paisatge amb anxova (1)

en un moment de retirada massiva i en desbandada de la nació catalana; quan les trinxeres només serveixen per buscar-hi bolets i el govern es dedica als seus exercicis espirituals de botiflerisme, ens calen nous símbols d'afirmació col·lectius que ennobleixin les causes i ens curullin d'orgull patri: jo us proposo l'anxova. L'anxova és a Catalunya, diguem-ho ras i curt, el que el pernil a Espanya o el foie a França: una menja única que comença i acaba en sí mateixa, amb identitat, història i amb connotacions místiques i ancestrals. Ja sé que em direu que d'anxoves se'n fan a tot arreu però, malgrat el que deia el torracollons de Josep Pla, l'experiència sensorial de l'anxova catalana no té res a veure, per exemple, amb la fricció aspra, severa i eixuta d'una anxova del Cantàbric, on vas a parar! Com deien els antics, que en sabien tant de salaons com de batusses: si vis pacem, para bellum; usem les armes amb les que podem vèncer! Alcem contra l'invasor les nostres anxoves en salmorra o en oli o fins i tot sobre una torradeta de pa moreno amb mantega! I quan vagin maldades ja treurem al carrer les arengades...