Suïssa, visió supèrflua

un pont, un cotxe. Bowie que m’obsessiona d’un temps ençà. Un objectiu principal: arribar al Piemont que és el tros de marenostrum que tenim més a prop. Un objectiu secundari: travessar Suïssa. No hi he estat mai; el repte és comprovar, en una nit de pas, si es cert allò que deia Orson Welles a The Third Man sobre Itàlia, Suïssa i els rellotges de cucut. Vaja, que si és veritat que el suïssos no ballen bé i no tenen swing.

Darrerament se senten moltes veus d’admiració cap a  la Confederació Helvètica que l’oposen al desficaci de la Unió (d’Estats) Europea. Els liberals hi veuen una tercera via (més americana) contra el proteccionisme decadent i decimonònic de la Unió. Els euroescèptics hi tenen el terreny abonat i més que l’hi tindran com fotin fora Espanya de l’euro com comença a insinuar gent que hi entèn.

Fem nit a Berna. Arribar-hi per Basilea ha estat fàcil i barat; les autopistes són gratuïtes. Tot és més car, et cobren en francs i l’euro no surt gaire ben parat. Tot molt polit i endreçat. Al meandre de l’Aar la xafogor és espantosa, les noies van curtes però no gaire i les terrasses són plenes de gent bevent cervesa però molta. S’hi menja normal; el refistolament francès ha fet mal com a tot arreu però el caràcter germànic compensa una mica. La qüestió ursina no la porten gaire bé: hi ha óssos a cada estàtua i a cada cantonada. En fer el xecaut a l’hotel fins i tot ens donen un osset de briox. Freguen el ridícul però no s’hi rabegen; els excessos són tabú i fan cara de no haver trencat mai cap plat. Tot és epidèrmicament neutre…

Suïssa és neutral. De tant neutral és fins i tot asèptica. Algú els ha donat el paper d’àrbitres de totes les coses i ells n’han fet una indústria que també computa al PIB: exporten imparcialitat. És senyal, doncs, de poble intel·ligent aprofitar els recursos naturals en el propi benefici. I com que amb les coses de menjar no s’hi juga, hom té la sensació que aquí el conflicte no pot aparèixer mai. I en cas de presentar-se estaria tan mal vist que l’escombrarien ràpidament sota l’estora. No fem bromes. Deu ser per això que tothom troba el país tan avorrit i estèril: la vida i l’art, que diuen que són la mateixa cosa, són conflicte i ells l’eviten tant com poden. El dubte que em queda és si va ser primer l’ou o la gallina…

Una revelació formatgística: Emmental és a la part germanòfona i Gruyère a la francòfona. A les envistes del llac Léman ja tot s’expressa en l’idioma de Molière. Escrupolosos al màxim amb les llengües, a cada territori només n’hi és oficial una, la pròpia. Tot els mitjans constitucionals per evitar un hipotètic conflicte entre comunitats de cultures secularment enfrontades. Un lloc així només pot existir en un context geogràfic i històric molt determinat. A Catalunya algú s’ha preguntat algun cop si no seria aplicable el model lingüístic suís i la resposta és fàcil de veure-la: no. Ells l’han basat en l’equilibri tènue entre les cultures francesa i alemanya. Equilibri que ha petat diverses vegades els darrers segles però equilibri al cap i a la fi. A Catalunya d’equilibri res de res. Només una cultura okupa en un país ocupat. El que passa que fa tant de temps que ens viuen a casa que ja comencen a demanar les claus. I en trobaríem més d’un que les hi donaria.

Passem els Alps pel Gran-Sant-Bernat. Hem travessat l’Helvècia, singular i irreproduïble, com un somni i ja s’intueix, més enllà de la Vall d’Aosta, un llum que ens és familiar…