13.10.10

ex cathedra

yuken_teruya_01per fi ho he aconseguit. Després de tota una existència de marginació social i de supervivència a la intempèrie de les tangents, he pogut fer-me un lloc, sentir-me part d’algun col·lectiu i deixar per sempre de ser un pària. Ara bé, he hagut de pagar un alt preu: com deia el gran gurú, no em reconec. He entès com n’és d’absurd voler-se definir en el sí de la societat com a membre d’un grup si és molt més fàcil i glamurós fer-ho com a exmembre. Ser un ex té molt més prestigi: denota, en la mentalitat a l’ús, que has tingut el compromís d’aferrar-te a alguna cosa i que, en comptes de deixar deteriorar la relació metonímica, has tingut el valor de deixar-ho a temps. Sempre com a fruit d’una íntima i conscient reflexió. Quina pàtina de dilatada experiència i d’home de món pots adquirir en tan simple gest, només cal dir les dues paraules màgiques: ho deixo.

Per exemple, podem començar amb una cosa senzilla: fumar. Hagis fumat o no en el passat, digues sempre que ets exfumador. D’una cosa tan banal veuràs que en pots treure petroli, tindràs hores i hores de conversa intranscendent assegurada i una descàrrega de superioritat moral garantida. Ep, diguem-ho clar: això de fumar és una cosa comunista i periclitada. I a més fa pobre. Quines tristes imatges de misèria espiritual quan els teus companys de feina han de sortir cada dues hores (hores que, per altra banda, cobraran igual que les que tu treballes sense fumar) al carrer, pelar-se de fred i haver de fer veure que, amb els partenaires de vici, formen un ghetto perseguit, màrtirs i víctimes d’una Seguretat Social insensible i contaminada per l’americanisme més recalcitrant. Perquè els governs són hipòcrites, sabeu? Si volguessin abolir tot rastre de tabaquisme no gravarien el tabac amb tanta taxa per pagar-se els cotxes oficials… Però tant se val, digues que ets exfumador i seràs un heroi de la força de voluntat i la persistència, un exemplar de la nova i sana humanitat del segle XXI.

També s’està portant molt ser exlector. Abans, al segle passat, el més habitual era mantenir llargues i recargolades converses sobre llibres que ningú havia llegit o pitjor encara, s’havien llegit malament o en diagonal o per referència. No cal dir que això ho feia qui tenia una mica d’inquietud de dir que llegia perquè el comú del mortals NO HA LLEGIT MAI. Ara bé, la concepció moderna en un entorn tan audiovisual és que això no és necessariament dolent. Si hi pensem una mica veurem que el fet de llegir és antinatural i aliè a la condició humana basada en la tradició ancestral de la paraula, llegir només instal·la al cervell fòssils intel·lectuals i estronca el flux natural  de la cultura popular, viva i canviant. Jo mateix, des que vaig llegir una obra fundacional del pensament contemporani com és Per què no llegeixo? del gran mestre Francesc Orteu, ho he deixat. Sóc molt més feliç i sobretot, tinc molt més temps per gaudir d’una vida que abans se m’escolava inexorable rere les pàgines impreses. És només una qüestió d’actitud. Digues que ets un exlector, que has llegit prou per saber de què va la cosa i que, després d’uns anys d’immersió en la teoria has decidit invertir el que et queda de vida en la pràctica, que aquest és l’ordre natural del cosmos. I quedes com senyor.

Més coses que s’han de deixar i, sobretot, dir que s’han deixat. Per exemple, la tele: no hi ha cosa més barroera, vulgar i plebea que veure la tele. Els NODOS potser eren igual de tendenciosos i abjectes però eren més honestos que els informatius actuals composats d’un terç de gaseta esportiva soporífera, un terç de meteorologia òbvia i un terç de propaganda usualment socialista. L’entreteniment televisiu oscil·la entre programes espessos que semblen fets per Carl Theodor Dreyer i merda. Les sèries i pel·lícules que valen la pena es baixen per internet, o sigui que ja no són tele. Em podreu dir que si pensem en el que veiem abans en el fons tampoc ha canviat gaire. Concedo, però ja és igual: la tele fora.

Aquesta és boníssima, garantia d’èxit i sexe desbocat: digueu que sou exvotant d’ERC. Veureu com congracieu automàticament totes les simpaties de la sala i si, a més a més és veritat, i vareu cometre en el passat el pecat capital de cedir el vostre valuosíssim vot a aquest engendre de Satanàs que és Carod-Rovira, obtindreu en el més pregon de la vostra ànima la recompensa del penediment en forma d’escalfor divina, pau espiritual i més sexe desbocat. Potser algú us dirà que només per desemmascarar el gran artefacte de circ socialista, és podria tenir una mica de consideració al partit que ha aconseguit que es deixi de parlar del sexe dels àngels i es debati de com acabar amb tota indignitat nacional; que també Prometeu es va enfrontar als Déus de l’Olimp per obsequiar-nos amb el poder del foc i ho va haver de pagar amb el turment de les cadenes. Però no us deixeu enganyar, que no nos embauquen: la pitjor cosa que heu fet a la vostra arrossegada vida és dipositar (dues vegades!!) la papereta dins la putrefacta urna del tripartit.

Més, més que m’estic engrescant. Exuniversitari. Tenir estudis, com sap tothom, no et garanteix una inserció laboral sense traumes ni, de fet, una inserció laboral. Tampoc et fa millor persona; sovint et fa pitjor i tot. Si a més a més la teva formació és humanística (allò que abans se’n deia de lletres) ets un inútil total. En èpoques pretèrites, la gent de lletra estàvem per dotar d’una mica de contingut, sentit i marc de referència als diners que es feien al món de l’empresa i apaivagar una mica la mala consciència dels homes de negocis. Avui una vegada que tenen quatre quartos tampoc saben què fer-ne, però la consciència se la infiltren amb les més variades substàncies dopants, ja siguin químiques o espirituals. En conclusió, que més val renegar públicament i ostentosa de qualsevol passat en una universitat. A no ser que sigui ESADE, que vesteix molt.

I per acabar, tot i que ho podríem fer molt més llarg, una aposta molt personal de cara el futur més immediat. Estic seguríssim que, interpretant els anhels i el sentiment del poble, marcarà tendència dir que s’és exbarcelonista. Jo mateix ja m’he sorprès apàtic i desinteressat pel Barça. Ja no busco com un desesperat per la xarxa com veure qualsevol partit de costellada ni em baixo els podcasts de les tertúlies esportives. M’avorreixen. Definitivament, ha passat el que havia de passar en tensar tant la corda simbòlica, que la relació entre el referent (el catalanisme de resistència) i el símbol (el més que un club) s’ha trencat. Això també li va passar a Jesucrist, per exemple, i per tant tampoc ens hi hem d’esquinçar les vestidures: tard o d’hora havia de passar. Només que, com amb el cristianisme, ens farem tots més agnòstics i quedaran els quatre fanàtics que van a veure les rues papals. Avancem-nos a l’esdevenidor, doncs, i siguem moderns.

4 comentaris:

  1. I pots arribar al paroxisme, a l'extreme bondage de la trendytat i dir que ets EXREUSENC. Proclamant això potser el CAER et proposa un espectacle i tot.
    Salutacions

    ResponElimina
  2. Sr. V.! On the net again... Vosté és un pioner de la meva teoria, que va deixar la vida virtual en el punt més àlgid...

    I sí, ja fa temps que em vaig proclamar públicament renegat de la meva ciutat natal, va ser l'embrió de tot... Ara bé, encara no m'ha trucat ningú perquè torni.

    Per un estadi superior deixo la excatalanitat, que aquest sí que és el trending topic del XXI.

    ResponElimina
  3. Nota de l'autor:

    Rellegint el post d'ahir, en una actitud profundament egòtica i malaltissa, me n'adono que es pot intuir, en el sisè paràgraf del text, una certa voluntat de reeditar el meu suport a determinada força política. Vull que quedi palès que, desprès de les coses que he vist aquest últims quatre anys ELS VOTARÀ SA PUTA MARE!!!

    Gràcies per la seva atenció.

    ResponElimina
  4. Hòstia, doncs jo ja fa temps que renego d'ERC i no n'he obtingut cap rèdit sexual. En quins àmbits s'ha de fer aquesta proclama per triomfar?

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails