L’home que xiuxiuejava a les cabres

 

Hi ha el tema de les cabres. Secularment, l’Any Nou començava a l’illa dels guanches no pas amb el solstici d’hivern tal com el fem començar nosaltres sinó amb el d’estiu. I cada matí de Sant Joan, per celebrar-ho, els pastors baixaven els ramats de les valls a les platges de sorra negra per fer que les cabres es banyessin al mar, tot i no agradar-los massa la immersió forçosa. El baño de las cabras és una tradició que sembla ser que perviu. Segons interpretacions modernes, la finalitat última d’aquest ritual de purificació era potenciar la fertilitat del bestiar i d’aquesta manera conservar intacta la raça autòctona. Però tothom amb dos dits de seny i la pertinent ració de ciència infusa veu que es tracta un acte d’amor i reverència, un homenatge a l’animal sagrat i veritable mestressa d’aquests paratges. La cabra nacional ha esdevingut un tresor genètic no contaminat per la brucel·losi (la temible febre de malta) que va infectar tots els ramats europeus i en va condemnar la llet per sempre més a la castració bacteriològica de la pasteurització. Els formatges de llet de cabra canaris són els únics de la UE que estan oficialment exempts de patir aquest trauma que pot convertir una menja en un tros de suro.

Com resa la saviesa popular, té collons la vaca: ara, gràcies a aquest ben merescut privilegi de l’exempció, l’orgullosa cabra canària, tossuda com una mula, s’ha entestat en què la seva llet guanyi any sí, any també, el World Cheese Award, plantejant la paradoxa que en un país que intenta mantenir el monocultiu del turisme colonial amb un 30% d’atur, la indústria més exportable i prestigiosa internacionalment tingui asseguda al capdamunt del consell d’administració una cabra. La mateixa cabra que pasturava tranquil·lament per aquí fa cent i dos-cents i quatre-cents i vuit-cents anys.

I tenen encara més mèrit perquè malgrat que els seus co-habitants humans continuen amb la dèria universal dels Riojas i Riberas, les primitives i constants cabres nacionals han decidit tirar pel dret i garantir la pervivència de varietats de raïm prefil·loxèriques genuïnes i idiosincràtiques. A saber: Listán, Gual, Vijariego, Verdello, Malvasía, Baboso, Marmajuelo, Tintilla, Negramoll. I, vés per on, l’escassa producció vitivinícola de les nostres amigues les cabres es ven gairebé tota a l’estranger.

N’hi haurà que diran que les cabres són agrestes, antipàtiques i displicents. Altres les titllaran d’autàrquiques, proteccionistes i carlines. O nacionalistes! I potser s’hauran de barallar amb les cabres ibèriques i es faran una mica de pupa i vés a saber qui en sortirà més ben parat. Però ara, quan van maldades, seran les que treuran les castanyes del foc. Perquè ja se sap que la cabra rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

 

Article publicat a delCamp.cat el 18 de gener de 2012

Literatura

 

“Heyst was not conscious of either friends or of enemies. It was the very
essence of his life to be a solitary achievement, accomplished not by
hermit-like withdrawal with its silence and immobility, but by a system
of restless wandering, by the detachment of an impermanent dweller
amongst changing scenes. In this scheme he had perceived the means of
passing through life without suffering and almost without a single care
in the world -invulnerable because elusive.”

Joseph Conrad, Victory: an island tale

 

Això és el millor que he llegit en un llibre. I puc perdre hores incomptables en viatjar d’una paraula a una altra, assaborint-les; mirant de no aturar-me mai en cap.

Els sis dies de Humboldt

 

“Sovint, als vespres, mentre navegàvem pel Rin, l’interrogava...”

Alexander von Humboldt

 

Tot devia començar aquí, fa uns dos-cents anys. Bé, potser uns quants més: al temps heroic d’aquells alemanys romàntics i il·lustrats, imbuïts de revolució i grandesa, que un dia van decidir de tornar-nos Europa als que l’havíem parit i abandonat posteriorment als peus de la barbàrie. Desmesurats, perillosos, dèspotes. Sense gota d’ironia. Però generosos. Goethe, Schiller, Hölderlin. I el berlinès Humboldt amb vint i pocs anys lliscant pel Rin cap a Rotterdam, amb París bullint a l’esquerra i amb Londres entre boires (que ara ja no sembla cap tòpic) a l’horitzó. Allò tan famós del Directori. Fantasiejava amb paratges llunyans i exòtics; amb els Mars del Sud, amb les Amèriques. Impossibles històries naturals. Milers de pedres i muntanyes per mesurar i milions de plantes i flors per positivar. Per cada Orinoco pel que preguntava, neguitós, Georg Forster, mentor, li responia amb un Amazones. Darrera de cada meravella n’hi havia una de més gran. I abans de totes una porta entre la vella Europa i tot un món per explorar: aquell màgic cim perdut enmig de l’Atlàntic que Forster li descrivia amb tan detallada admiració.

Anys més tard, el gran viatge fundacional d’Alexander von Humboldt i Aimé Bonpland, el seu inseparable company francès, els va dur a Tenerife. Una estada frenètica de sis dies que els serviren d’avantsala als prodigis naturals que més tard els destarotarien. Sis dies que sempre han quedat enfosquits al Kosmos, l’obra magna i oficial que recull totes les observacions fetes pel naturalista en els seus periples, però que ara s’il·luminen arran de la recent descoberta d’un dels Tagebüche (quaderns de viatge) que Humboldt va omplir de notes a l’illa. Els n’ofereixo uns deliciosos extractes:

Dia 1: “El matí del dinou de juny de 1799 hem atracat a la rada de Santa Cruz. Bonpland em mira d’una manera estranya: entre complagut i astorat pel meu entusiasme. Li he hagut d’explicar que des que era ben jove he somiat en trepitjar aquesta illa i que el meu desig encara va créixer més després del meu viatge amb Georg Forster, que deia que el temps que havia passat a Tenerife li havia resultat tan encantador com la seva estada tahitiana. Hem de catalogar moltes espècies.”

Dia 2: “Forster em va escriure cartes. D’una li vaig prometre no obrir-la fins que no ens ensenyoríssim del pic; amb una altra hem contactat col·legues seus a la Societat [il·legible] que ens han facilitat mitjans i guies aborígens per afrontar l’ascensió. Segons Bonpland, la gent d’aquí, guanches l’origen dels quals es perd en la nit dels temps, no puja al volcà: és un esforç imponent per una recompensa nul·la. No entenen la nostra dèria. Demà anirem d’excursió!”

Dia 3: “Un sol camí du al volcà. És el que van seguir mossèn Feuillée, Borda, M. Labillardière, Barrow i tants d’altres que no s’han pogut estar massa temps a l’illa. (...) el país és tan abrupte que s’han de seguir els guies per força; per tot arreu no es veu res que no hagin vist els altres viatgers. (...) A la vall de l’Orotava visitem, com ens va dir Forster, el Drago mil·lenari. Fa basarda pensar que aquest arbre tan majestuós ja era aquí en temps d’Aristòtil. Bonpland, com a botànic, ha quedat impressionat amb la magnitud de la soca. L’ha estat mesurant amb delit tot el matí. Jo he mesurat la posició solar amb el sextant Ramsden, al peu de la muntanya. (...) Al vespre ja érem al refugi i demà a l’alba farem el cim.”

Dia 4: “Després d’esmorzar els excel·lents fruits d’aquesta terra estranya, Bonpland i jo, tots dos sols, hem assolit el pic del Teide, com en diuen els guanches en la seva llengua primitiva. Ens han fet entendre que no ens esperarien, que tenien horts i ramats per atendre o alguna cosa per l’estil. Posseïts per l’entusiasme de les meravelles promeses, però, no n’hem fet cabal i els hem despatxat amb quatre peces de plata i un somriure beatífic. (...) Quan el sol ha despuntat per la banda de llevant se’ns ha desplegat sota els peus una visió extraordinària: un mar de núvols per aquí, unes illes amollades capritxosament per allà, la costa de l’Àfrica encara més enllà i l’oceà que tot ho envolta. I als camps i a les viles, amb prou feines apreciables, aquells homenets menuts feinejant absorts com formiguetes, d’esquena a tot aquest espectacle que la Natura els brinda des de temps immemorials. (...) Colze a colze amb l’amic Aimé, l’albada ha estat un instant emocionant i irrepetible. (...) Hem estat la resta de dia estudiant i mesurant roques i plantes; a l’hora de sopar Bonpland ha obert una ampolla de xampany que havia portat per a l’ocasió i jo he obert la carta de Forster. Quina ha estat la nostra sorpresa quan ens adonem que el bo del Georg no havia estat mai a Tenerife, sinó que s’havia confós amb l’illa de Madeira! Hahaha, encara riem ara! (...) Entre el xampany, els riures, i que se’ns ha fet tard hem acordat amb Bonpland de fer una nit més de bivac; fa fred i, molt assenyadament, també hem dit de compartir la calor dels cossos.”

Dia 5: “Ens hem llevat harmoniosos i amb els esperits reconstituïts; estem preparats per afrontar la travessia. Després de baixar del volcà, hem fet un volt pels paisatges inhòspits del sud de l’illa per prendre més notes sobre el terreny. Però ens n’hem desdit ràpid: no en teníem gaire ganes. (...) fins i tot ens hem capbussat (despullats per no tacar-nos les levites de salnitre) vora els penya-segats gegants! Encabat, després de dinar, hem reprès la marxa cap al nord.”

Dia 6: “Hem embarcat rumb a l’oest. Crec que aquí he trobat la resposta definitiva a un dilema que sempre m’havia inquietat: ¿perquè l’aire humit de la mar està sempre més fresc que l’aire sec de la terra? També crec que aquí a Tenerife he passat els dies més plens de deliciosa joia i gaudi de la meva vida, els moments més plaents. (...) La meva imaginació romandrà per molts anys encara massa encesa per reconstruir una imatge de conjunt que no sigui incompleta, i que permeti a altres compartir una part de l’alegria que aquesta gran i tan dolça i suau naturalesa ens reserva. (...) Hem deixat enrere tots aquests indígenes, indiferents, atribolats amb la festa del solstici d’estiu, que els colons d’aquí en diuen de Sant Joan.”

I així va començar la nostra modernitat. Així els amics alemanys i francesos van conquerir la terra. Dispensin que m’hagi estès tant: calia que tinguessin clar amb qui ens les havem.

 

Article publicat a delCamp.cat el 21 de desembre de 2011

Exili al carrer Major

 Companys, això s’acaba. I no us sorprendrà si us dic que, quan el vaixell s’enfonsi, qui estigui sobre la coberta tindrà més opcions de sobreviure que no pas les rates que campin per la bodega. Hi ha dues mesures profilàctiques bàsiques que es poden adoptar. La primera i més important és procurar-nos una mort digna i un cadàver exquisit, que només faltaria que féssim el ridícul quan ens cantin les absoltes. Una bona mortalla, que parlant pla vol dir un somriure ben planxat i no perdre ni l’elegància ni la serenitat fins que ens arribi l’hora. La segona, si volem tenir alguna opció de renéixer de les cendres, és empaquetar-les curosament i fotre’ls-hi una puntada que les enviï ben lluny. Això vol dir que n’hi haurà d’haver uns quants que se sacrifiquin, armin una arqueta de Noè i que s’exiliïn. N’hi ha que ja fa temps, i no per cap sentit especial de previsió sinó per la pura inèrcia de les coses, vivim el nostre particular desterro verdaguerià. Som aquells fantasmes de les quatre barres dels que parlàvem l’altre dia: això de la fuga de cervells és un eufemisme per no dir fuga d’ectoplasmes, que és el veritable fenomen paranormal que xucla la sang pàtria. La pàtria zombi.

I malgrat tot, a vegades n’hi ha que suporten la maltempsada. Són comunitats sòlides, encara que potser no ho aparentin, i de relacions ben teixides. Illes, sovint. E., el guanche, per exemple, tot i les penúries que han passat les Canàries preturístiques, només ha sortit de Tenerife tres cops: per treballar sota els vessants nevats d’Annaba, a Algèria, on va fer quatre quartos amb els que es va casar i va poder fer un viatge de noces a Sitges (on diu que hi va anar per veure homosexuals) i a Salou (per veure manyos). L’altre cop no es pot explicar, però es diu que va arribar amb uns amics a la costa alacantina i encara riu ara perquè ells, els valencians, els titllaven de moros. Però la gent d’aquí sap d’on ve i què és. Com a la Nova Orleans de Tremé, aquesta gran sèrie on a la superfície no hi passa res perquè la destrucció física del Katrina és infinitament més lleu que la destrucció de les cadenes de transmissió de les tradicions seculars i la tensió moral que genera la temptació de l’exili.

Per a nosaltres no és res nou. Sense adonar-nos-en i jugant jugant, que és com s’aprenen de debò les coses, tenim un màster de la polla en exilis: la meitat del país són exiliats físics i l’altra meitat exiliats mentals. És més, hi ha molta carn repatriada i heretada per via seminal que encara espera que torni l’esperit que se’ls va exiliar entre l’any 36 i l’any 39. I els exilis, i a fe de déu que sé del pa que s’hi dóna, sempre són concèntrics. Hi ha una fase originària on alguna cosa es trenca; una crisi de confiança amb l’entorn que, com una infidelitat conjugal, arrasa amb tot. És quan l’individu se separa de la seva tradició, la família es vaporitza i poc a poc se li van fonent els hipervincles. A partir d’aquí ja poc importa quedar-se o anar-se’n, viure cinquanta anys en un lloc o vagar pel món tota la vida. 

Article publicat a delCamp.cat el 5 de desembre de 2011

Morir al núvol

Pels volts de l’any de nostre senyor de 484 va néixer a Ciarraighe Luachra, al sud-oest de l’illa d’Irlanda, l’inventor del cloud computing. L’Església, sempre amatent al darrer crit tecnològic, va saber apreciar a l’instant la vàlua del personatge i li va conferir pels segles dels segles el títol de Sant Bréanainn de Conflert; Sant Brendan pels amics i coneguts no gaèlics.

Sant Brandà emprengué una imramm (una odissea cèltica) de set anys per l’Atlàntic, com es relata a la Navigatio Sancti Brendani Abatis i, entre d’altres gestes menors com el descobriment europeu de la futura Amèrica, es conta que, volent dir missa per als seus monjos en terra ferma i perdut com estava enmig de la mar, va trobar una misteriosa illa que apareixia i desapareixia d’entre les aigües per celebrar-hi l’eucaristia. Hi ha alguns gravats que vinculen la proesa amb el relat bíblic de Jonàs i representen el moment sobre un peix gegantí. Amb l’eclosió de la cartografia medieval, però, l’illa de Sant Brandà comença a ser situada en certs punts de l’ignot llindar de l’abisme atlàntic. Cresques, per exemple, la dibuixa a l’Atles Català propera a la Irlanda nadiua del sant. Més tard ja es delimita més entre les Açores, Madeira i les Canàries fins al punt que en un repartiment del segle XV entre Castella i Portugal s’especifica que l’illa de San Borondón, encara que no l’hagi trobada ningú, és la vuitena illa canària. Em sembla tan extraordinari que li comento a E., el guanche, amb un mig somriure imbècil sota el bigoti, si tot això que els surt a la superfície vora El Hierro no serà finalment l’aparició definitiva de la fèrtil i màgica illa dels benaurats. No li fa massa gràcia; em diu que San Borondón no és cap llegenda, que es troba exactament entre La Palma, La Gomera i El Hierro, que es veu en unes condicions determinades de marea i que aquí es relaciona amb les cícliques aparicions del Pavo Canario, criatura mitològica i evanescent, on destacats autors hi ha vist l’origen de l’avui tan popular tradició del Thanksgiving Day i d’altres una clara inspiració per Lost, l’obra magna de Jota Jota Abrams.

Però, al marge d’una ciència tan voluble com la geografia, el que realment em meravella de Sant Brandà és que era un veritable emprenedor, un visionari. Mentre nosaltres, fills de la més estricta Matèria, hem emmagatzemat a l’eteri núvol binari cada cop més fraccions de la nostra existència profana (els estalvis, el correu, la feina, els amics, les passions confessades i les inconfessables) sense que ens amoïni gaire la delicada fragilitat dels discos durs virtuals, Borondón va fer emergir un núvol palpable del no res per erigir-hi la seva preuada fe. I en acabar el va tornar a desar sota l’aigua per a usos futurs. Un puto geni. I una data, el setze de maig, per honorar a partir d'ara el sant patró de la nostra nova i flamant vida al núvol. Abans d’arribar a la pràctica mística del sant ens queda camí, però. Seguim-ne l'exemple. Primer, desfets tots els lligams materials mundans, serem lliures per fer navegar l’esperit pel món amb el núvol sota els peus, com si fóssim caragols i no ens pesés la closca. Encabat, podríem fer-nos fer un altre núvol per a tots plegats: una pàtria emergent i intermitent on aixoplugar-nos dels diversos exilis; com una Terra Promesa 2.0 que riu-te’n tu de la Diàspora. I, finalment, potser ens adonaríem que un sant irlandès (per tant probablement alcohòlic) fa mil cinc cents anys ja ens mostrava el full de ruta. I de que, ara ja sí, som immortals, què cony.

Article publicat a delCamp.cat el 28 de novembre de 2011
 

 

Nosaltres, els espanyols

 

S’han dit moltes bajanades sobre la llum de l’Atlàntic: fora del Camp tot, llum inclosa, és excessiu. La nostra ànima hi és feta a mida, una rata indòmita i resistent a tota plaga, que s’esmuny per qualsevol forat; quan se n’allunya i es troba sola s’ofega en cants d’enyor i corrandes d’exili però quan es repatria només es realitza en el cop de colze al congènere.

Tot això compartia amb al meu company E. (en respectarem l’anonimat perquè aquí s’hi diran coses molt grosses i no és qüestió d’emmerdar innocents, ara que, de fet, E. no vindria a ser un personatge innocent, però això és una història per un altre dia) mentre avaluàvem les virtuts innegables d’un Baboso del Hierro en una terrasseta del Puertito de Güímar. E., que és guanche (m’han explicat que són com els nostres juantxis però encara més antics, més atàvics), va tenir la poca delicadesa d’interrompre la meva exposició: “Però vosaltres, els espanyols...” ¡Nosaltres, els espanyols! ¡Anatema! I quan ja em disposava a desplegar l’habitual discurset sobre la nació mil·lenària, E. em va tornar a replicar: “No, si tot això ja ho sé. Aquí som molt conscients de qui és colònia i qui és metròpoli; tampoc fa tant érem com Cuba o el Sàhara. Territoris d’ultramar. És tan geogràficament obvi que això no és Espanya... però vosaltres, els espanyols...” Si em punxen no em treuen sang. ¿Què li dic ara a aquest home? Doncs res. A callar i a pensar: ¿Quanta Espanya som? I a resseguir les moltes persones i empreses catalanes que han fet camí i fortuna en aquestes o altres illes encara més llunyanes, sota pavelló espanyol. Empremtes en topònims, en noms de carrers, fantasmes quatribarrats que corren pel món com pollastres decapitats. Situar-se en l’ordre còsmic tan familiar que se superposa al tròpic i als alisis. Militars, comerciants i científics de presència constant i duradora en el mar i el cel de Guimerà. Aquesta illa és nostra perquè la vam colonitzar nosaltres. I el veritable esforç és no veure la nostra ànima-rata com s’estén i triomfa per l’eximperi. Perquè de les dues Espanyes la que ens gelarà el cor és l’Espanya catalana. L’autèntica, l’amagada; de tots els nostres invents el més grandiós i el que més vergonyosament hem deixat escapar a les primeres atzagaiades. Una gran idea que se’ns ha desfet com un bolado: havíem fet de la necessitat, virtut. I ara se’ns escola entre els dits. És mentida que el relat nacional sigui la derrota: és la renúncia.

Potser la llum de l’Atlàntic és excessiva, ufana i grandiloqüent, però posa cada cosa al seu lloc. Crec que amb això, de moment i per començar, ja n’hi hauria d’haver prou per pujar al carro dels vencedors.

Article publicat a delCamp.cat el 21 de novembre de 2011

L’eşcàndol Coşeriu

Sóc plenament conscient que en aquests instants la meva vida val molt poc. Tinc por. A vegades les coses passen perquè han de passar. Fatídiques coincidències que converteixen una existència tranquil·la en un malson de conseqüències imprevisibles. Crec que em vigilen: des d’ahir al vespre observo just davant de casa una furgoneta amb els vidres tenyits que no és habitual al barri. Fa dos dies que no surto perquè jo, que volen que els digui, no sóc un heroi. Sóc una persona normal que de tant en tant (tampoc no massa que atrofia la musculatura) llegeix algun llibre.

Tot va començar quan, atret per la formidable maquinària mercadotècnica congriada amb un caràcter més aviat voluble i influenciable pels màgics ressorts del consumisme que ens consumeix, vaig decidir acostar-me a una llibreria (no sense certes precaucions profilàctiques) i fer-me amb la ja aclamada novel·la Jo Confesso del Jaume Cabré. En endinsar-me en la lectura ja vaig detectar sagaçment que estava destinada sense cap mena de dubte en catapultar el nostre escriptor davant del Rei de Suècia, contravenint aquell adagi popular que diu que amb Frederic Mistral es va tancar l’aixeta de premis Nobel per a llengües no estatals. Ho veurem; n’estic molt segur ja que, de no ser així, dubto molt que als hipermercats Esclat haguessin gosat exhibir-ne tota una immensa pila just el dia del seu llançament mundial, just al costat dels cedés de Macedònia i de la sèrie Platinum de Playstation3.

Aquell mateix dia de la infausta adquisició, Jaume Cabré corria per tots els magazines matinals de la ràdio, pels telenotícies i fins i tot pel 3/24. La roda de premsa de presentació des de l’Ateneu Barcelonès era retransmesa per Twytter! Aquest espai singular no vivia tanta notorietat des que Borralleres i els xinos hi escorxaven tortugues per exportar-les a través de la Ruta de la Seda. He de confessar que la força mediàtica de l’esdeveniment em va fer recuperar molta de la fe perduda en el possibilitat hegemònica de la cultura catalana. El somni de l’Imperi…

I anava llegint fins que a la pàgina 358 em vaig trobar això:

Quan vaig mig deduir pel context que devíem estar parlant del lingüista romanès Eugeniu Coşeriu, monstre ordenador dels divertits postul·lats de l’estructuralisme, em va venir al cap que, humilment, els meus coneixements de transcripció m’impedien veure una representació fidedigna d’algun so eslau desconegut. No podia ser que en la topada entre els dos titans: el megalingüista i els nostre homenot, auspiciada per un desplegament editorial sense precedents per propulsar cap al Nobel La Gran Novel·la sobre Europa i Sobre Totes Les Coses, el desenvolupament de la qual havia costat 8 llargs anys d’ardu treball a l’autor i d’impacient espera als lectors, s’hi hagués infiltrat una petita i apressada relliscada en forma de desídia tipogràfica per no voler escriure Coseriu com s’ha fet sempre en no tenir a mà el símbol de la Ş (trencada) o Ș (amb coma, més pròpia del romanès).

Que en les següents pàgines es continués repetint la espectacular grafia Co eriu em va fer pensar, però, en que tot plegat era un hàbil i divertit joc de l’escriptor en la línia de La disparition de Georges Perec lipogramant la Ş en comptes de la E. Em vaig sentir momentàniament reconfortat per una teoria tan avantguardista i atractiva alhora. Tota una altra dimensió textual se m’obria davant dels ulls. Malgrat tot, quan vaig veure la dramatis personae que gentilment s’inclou en l’epíleg del llibre ja em vaig adonar que alguna cosa no quadrava, que n’estava passant alguna, i de molt grossa:

Esglaiat, vaig decidir que això no podia quedar així. No podia ser que la pèrfida Indústria Editorial s’atrevís a usar la Literatura per colar-nos els seus miserables missatges subliminars o es comuniquessin encriptadament amb els poders fàctics que dominen el llòbrec submón de l’Alta Cultura. Calia denunciar-ho. Fer-ho públic. Esbombar-ho als quatre vents. Que tothom fos conscient de la infàmia i compartís la meva santa i justa indignació, tot i que signifiqués posar en perill la meva vida. No sóc un heroi, però tampoc un covard.

I ho vaig fer, ho vaig dir en el mitjà actual de més influència; capaç de mobilitzar societats senceres, influir en les idees de mig món, crear llibertat on abans sols hi havia esclavatge i submissió. Vaig escriure un tuyt. Molt punyent, sota el hashtag #JoConfesso perquè arribés a més gent, a tothom.

I ara estic aquí, esperant la meva hora i acabant de llegir el llibre, que m’està agradant.