S’han dit moltes bajanades sobre la llum de l’Atlàntic: fora del Camp tot, llum inclosa, és excessiu. La nostra ànima hi és feta a mida, una rata indòmita i resistent a tota plaga, que s’esmuny per qualsevol forat; quan se n’allunya i es troba sola s’ofega en cants d’enyor i corrandes d’exili però quan es repatria només es realitza en el cop de colze al congènere.
Tot això compartia amb al meu company E. (en respectarem l’anonimat perquè aquí s’hi diran coses molt grosses i no és qüestió d’emmerdar innocents, ara que, de fet, E. no vindria a ser un personatge innocent, però això és una història per un altre dia) mentre avaluàvem les virtuts innegables d’un Baboso del Hierro en una terrasseta del Puertito de Güímar. E., que és guanche (m’han explicat que són com els nostres juantxis però encara més antics, més atàvics), va tenir la poca delicadesa d’interrompre la meva exposició: “Però vosaltres, els espanyols...” ¡Nosaltres, els espanyols! ¡Anatema! I quan ja em disposava a desplegar l’habitual discurset sobre la nació mil·lenària, E. em va tornar a replicar: “No, si tot això ja ho sé. Aquí som molt conscients de qui és colònia i qui és metròpoli; tampoc fa tant érem com Cuba o el Sàhara. Territoris d’ultramar. És tan geogràficament obvi que això no és Espanya... però vosaltres, els espanyols...” Si em punxen no em treuen sang. ¿Què li dic ara a aquest home? Doncs res. A callar i a pensar: ¿Quanta Espanya som? I a resseguir les moltes persones i empreses catalanes que han fet camí i fortuna en aquestes o altres illes encara més llunyanes, sota pavelló espanyol. Empremtes en topònims, en noms de carrers, fantasmes quatribarrats que corren pel món com pollastres decapitats. Situar-se en l’ordre còsmic tan familiar que se superposa al tròpic i als alisis. Militars, comerciants i científics de presència constant i duradora en el mar i el cel de Guimerà. Aquesta illa és nostra perquè la vam colonitzar nosaltres. I el veritable esforç és no veure la nostra ànima-rata com s’estén i triomfa per l’eximperi. Perquè de les dues Espanyes la que ens gelarà el cor és l’Espanya catalana. L’autèntica, l’amagada; de tots els nostres invents el més grandiós i el que més vergonyosament hem deixat escapar a les primeres atzagaiades. Una gran idea que se’ns ha desfet com un bolado: havíem fet de la necessitat, virtut. I ara se’ns escola entre els dits. És mentida que el relat nacional sigui la derrota: és la renúncia.
Potser la llum de l’Atlàntic és excessiva, ufana i grandiloqüent, però posa cada cosa al seu lloc. Crec que amb això, de moment i per començar, ja n’hi hauria d’haver prou per pujar al carro dels vencedors.
Article publicat a delCamp.cat el 21 de novembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada