar-se’n, viure cinquanta anys en un lloc o vagar pel món tota la vida. 

Article publicat a delCamp.cat el 5 de desembre de 2011

Morir al núvol

Pels volts de l’any de nostre senyor de 484 va néixer a Ciarraighe Luachra, al sud-oest de l’illa d’Irlanda, l’inventor del cloud computing. L’Església, sempre amatent al darrer crit tecnològic, va saber apreciar a l’instant la vàlua del personatge i li va conferir pels segles dels segles el títol de Sant Bréanainn de Conflert; Sant Brendan pels amics i coneguts no gaèlics.

Sant Brandà emprengué una imramm (una odissea cèltica) de set anys per l’Atlàntic, com es relata a la Navigatio Sancti Brendani Abatis i, entre d’altres gestes menors com el descobriment europeu de la futura Amèrica, es conta que, volent dir missa per als seus monjos en terra ferma i perdut com estava enmig de la mar, va trobar una misteriosa illa que apareixia i desapareixia d’entre les aigües per celebrar-hi l’eucaristia. Hi ha alguns gravats que vinculen la proesa amb el relat bíblic de Jonàs i representen el moment sobre un peix gegantí. Amb l’eclosió de la cartografia medieval, però, l’illa de Sant Brandà comença a ser situada en certs punts de l’ignot llindar de l’abisme atlàntic. Cresques, per exemple, la dibuixa a l’Atles Català propera a la Irlanda nadiua del sant. Més tard ja es delimita més entre les Açores, Madeira i les Canàries fins al punt que en un repartiment del segle XV entre Castella i Portugal s’especifica que l’illa de San Borondón, encara que no l’hagi trobada ningú, és la vuitena illa canària. Em sembla tan extraordinari que li comento a E., el guanche, amb un mig somriure imbècil sota el bigoti, si tot això que els surt a la superfície vora El Hierro no serà finalment l’aparició definitiva de la fèrtil i màgica illa dels benaurats. No li fa massa gràcia; em diu que San Borondón no és cap llegenda, que es troba exactament entre La Palma, La Gomera i El Hierro, que es veu en unes condicions determinades de marea i que aquí es relaciona amb les cícliques aparicions del Pavo Canario, criatura mitològica i evanescent, on destacats autors hi ha vist l’origen de l’avui tan popular tradició del Thanksgiving Day i d’altres una clara inspiració per Lost, l’obra magna de Jota Jota Abrams.

Però, al marge d’una ciència tan voluble com la geografia, el que realment em meravella de Sant Brandà és que era un veritable emprenedor, un visionari. Mentre nosaltres, fills de la més estricta Matèria, hem emmagatzemat a l’eteri núvol binari cada cop més fraccions de la nostra existència profana (els estalvis, el correu, la feina, els amics, les passions confessades i les inconfessables) sense que ens amoïni gaire la delicada fragilitat dels discos durs virtuals, Borondón va fer emergir un núvol palpable del no res per erigir-hi la seva preuada fe. I en acabar el va tornar a desar sota l’aigua per a usos futurs. Un puto geni. I una data, el setze de maig, per honorar a partir d'ara el sant patró de la nostra nova i flamant vida al núvol. Abans d’arribar a la pràctica mística del sant ens queda camí, però. Seguim-ne l'exemple. Primer, desfets tots els lligams materials mundans, serem lliures per fer navegar l’esperit pel món amb el núvol sota els peus, com si fóssim caragols i no ens pesés la closca. Encabat, podríem fer-nos fer un altre núvol per a tots plegats: una pàtria emergent i intermitent on aixoplugar-nos dels diversos exilis; com una Terra Promesa 2.0 que riu-te’n tu de la Diàspora. I, finalment, potser ens adonaríem que un sant irlandès (per tant probablement alcohòlic) fa mil cinc cents anys ja ens mostrava el full de ruta. I de que, ara ja sí, som immortals, què cony.

Article publicat a delCamp.cat el 28 de novembre de 2011
 

 

Nosaltres, els espanyols

 

S’han dit moltes bajanades sobre la llum de l’Atlàntic: fora del Camp tot, llum inclosa, és excessiu. La nostra ànima hi és feta a mida, una rata indòmita i resistent a tota plaga, que s’esmuny per qualsevol forat; quan se n’allunya i es troba sola s’ofega en cants d’enyor i corrandes d’exili però quan es repatria només es realitza en el cop de colze al congènere.

Tot això compartia amb al meu company E. (en respectarem l’anonimat perquè aquí s’hi diran coses molt grosses i no és qüestió d’emmerdar innocents, ara que, de fet, E. no vindria a ser un personatge innocent, però això és una història per un altre dia) mentre avaluàvem les virtuts innegables d’un Baboso del Hierro en una terrasseta del Puertito de Güímar. E., que és guanche (m’han explicat que són com els nostres juantxis però encara més antics, més atàvics), va tenir la poca delicadesa d’interrompre la meva exposició: “Però vosaltres, els espanyols...” ¡Nosaltres, els espanyols! ¡Anatema! I quan ja em disposava a desplegar l’habitual discurset sobre la nació mil·lenària, E. em va tornar a replicar: “No, si tot això ja ho sé. Aquí som molt conscients de qui és colònia i qui és metròpoli; tampoc fa tant érem com Cuba o el Sàhara. Territoris d’ultramar. És tan geogràficament obvi que això no és Espanya... però vosaltres, els espanyols...” Si em punxen no em treuen sang. ¿Què li dic ara a aquest home? Doncs res. A callar i a pensar: ¿Quanta Espanya som? I a resseguir les moltes persones i empreses catalanes que han fet camí i fortuna en aquestes o altres illes encara més llunyanes, sota pavelló espanyol. Empremtes en topònims, en noms de carrers, fantasmes quatribarrats que corren pel món com pollastres decapitats. Situar-se en l’ordre còsmic tan familiar que se superposa al tròpic i als alisis. Militars, comerciants i científics de presència constant i duradora en el mar i el cel de Guimerà. Aquesta illa és nostra perquè la vam colonitzar nosaltres. I el veritable esforç és no veure la nostra ànima-rata com s’estén i triomfa per l’eximperi. Perquè de les dues Espanyes la que ens gelarà el cor és l’Espanya catalana. L’autèntica, l’amagada; de tots els nostres invents el més grandiós i el que més vergonyosament hem deixat escapar a les primeres atzagaiades. Una gran idea que se’ns ha desfet com un bolado: havíem fet de la necessitat, virtut. I ara se’ns escola entre els dits. És mentida que el relat nacional sigui la derrota: és la renúncia.

Potser la llum de l’Atlàntic és excessiva, ufana i grandiloqüent, però posa cada cosa al seu lloc. Crec que amb això, de moment i per començar, ja n’hi hauria d’haver prou per pujar al carro dels vencedors.

Article publicat a delCamp.cat el 21 de novembre de 2011

L’eşcàndol Coşeriu

Sóc plenament conscient que en aquests instants la meva vida val molt poc. Tinc por. A vegades les coses passen perquè han de passar. Fatídiques coincidències que converteixen una existència tranquil·la en un malson de conseqüències imprevisibles. Crec que em vigilen: des d’ahir al vespre observo just davant de casa una furgoneta amb els vidres tenyits que no és habitual al barri. Fa dos dies que no surto perquè jo, que volen que els digui, no sóc un heroi. Sóc una persona normal que de tant en tant (tampoc no massa que atrofia la musculatura) llegeix algun llibre.

Tot va començar quan, atret per la formidable maquinària mercadotècnica congriada amb un caràcter més aviat voluble i influenciable pels màgics ressorts del consumisme que ens consumeix, vaig decidir acostar-me a una llibreria (no sense certes precaucions profilàctiques) i fer-me amb la ja aclamada novel·la Jo Confesso del Jaume Cabré. En endinsar-me en la lectura ja vaig detectar sagaçment que estava destinada sense cap mena de dubte en catapultar el nostre escriptor davant del Rei de Suècia, contravenint aquell adagi popular que diu que amb Frederic Mistral es va tancar l’aixeta de premis Nobel per a llengües no estatals. Ho veurem; n’estic molt segur ja que, de no ser així, dubto molt que als hipermercats Esclat haguessin gosat exhibir-ne tota una immensa pila just el dia del seu llançament mundial, just al costat dels cedés de Macedònia i de la sèrie Platinum de Playstation3.

Aquell mateix dia de la infausta adquisició, Jaume Cabré corria per tots els magazines matinals de la ràdio, pels telenotícies i fins i tot pel 3/24. La roda de premsa de presentació des de l’Ateneu Barcelonès era retransmesa per Twytter! Aquest espai singular no vivia tanta notorietat des que Borralleres i els xinos hi escorxaven tortugues per exportar-les a través de la Ruta de la Seda. He de confessar que la força mediàtica de l’esdeveniment em va fer recuperar molta de la fe perduda en el possibilitat hegemònica de la cultura catalana. El somni de l’Imperi…

I anava llegint fins que a la pàgina 358 em vaig trobar això:

Quan vaig mig deduir pel context que devíem estar parlant del lingüista romanès Eugeniu Coşeriu, monstre ordenador dels divertits postul·lats de l’estructuralisme, em va venir al cap que, humilment, els meus coneixements de transcripció m’impedien veure una representació fidedigna d’algun so eslau desconegut. No podia ser que en la topada entre els dos titans: el megalingüista i els nostre homenot, auspiciada per un desplegament editorial sense precedents per propulsar cap al Nobel La Gran Novel·la sobre Europa i Sobre Totes Les Coses, el desenvolupament de la qual havia costat 8 llargs anys d’ardu treball a l’autor i d’impacient espera als lectors, s’hi hagués infiltrat una petita i apressada relliscada en forma de desídia tipogràfica per no voler escriure Coseriu com s’ha fet sempre en no tenir a mà el símbol de la Ş (trencada) o Ș (amb coma, més pròpia del romanès).

Que en les següents pàgines es continués repetint la espectacular grafia Co eriu em va fer pensar, però, en que tot plegat era un hàbil i divertit joc de l’escriptor en la línia de La disparition de Georges Perec lipogramant la Ş en comptes de la E. Em vaig sentir momentàniament reconfortat per una teoria tan avantguardista i atractiva alhora. Tota una altra dimensió textual se m’obria davant dels ulls. Malgrat tot, quan vaig veure la dramatis personae que gentilment s’inclou en l’epíleg del llibre ja em vaig adonar que alguna cosa no quadrava, que n’estava passant alguna, i de molt grossa:

Esglaiat, vaig decidir que això no podia quedar així. No podia ser que la pèrfida Indústria Editorial s’atrevís a usar la Literatura per colar-nos els seus miserables missatges subliminars o es comuniquessin encriptadament amb els poders fàctics que dominen el llòbrec submón de l’Alta Cultura. Calia denunciar-ho. Fer-ho públic. Esbombar-ho als quatre vents. Que tothom fos conscient de la infàmia i compartís la meva santa i justa indignació, tot i que signifiqués posar en perill la meva vida. No sóc un heroi, però tampoc un covard.

I ho vaig fer, ho vaig dir en el mitjà actual de més influència; capaç de mobilitzar societats senceres, influir en les idees de mig món, crear llibertat on abans sols hi havia esclavatge i submissió. Vaig escriure un tuyt. Molt punyent, sota el hashtag #JoConfesso perquè arribés a més gent, a tothom.

I ara estic aquí, esperant la meva hora i acabant de llegir el llibre, que m’està agradant.

L’escaquista

”Porta el tallat i seu aquí”, em diu l’escaquista. M’estén els dos braços amb els punys closos com dues grans carxofes primerenques i m’explica:

“Ens passem la vida parlant, fent voltes bizantines sobre les mateixes collonades. O el que és pitjor: deixant que els altres parlin per nosaltres i escoltant sense indici de rebequeria. Escoltar no és cap virtut, el que compta és parlar sense parar i imposar el discurs propi. Estem? Qui et digui el contrari només vol desarmar-te perquè callis. Però al que anàvem, tot és fullaraca. Només hi ha dues pulsions: l’amor i la mort. Creació i destrucció. Santamaria i Adrià. Els bons i els dolents. Les blanques i les negres. És a dir, el Barça i el Madrid.”

És conscient que en aquest punt, abans de continuar exposant el seu sistema cosmogònic, ha de fer una pausa dramàtica que reforci l’impacte de l’última asseveració. Parla en una veu greu però modulada, de baríton, harmònicament acordada amb la seva presència, que recorda poderosament a Sydney Pollack. El d’ Eyes Wide Shut. Trio les blanques i obro, displicent, amb el peó de la torre.

“Hi ha batalles que es poden perdre. No passa res. Sempre que, esclar, no perdis de vista l’objectiu final. I de guerres obertes sempre n’hi ha per a tots els gustos, de justes i d’injustes, de tèbies i de cruentes, de soterrades i d’altres amb totes les llums i tots els taquígrafs. Fins i tot m’atreviria a dir-te que només n’hi ha una, de guerra; jo n’he viscut unes quantes, d’escaramusses, i en puc recordar normalment el repic del mastegot contra la galta però amb prou feines per què van començar, com van acabar, quins bàndols hi havia… No et pensis que sóc pacifista ni res que s’hi assembli: la lluita és consubstancial en les persones i la necessitem, però no com un fi sinó com un mitjà. I aquí és on rau el veritable talent, en saber escollir quina guerra hem de triar per surfejar-hi. Quina és la partida que et convé jugar?”

La llet tan calenta em mata. No puc sofrir haver d’estar xarrupant el gotet cada dos per tres com qui posa el dit del peu al mar vacil·lant d’un mes de maig. I ara és un migdia d’aquells de maig, emprenyadors, de camisa de cotó que s’enganxa traïdorament a l’esquena amb la primera suor. L’escaquista venç aclaparadorament aquesta batalla amb l’ajuda d’unes clàssiques ulleres de sol rayban, de l’únic reducte d’ombra d’aquesta inhòspita terrassa de platja i de successius gintònics de Tanqueray dels quals, tossut i en directa competència contra la tossuderia del cambrer, n’extreu curosament cada vegada la rodanxeta de llimona.

“Jo vaig voler ser President del Barça, saps? Era més jove i tenia tots els combats guanyats. Arriba un moment, quan ets capaç de veure 50 jugades a l’avançada, que t’aborda la consciència inequívoca de la recerca del Sant Graal, de la partida contra Deep Blue que no pots defugir i que t’ha d’arribar sisplau per força. Hi va haver un temps que el Barça era important perquè ens unia com a comunitat; era la terra promesa de la nostra diàspora, més mental que física. Ara també uneix coses, però en lliga tantes alhora i amb els nusos tan fluixos que l’embull ja és inevitable. Però en aquell temps que jo volia ser President, el Barça ens expressava i ens redimia. I era tan sòlid que bé que podia aguantar algun candidat sui generis com jo, de comarques, una mica arrauxat, del poble. Però barcelonista de cor i català fins a la medul·la. Sé que vaig ser motiu d’escarni, però m’és igual, aquella guerra encara l’estic guanyant ara i assaboriré aquest triomf fins que em mori.”

Dissimuladament, una senyora vella i decidida que ha hagut de lluitar aferrissadament contra la resistència del seu marit, s’acosta a l’escaquista i li fa un petó vehement a la galta mal afaitada. “Tingui per segur que el votaré”, li amolla. “I el meu home també”, rebla. S’intercanvien un parell de xafarderies locals, quatre riallades sonores i uns quants refranys en castellà. A mi l’espectacle se’m fa pesat i m’agafen ganes d’anar per feina, però l’escena sembla sincera per les dues parts i, si som coherents, avui estem aquí per parlar de la Veritat. Així que intercanvio una mirada còmplice amb el marit de la senyora, que s’ha quedat remugant en un discret segon pla, i els deixo fer. Em fan mal els ossos de tanta humitat i salobre.

“Veus? Ara que tot s’acaba podria obtenir la victòria més incontestable i la més inesperada. Jo sóc un home honest. Potser un mica xaró, potser inconstant. Potser m’han vençut massa sovint les febleses. Però sóc un home honest i ara podria fer un gran servei a aquest poble. Ja no hi ha sòl per requalificar ni plans d’urbanisme per grapejar ni places de funcionaris per omplir. El que queda ara és només virtut. L’amor als colors, al poble, al país. Aquesta és la meva guerra, una d’onades fetes a la meva mida. I no és que t’estigui suplicant, és un repte mutu: acompanya’m una estona més, peixa’m i veuràs com de gran pot ser la teva presa. Qui et proposarà una partida més interessant?”

A l’hora de la veritat, tothom em surt amb romanços d’aquests, i el de l’escaquista no és ni bon tros dels més elaborats o consistents. El temps s’escola i no hi ha gaire cosa més a dir, a banda que avui encara tinc clients per atendre. I a sobre, aquest fil que ens ha portat fins aquí és obvi que ja no dóna més de sí. Així que, bon home, esborri’s aquest mig somriure de la cara que està a punt d’assistir a un escac i…

“Taules. Estarem pendents de l’escrutini de les taules.”

Basat en fets reals

Ziegler

 

Avui comença tot.

Ziegler és metàl·lic i em mira amb ulls d’oli de tall. M’està fent un examen i de la nota en dependrà que m’ajudi a distingir els angulars mètrics i els perfils en polsades, l’ànima de l’acer i el misteri insondable de la imprimació. Ziegler, el buda inoxidable que m’ha rebut en audiència i em sondeja l’entranya buscant el ressort de fusta blana que em traeixi.

Ziegler, Déu venjatiu del Talmud, seu majestàtic a la trona del poder suprem. Les espatlles amplíssimes, el front esclarissat fins a les temples i la barba espessa i albina es mantenen immòbils mentre la cadira de rodes inicia un imperceptible lament. A la dreta del cubicle que l’allotja, un enorme calendari mural de 1994 amb paisatges verds i humits, canals, molins fariners i tulipes multicolors. A l’esquerra una àmplia finestra amb gradulux recoberta d’una pàtina de greix de mecànic des d’on domina tota l’extensió del taller i del magatzem de la centenària Ziegler Staal B.V.

Damunt de la taula escantonada, un aparell de megafonia que, per l’aspecte arqueològic, es devien deixar els alemanys en la retirada de la II Guerra Mundial, serveix a Ziegler per distribuir els seus treballadors com si fossin ninotets de lego. Els mou indolentment, segons el que sembla el caprici d’un Pròsper indòmit encara.

La càbala de Ziegler se li escola entre el llavi balb i la dent groga de fum d’havà. Com una lletania recita circumloquis per no dir-me allò que li pregunto. Més de mig segle d’alquímia i transubstanciació de la matèria, secrets d’una vida que s’extingiran amb el darrer alè de Ziegler.

Ziegler és el corb i jo la guineu que malda perquè amolli el formatge. Jo sóc Abraham i Ziegler l’esbarzer que crema. La seva senyora, d’una altivesa nòrdica corbada, i gràcies a la seva afició a les sèries americanes, s’ofereix a fer d’intèrpret quan constatem que sóc incapaç de discernir entre els mots neerlandesos i els grunys que emet. A la crida de Ziegler, apareix de la rebotiga amb una llauna de galetes plena de monedes.

Ziegler, sense dir res, em torna el canvi: 1 euro amb 35; i quedem en pau.

 

cibus lentulus

des de la falda del castell de Rívoli es domina bona part de la vall del Po, que connecta l’última serralada dels Alps amb la costa mediterrània de Cuneo. Aquest país, el Piemonte, de paisatge divers no concretament definit ni de bellesa especial, altament industrialitzat i d’opulències vàries, és el bastió del moviment Slow Food, que concita i concentra sense demagògies ni populismes tots els corrents que propugnen el retorn a l’alimentació natural, biològica i de preponderància del producte pròxim i de qualitat. Són banderes d’Slow Food la lluita contra els transgènics, la globalització de la distribució alimentària o la manipulació industrial dels productes naturals. Diguem-ho clar, només l’existència d’Slow Food és una benedicció que canvia tota una cultura alimentària que s’ha anat imposant els últims 50 anys i que corria el risc d’esdevenir hegemònica. Slow Food es manifesta principalment en la cita biannual del Salone del Gusto de Torí i en els increïbles restaurants-supermercats Eataly. Però Slow Food està basat en un falsedat, un pecat original.

Dissabte; Combal.Zero, a l’ala annexa al museu d’art modern del citat Castell de Rívoli, està considerat com el millor restaurant de Torí. Davide Scabin, el seu xef i propietari, el podria haver convertit en un centre que destil·lés en forma d’alta cuina tot l’ideari Slow Food. Però, en ser considerat un transgressor, el seu discurs se n’allunya completament i, tot i que la cura pel producte és òbvia i excel·lent, Scabin és un creador i un ludòpata, en el bon sentit, tot i que les coses que fa no són tan iconoclastes com vol fer creure. I què fa? Doncs per aquesta temporada tardor-hivern 2010-2011 ens proposa el següent:

Uns aperitius que, com que no vaig fer fotos als plats i no apareixen a la minuta, he oblidat completament, la qual cosa dóna una idea de com eren (aprofito per adreçar-vos al blog de referència de Philippe Regol, que va sopar al Combal el dia següent i les seves fotos i opinions són sempre magnífiques). Una llesca de bacallà amb dos gallons confitats de tomàquet cor de bou amanits amb una cervesa artesanal introbable. Un primer entrant insubstancial que no deixa de ser una senzilla esqueixada com les que es troben a qualsevol restaurant de casa nostra amb l’agreujant del cor de bou, que és el tomàquet més sobrevalorat que hi ha: només destaca per l’aspecte que té. Ens deixem portar per la facilitat del maridatge i ens arriba un xampany Drappier destacable i una cervesa artesanal Moretti que suporten una ostra al lemongrass (herba que ara està tan de moda i encara no sabem traduir), bona però prou, mal combinada amb una pinya marinada insuportablement dolça, que fa que el meu cor d’emigrant que d’enyorança es mor se’n recordi amargament de l’ostra escabetxada o la que feia amb aire de fonoll el meu admirat Jeroni Castell, snif.

Com que en aquestes alçades del relat ja veieu que el dinar que tant prometia pinta fatal, tornem 24 hores enrere: al Salone del Gusto. L’edició d’enguany vol aprofundir encara més en l’estret vincle entre terra, cultura i gastronomia. Tres naus enormes acumulen milers de productes de qualitat en venda i degustació, bàsicament italians. És un gran supermercat de luxe on és inevitable sentir una mena de síndrome d’Stendhal davant tanta estesa de sublimitat. Fa falta síntesi. I aquí és on entra Eataly, un veritable espai comercial que fa seu l’ideari Slow Food però no es limita a això, perquè Eataly a diferència del Salone, que només pot aspirar a ser una fira de mostres (el que ha de ser), és un mercat permanent que selecciona, ven i cuina els productes, els millors, que s’adeqüin a la filosofia. És un paradís de l’excel·lència que vam descobrir a per l’èmfasi que Ferran Adrià posava en la seva promoció des de fa un parell d’anys (coincidint amb la seva preocupació per la cultura alimentària i la institució de la Fundació Alícia). I és també Adrià qui ens descobrirà el pecat original d’Slow Food.

Tornem al Combal.Zero, l’endemà. El menú de tast sembla que remunti una mica. Primer amb una impepata de tallarines crues de sépia i vieres escortant un curiós pop alla luciana (a la brasa) i després amb una “Matrioska” di Tropea que és de llarg el plat més subversiu de l’àpat: un ceba avinagrada en directa oposició amb un caviar de regalèssia. Un xoc conceptual que sí que suposa un grau d’abstracció gustativa. És l’única provocació real d’Scabin, que juga falsament a aquesta lliga; l’altra, els caragols amb ronyons que tenebrosament s’anuncien per a més tard, és només una boutade fruit d'aquesta tendència universal de fer-nos ingerir vísceres indiscriminadament. El millor vi de la tria ens ve amb aquests dos plats, un riesling de Weegmüller que ràpidament ens és canviat per un aigualit Soave Monte Alto, que serà el prefaci del plat més fallit de la jornada, el soufflé de macarrons amb ragú i fonduta de grana padano de 16 mesos. Un desficaci monumental que presenta sobre uns trossos de marc daurat i una bossa de gel blau, una mediocre salsa bolonyesa (com en diem nosaltres) i un desangelat vol-au-vent. Se’n salva la deliciosa fonduta de parmesà que sortosament es queda a taula en una salsera. Em direu conservador, però aquestes divagacions estètiques no m’aportes res ni em diverteixen. Sentim com la cap de sala explica a la taula del costat que amb aquest plat Scabin volia crear unes formes dalinianes per una mostra de surrealisme alemanya on havia assistit. Sense comentaris. Ara és quan faig trampa i us dic que me n’adono que en aquesta taula del costat hi dina Ferran Adrià. I no només Adrià i la seva acompanyant sinó també il Dottore (com l’anomena el geni de l’Hospitalet), un dels factòtums, dedueixo per la seves paraules i actituds) d’Eataly i d’Slow Food. Evidentment, escoltem la conversa que va pujant de to a mesura que desfilen les ampolles de xampany buides; molt cordial al començament però, quan es fa evident que el menú no els impressiona gaire, Adrià comença a imposar la seva tesi i la seva queixa: el pecat i la traïció d’Slow Food.

El dia anterior i el dissabte al matí, un cop esgotades les possibilitats del Salone, aprofitem per gaudir de l’Eataly de Torí, l’originari, i dels nous espais oberts a Pinerolo, Asti i Monticello d’Alba. La coincidència amb la temporada de la tòfona blanca i el restaurant didàctic que se li dedica és un plus indefugible. Les verdures, el peix, la carn, els formatges, el pa que hi venen són extraordinaris i amb una distribució de Km.0 modèlica. El celler de vins i la birroteca espectaculars. Decidim no comprar res perquè no sabríem triar per l’espai reduït a la maleta que ha de pujar a l’avió. La millor opció serà menjar-s’ho tot in situ. Un estrès terrible.

Al Combal.Zero ve un garrinet al cafè amb una albergínia al pecorino. Un bon plat amb una temperatura, no sé si expressament o no, totalment equivocada. Els vins negres, un sedós Rosso Conero Umani Ronchi i un desapercebut Barbaresco. Després, tot i saber que és un substitut per a covards del plat de caragols amb ronyons, triem la vedella fassona empanada a la torinesa. No té cap història, però és que els ronyons de qualsevol bèstia són superiors a mi (ja sé que em perdo moltes coses). És el moment del plat insígnia, com tot sembla indicar, d’aquesta temporada: la patata horitzontal. Aquí, amb una voluntat de fer espectacle encomiable, ens presenten una safata amb 6 mitges patates crues que són les usades per elaborar el plat: sobre un parmentier altre cop fred una patata al carbó, un gnoccho, un puré casey, una amanida crua i les pells fregides. Una correlació conceptualment interessant sobretot en les textures però no del tot ben executada.

Mentrestant, Adrià i il Dottore continuen cada cop més abrandats la seva conversa, com si fos una ponència particular del congrés. Bé, en realitat il Dottore entoma estoicament els atacs del seu abrandat convidat. Els seus arguments són bastant bàsics però la postura clara: Una alimentació saludable no és necessàriament la millor gastronòmicament parlant, no tots els processos químics són execrables (les fermentacions naturals o induïdes per la mà humana són química genuïna) i que no sempre es pot fer passar bou per bèstia grossa. Tot aquest debat que està a l’origen del naixement d’Slow Food, esclata directament quan Adrià qüestiona el seu suport incondicional al moviment: “Ja no sé que dir quan em pregunten com pot ser que els defensors del Km.0 obrin un Eataly a Nova York”. I aquesta és la gran traïció, la incongruència màxima que deixa el gran dubte de si val tot per estendre la manera de veure el món d’Slow Food. És opinable; jo ja avanço que penso que sí, que la fórmula Eataly sigui un èxit garanteix la primacia del producte per davant de tot, això és inqüestionable. Ja voldríem que a Catalunya (sembla que el recent Mercat de Mercats vagi en aquesta línia) s’implantés massivament aquesta cultura de respecte a la pròpia essència de la terra que són els seus aliments. Malgrat que no sigui ideològicament pura. La puresa, al cap i a la fi, és una cosa molt mística. I la mística no es menja.

Adrià, il Dottore i les seves respectives continuen amb la discussió tot entrant a la cuina a saludar, suposo, David Scabin. Amb una ratafia italiana de pansificació extrema arriben les postres, que no passaran a la història: una fusió freda de fruites nitrogenades (per favor!) molt refrescant (això sí), un microparfait de xocolata i els evitables (sisplau!) petit fours. Francament, la vista al Combal serà llargament recordada però per motius radicalment extraculinaris. S’agraeix el toc lúdic de l’obsequi d’una llauna de tomaca butalina de Bra (semblant a la famosa San Marzano de la Campània) en conserva, amb la minuta i la patata horitzontal impresa a l’etiqueta, i una esfera de Campari lligada a un globus d’heli i subjectada amb una bossa d’infames lacasitos que, en teoria i en combinació, han de fer que t’engatis i facis veu de barrufet i converteixis el final de festa en una orgia. Ja us dic que no funciona, almenys a mitja tarda.

En sortir del restaurant, tornem a coincidir amb Ferran Adrià. Aprofito per saludar-lo i fer-li saber, per si no se n’havia adonat, que som compatriotes i que hem estat seguint atentament l’apassionada conversa. Molt atent, Adrià s’ofereix per posar en una foto però li dic que, posats a triar, em doni taula al Bulli. “Digues que ens hem vist aquí, i escriu un mail”. Ho faré. Després de baixar cap a Torí, altra vegada, i berenar a l’Eataly.