29.9.08

la segona visita

diuen els entesos que es pot valorar amb justícia i equanimitat un restaurant únicament a partir de la segona visita. Per evitar enlluernaments excessius o maniobres capricioses de l'atzar. Jo hi estic d'acord a mitges: quan la impressió de la primera vegada és positiva (i sobretot quan quedes impactat per una proposta) és bo posar la pilota a terra, asserenar els ànims i deixar reposar els judicis fets de cop al bot. I corroborar-los o desmentir-los en una altra oportunitat. Però, quan surts d'un establiment amb posat de decepció o estafa, sobretot en restaurants de clares ambicions de grandesa que normalment no estan a l'abast de qui les proposa, hom s'ha d'esforçar per trobar aquell detall de qualitat que justifiqui tornar-hi. I normalment no el trobes. Un jugador de primera no pot fallar un penal: no es repeteix a no ser que tinguis un arbitre casolà. Vist amb fredor, la teoria es pot aplicar a qualsevol àmbit de la vida que ens requereixi un judici, és a dir, gairebé tots.
Una aplicació pràctica en restaurants de les nostres comarques (que és un eufemisme per no dir la província de Tarragona però vaja, el marc de referència és el mateix s'anomeni com s'anomeni): La Bresca de Cambrils o El Celler de l'Àspic de Falset , per exemple, són dos molt bons restaurants; el primer cop que hi vam anar vam sortir-ne encantats, però, per diverses raons, no van confirmar l'excel·lència en la segona visita perquè com diu l'adagi, el que compta no és arribar sinó mantenir-se. I l'exigència en el món de la restauració és sempre altíssima.
Per tot això, els establiments que superen la segona visita em mereixen la més sincera de les admiracions. I per tot això, l'àpat memorable de dissabte passat a Les Moles d'Ulldecona fa que pugui afirmar, amb molt poc marge d'error o de dubte, que és el millor restaurant de la demarcació de Tarragona (un altre eufemisme d'aquests de TV3). Encara recordàvem amb delit del menú de tast de l'any passat creacions magnífiques com el gelat de gamba, la patata brava amb sorbet de guiness, el cucurutxo de baldana, el caneló de cua de bou, el calamar amb sorra de platja, o l'all-i-pebre d'anguila, entre d'altres. I enguany s'han superat amb meravelles com l'ostró del delta amb crema de remolatxa i aire de fonoll, una combinació increïble de gustos i textura, el McMoles (a la foto), una divertidíssima recreació paròdica on l'hamburguesa de foie i cruixent pa de taronja es combina amb xarops de pebrots vermell i groc i una sorprenent cola de vi dolç. Fantàstiques també les versions de la clotxa de la Terra Alta o l'Esqueixada; prodigiós el bacallà amb peu de porc i brou de pernil ibèric. Admirable, també, la demostració de tècnica culinària en tractar l'excel·lent oli d'Ulldecona: en polvoró, en mousse o en crema. I així fins a encadenar setze plats que vessen creativitat, tècnica, coneixement i respecte pel producte local i la tradició. Tot un discurs estructurat i complementat amb un servei perfecte i atent en la mesura justa i un entorn més que agradable. Per posar una pega, la carta de vins és un pèl curta i eclèctica en excés i, si s'és de fora, potser una mica complicat de trobar (a la carretera de la Sènia, vora el castell d'Ulldecona). La degustació val 59 euros, una despesa ínfima en relació a les sensacions úniques que hi podeu experimentar; si passeu per la vora no deixeu d'acostar-vos-hi. I a esperar el nou menú...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts with Thumbnails
S'ha produït un error en aquest gadget