ecos d'echochrome

els viaranys de la memòria són una cosa ben curiosa. De petit, el meu avi ostentava al rebedor, al costat de la porta d'entrada i d'una gran clau de fusta de la qual penjaven desenes d'altres claus metàl·liques, una litografia d'aquest gravat de M.C. Escher que si no m'erro es titula Belvedere. Els minuts incòmodes d'espera abans de sortir de casa dels meus avis me'ls passava, indefectiblement, embadalit intentant escatir com collons estaven disposades les columnes en realitat. He de confessar que els meus dots per la perspectiva i la delineació sempre han estat lamentables, cosa que justifica la perplexitat (i segons quin dia, indignació) que em produïa la contemplació d'una cosa tan mal dibuixada.
Però tot això no he recordat fins als darrers dies, quan m'he sorprès a mi mateix, en el meus mals despertars endèmics, embadalit jugant a quarts de vuit del matí a Echochrome a la Playstation 3, un videojoc que consisteix a manipular la realitat mitjançant el punt de vista per resoldre infinitat de trencaclosques. Recuperant com per art de màgia la mateixa sensació que fa vint anys, entre el son i la vetlla, de fer quadrar de nou la irrealitat de la nit amb la física més cruel que ens espera durant el dia. I ja em transporta la resta de jornada, amb el quartet de corda, la certesa que els afers mundans són qüestió de perspectiva. Per la qual continuo sent un negat, ho he d'admetre.