7.9.11

L’eşcàndol Coşeriu

Sóc plenament conscient que en aquests instants la meva vida val molt poc. Tinc por. A vegades les coses passen perquè han de passar. Fatídiques coincidències que converteixen una existència tranquil·la en un malson de conseqüències imprevisibles. Crec que em vigilen: des d’ahir al vespre observo just davant de casa una furgoneta amb els vidres tenyits que no és habitual al barri. Fa dos dies que no surto perquè jo, que volen que els digui, no sóc un heroi. Sóc una persona normal que de tant en tant (tampoc no massa que atrofia la musculatura) llegeix algun llibre.

Tot va començar quan, atret per la formidable maquinària mercadotècnica congriada amb un caràcter més aviat voluble i influenciable pels màgics ressorts del consumisme que ens consumeix, vaig decidir acostar-me a una llibreria (no sense certes precaucions profilàctiques) i fer-me amb la ja aclamada novel·la Jo Confesso del Jaume Cabré. En endinsar-me en la lectura ja vaig detectar sagaçment que estava destinada sense cap mena de dubte en catapultar el nostre escriptor davant del Rei de Suècia, contravenint aquell adagi popular que diu que amb Frederic Mistral es va tancar l’aixeta de premis Nobel per a llengües no estatals. Ho veurem; n’estic molt segur ja que, de no ser així, dubto molt que als hipermercats Esclat haguessin gosat exhibir-ne tota una immensa pila just el dia del seu llançament mundial, just al costat dels cedés de Macedònia i de la sèrie Platinum de Playstation3.

Aquell mateix dia de la infausta adquisició, Jaume Cabré corria per tots els magazines matinals de la ràdio, pels telenotícies i fins i tot pel 3/24. La roda de premsa de presentació des de l’Ateneu Barcelonès era retransmesa per Twytter! Aquest espai singular no vivia tanta notorietat des que Borralleres i els xinos hi escorxaven tortugues per exportar-les a través de la Ruta de la Seda. He de confessar que la força mediàtica de l’esdeveniment em va fer recuperar molta de la fe perduda en el possibilitat hegemònica de la cultura catalana. El somni de l’Imperi…

I anava llegint fins que a la pàgina 358 em vaig trobar això:

IMG_20110906_170845

Quan vaig mig deduir pel context que devíem estar parlant del lingüista romanès Eugeniu Coşeriu, monstre ordenador dels divertits postul·lats de l’estructuralisme, em va venir al cap que, humilment, els meus coneixements de transcripció m’impedien veure una representació fidedigna d’algun so eslau desconegut. No podia ser que en la topada entre els dos titans: el megalingüista i els nostre homenot, auspiciada per un desplegament editorial sense precedents per propulsar cap al Nobel La Gran Novel·la sobre Europa i Sobre Totes Les Coses, el desenvolupament de la qual havia costat 8 llargs anys d’ardu treball a l’autor i d’impacient espera als lectors, s’hi hagués infiltrat una petita i apressada relliscada en forma de desídia tipogràfica per no voler escriure Coseriu com s’ha fet sempre en no tenir a mà el símbol de la Ş (trencada) o Ș (amb coma, més pròpia del romanès).

Que en les següents pàgines es continués repetint la espectacular grafia Co eriu em va fer pensar, però, en que tot plegat era un hàbil i divertit joc de l’escriptor en la línia de La disparition de Georges Perec lipogramant la Ş en comptes de la E. Em vaig sentir momentàniament reconfortat per una teoria tan avantguardista i atractiva alhora. Tota una altra dimensió textual se m’obria davant dels ulls. Malgrat tot, quan vaig veure la dramatis personae que gentilment s’inclou en l’epíleg del llibre ja em vaig adonar que alguna cosa no quadrava, que n’estava passant alguna, i de molt grossa:

IMG_20110907_105229

Esglaiat, vaig decidir que això no podia quedar així. No podia ser que la pèrfida Indústria Editorial s’atrevís a usar la Literatura per colar-nos els seus miserables missatges subliminars o es comuniquessin encriptadament amb els poders fàctics que dominen el llòbrec submón de l’Alta Cultura. Calia denunciar-ho. Fer-ho públic. Esbombar-ho als quatre vents. Que tothom fos conscient de la infàmia i compartís la meva santa i justa indignació, tot i que signifiqués posar en perill la meva vida. No sóc un heroi, però tampoc un covard.

I ho vaig fer, ho vaig dir en el mitjà actual de més influència; capaç de mobilitzar societats senceres, influir en les idees de mig món, crear llibertat on abans sols hi havia esclavatge i submissió. Vaig escriure un tuyt. Molt punyent, sota el hashtag #JoConfesso perquè arribés a més gent, a tothom.

I ara estic aquí, esperant la meva hora i acabant de llegir el llibre, que m’està agradant.

2 comentaris:

  1. És curiós, en la meva lectura de 'Jo confesso' vaig fer el mateix procés: advertir la incoherència de "Coeriu" del 'Dramatis Personae' i la de "Co eriu" de la pàgina 358 (no hi apareix abans?).

    He de notar que el nom de la pàgina 155 hi surt ben escrit...

    El llibre també m'està agradant, tot i que n'he llegit de millors. D'altres autors, és clar.

    ResponElimina
  2. Hola Sr. Sobrer,

    Jo no l'he detectat abans de la pàgina 358 i no el sé veure a la 155. També és cert que encabat hi surt cinc o sis vegades ben transcrit. Segur que en edicions psoteriors ja està rectificat. Tampoc ho anirem a comprovar, no?

    Ara que ho diu, crec que jo també he llegit llibres millors.

    Rebi una cordial salutació.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails
S'ha produït un error en aquest gadget