16.9.08

treballar cansa

els primers dies de vacances, aquells que el cos fa servir instintivament per refusar qualsevol activitat que s'assimili a les habituals, em retornen sempre a l'evidència anti-marxista (de Karl en aquest cas i sense que serveixi de precedent) de que no només la manca treball no aliena sinó que és l'estat més natural de la persona i el que t'obre la consciència a un grau d'enteniment superior.
És clar que hom s'ha de guanyar les garrofes, però d'aquí a la glorificació de l'esforç i a la jornada laboral de deu hores hi ha una distància considerable. Ara està de moda la idea que les generacions que pugen ja no s'esforcen però en realitat treballar per treballar no ho ha fet mai ningú; com a molt es treballa per inèrcia o mimetisme.
Hi ha una cultura nascuda en el comunisme contracultural de postguerra (és a dir, el que vivia a les catacumbes del capitalisme i no el que comptava amb el suport dels poders fàctics soviètics) que va desenvolupar tota una poètica de dignificació de l'esforç i del treball. Era honesta: provenia de l'ànima de la gent treballadora, que no mísera, secularment dedicada a treballar sense preguntar-se massa més coses. Pavese, és clar, ho diu millor:
Ma quell'uomo lavora. Il ragazzo lo guarda,
esitando al pensiero che un uomo lavori
sulla estrada, seduto come fanno i pezzenti.
E anche gli altri che passano, paiono assorti
a finire qualcosa e nessuno si guarda
alle spalle o dinanzi, lungo tutta la strada.
(Però aquell home treballa. El noi se'l mira,
perplex pel fet que un home treballi
al carrer, encorbat com si fos un perdut.
I també els altres que passen, semblen enduts
a acabar alguna cosa, i ningú no mira
rera seu o endavant, tot al llarg del carrer.)
Aquí, aquesta mentalitat ha predominat en l'intel·lectualitat nostrada durant mig segle XX, i suposo que aquesta sublimació del treball deu venir de per aquí. Jo he estat molts anys pensant que la vida no era de color de rosa perquè no m'hi esforçava prou, però quan m'hi he matat una mica més tampoc no ha canviat massa res gaire. Més talent i menys retòrica barata, que el cop de ronyó sempre s'és a temps de donar-lo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts with Thumbnails