roda el món i torna al born. Aprofitem el pont de la Diada per un petit recés en forma d’escapada a casa de la mà generosa de Sant Ryanair, que patrocina aquests magnífics vols de compressió corporal on la gent (incomprensiblement?) aplaudeix quan aterra com si baixessin del Furious Baco.
Fa una temporada que no passo per Reus. Hi tinc uns quants encàrrecs d’aquells que abans en dèiem recados i no se m’acudeix altra cosa, en passar per la Plaça Prim, que seure una estona entre els jaios que de tota la vida s’hi han refugiat del bats de sol estivals. Deu fer 15 anys que no sec en un d’aquests bancs i crec que la sensacions no han diferit gaire: més o menys les mateixes cares, les mateixes converses, els mateixos posats, els mateixos vestits modulats per la moda del moment…
Després de 10 minuts me’n canso i faig per aixecar-me i reprendre el camí. Però en sec salta un punt de distorsió en el paisatge urbà. Primer és una parella jove desorientada, després una família sorollosa carregada de bosses del Zara, més tard dos matrimonis jubilats i escandalosos que em demanen que els faci una foto amb l’estàtua del General Prim de fons. Accedeixo perquè em costa dir que no i per allò de l’hospitalitat. No em diuen ni un trist spasiva. Són russos. Baixant pel carrer Monterols m’hi fixo: n’hi ha desenes i constitueixen una invasió en tota regla. Vesteixen de manera increïblement hortera, són xavacans i criden com a verduleres, dubto que sàpiguen on han anat de vacances; són maleducats i desvergonyits. Hom no entèn d’on pot sortir aquesta gent i si tenen alguna cosa d’europeus o d’occidentals, fins i tot. No són turisme de baixa qualitat sinó de qualitat sota zero: per quatre quartos que puguin deixar aquí (a les cadenes hoteleres i a les botigues franquiciades que hi ha a tot arreu) no crec que compensi amb la mala imatge que donen.
El cas és que la invasió és global a tot el continent: fa poc a Baden-Baden vaig tenir la mateixa sensació, encara que els russos que voltaven per allà exhibint cadenes d’or, ròlex i ferraris tenien pela llarga. Però eren igual de cutres. Suposo que és el preu que Europa ha de pagar per dependre dels seus recursos naturals (com hem d’aguantar certes indignitats islàmiques o dictadorets com Chávez).
El que no acabaré d’entendre mai és que un país que ha llegat a la civilització occidental la subtilesa de Txèkhov, l’èpica d’Einsenstein, la melodia prodigiosa de Prokòviev o la grandesa de Dostoievski (fins i tot el pseudònim d’aquest bloc, Mixkin, és un homenatge al príncep protagonista de L’Idiota) pugui produir ara aquests incòmodes i ostentosos visitants i fer que, avui en dia, el ciutadà rus més universal sigui un intel·lectual com Roman Abràmovitx.
Deu ser que gairebé un segle de comunisme ens ha fet més mal del que ens pensàvem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada