el país del Come-and-Get-It-Day

hem viscut sempre amb la promesa (tàcita i somorta com totes les coses importants que ens passen) que totes les derrotes i humiliacions, les repressions i les mentides, les apropiacions indegudes i els crims d’estat acumulaven energia en una gran dinamo que, de cop i volta, un dia, il·luminaria de sobte el país.

Que totes les vegades que hem notat (més que escoltat) en un familiar, un amic o un conegut el pes feixuc de la tirania no eren més que el preàmbul de la ineludible carambola que ara tots esperem acorralats en un racó de la taula de billar.

A la mítica Vall de l’Arc Iris (Finian’s Rainbow, 1968), enmig de la Gran Depressió i el racisme més visceral, també esperaven el seu Come-and-Get-It-Day, el dia en què sortirien de la misèria i que recuperarien dels cacics, la terra. La certesa del triomf no era mística ni màgica tot i els follets irlandesos i les olles d’or, sinó que es basava en el convenciment tel·lúric que, només voler-ho i agafant les coses amb les dues mans, tornarien als seus legítims propietaris.

Avui, 13 de setembre de 2009, després d’una brutal tempesta de final d’estiu, s’ha vist un tímid Arc de Sant Martí. I de l’estómac m’han pujat també dos íntims convenciments: u, que en algun lloc d’Europa de semblança a aquella Sinera del Poeta, un poble ha celebrat per fi el seu Come-and-Get-It-Day; i dos, que, posant els peus a terra, quan deixem de somiar serem lliures.