8.9.08

metal gear solid IV: he vist l'horror?

Ja està fet. Després de quatre entregues, de diversos spin offs, de passar per cinc plataformes d'entreteniment, de més de vint anys d'història i d'haver creat fins i tot una base de dades per desllorigar tots els entramats narratius de la saga; s'han acabat les aventures de Solid Snake (de ben segur que caurà alguna seqüela, de manera que la prudència aconsella de no finiquitar la saga) amb un final granguinyolesc de gairebé una hora de durada cinemàtica que, pels que no esteu avesats al llenguatge del videojoc, és una barbaritat que només l'excepcionalitat de l'ocasió permet aguantar.
Aquesta entrega, Guns of the Patriots, comptava amb el crèdit guanyat a pols pels dos primers episodis per Playstation i, sobretot, amb l'herència d'un videojoc que em va fer tornar a jugar amb maquinetes després de quinze anys: Metal Gear Solid III. Snake Eater. Un joc que consolidava la maduresa d'un nou llenguatge narratiu usant temes clàssics de la cultura universal.
Perquè Snake Eater tenia una virtut que no ha tingut cap altre episodi i molt pocs videojocs: era, i és, narrativament competent. Estava estructurat amb mestria en un magnífic pròleg, un plantejament brillant, un desenvolupament original i un final apoteòsic. A més a més, comptava amb personatges èpics i desmesurats que no queien en cap moment ni en el ridícul ni en la inverosimilitud que a vegades són tan propis de la cultura popular japonesa, a banda de mostrar (això ha estat una constant en la sèrie) un apartat tècnic impecable que aconseguia, amb un hardware avui obsolet com és la Playstation 2, fer viure tota una jungla (una taiga soviètica, de fet). L'al·legoria del viatge iniciàtic que emprèn el protagonista no és altra que la descrita per Joseph Conrad a El cor de les tenebres i recreada més tard per Coppola a Apocalypse Now!, cims no superats de la narrativa contemporània que troben en Snake Eater una fantàstica rèplica en un nou llenguatge interactiu, destinat a esdevenir el mitjà d'oci predominant en un futur no gaire llunyà (i aquí em permetreu un incís: fixeu-vos en el volum de negoci de les productores de cinema i les de videojocs. L'evolució de les dues indústries no deixa lloc al dubte.) A Snake Eater el Coronel Kurtz de Conrad i Coppola trobava la seva imatge en The Boss, un soldat veterà que havia superat místicament les cadenes de comandament i havia entès el sentit real de la guerra, de l'horror (com repetia Marlon Brando a Martin Sheen, el seu assassí). Així, The Boss espera la seva mort de mans de Naked Snake en un final tan o més memorable que el de Apocalypse Now!
Amb aquest precedent inigualable, era doncs difícil que Guns of the Patriots pogués deixar la mateixa empremta. Hideo Kojima, el creador dels Metal Gears, n'era conscient i crec que, davant la dificultat, ha optat pel camí fàcil: fer soroll. Una història enrevessada, amb trames culebronesques o absurdes, amb un sentit de l'humor tronat, uns personatges rídiculs i amb molt poc suc, uns arxienemics amb un patetisme incomprensible i tòpic (quina gran diferència aquesta unitat Beauty & the Beast amb els Cobra d'Snake Eater!), una voluntat equilibrista de fer lligar tots els fils encara que no vingui a tomb i, sobretot, un final inacabable digne de les pel·lícules de terror on el monstre no l'acaben de matar mai. Un desficaci monumental.
Malgrat l'extraordinari apartat tècnic, una gran ocasió perduda i un pas enrere en la recent història del videojoc. Però bé, també diuen que Mamma Mia: El Musical és una fita en la història del teatre català... To be continued...


2 comentaris:

  1. Benvingut, t'aniré llegint i et poso a l'agregador de blocs "Gent del Camp", Tarragonès, no?
    Jo per la meva banda m'he retirat a hivernar com un ós, ja veurem si em desperto pel bon temps...

    ResponElimina
  2. home, a Tarragona hi treballo, però ara visc a Vilafortuny. Em tira més el Baix Camp...

    vinga, a acumular energies per ressorgir a la primavera...

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails