20.9.08

Vicky Cristina Jaume Roures

francament, ignoro per complet de quina corda política és; si tira a la dreta, a l'esquerra o al centre; si és nacionalista o no o si s'estima més els naps o les cols. Però és l'any de Jaume Roures i la seva Mediapro. He de confessar la meva creixent admiració per un personatge que encadena èxits esclatants un rere l'altre: primer va ser La Sexta, un projecte televisiu que tot i comptar amb connivències evidents a la Moncloa, ha sorprès a la pròpia empresa. Després va venir Público, que malgrat sortir a la llum en un cicle de baixada de la premsa escrita, aguanta el tipus dignament i és, tot i no combregar amb la línia editorial, un diari modern i ambiciós. Avui ha insinuat un altre triomf brutal en la guerra del futbol televisat contra un gegant com Sogecable i acumula drets d'emissió de la majoria dels grans esdeveniments esportius, l'últim reducte d'audiència massiva que queda en el mitjà. I tot això, fet des del país, amb gent del país, i sense renegar en cap moment del caràcter emprenedor català. En definitiva, que totes li ponen i es postul·la, si encara existeix el premi, com a màxim candidat a català de l'any.
I la cirereta del pastís és, evidentment, Vicky Cristina Barcelona, una pel·lícula que en la filmografia de Woody Allen és segurament de les més fluixetes (la veritat és que és una rucadeta a estones insuportable de tonta i infantil, impròpia de l'autor de Crimes and Misdemeanors o Annie Hall) però que en la Història del Cinema català és una autèntica fita: per la producció impecable de Roures i per ser el millor publirreportatge de Barcelona i Catalunya que s'ha fet mai. Només per això, que no és poc i que de ben segur farà conèixer el país i recuperar una mica del prestigi internacional que perdem a cada bugada, ja s'hauria d'agrair in aeternum a Allen i a Roures haver tirat endavant aquesta pel·lícula.
Però fins i tot més important que la projecció exterior, és la gran promoció interior i el xute d'autoestima que suposa el film: avui en una sala de cinema a rebentar, com a tots els cinemes del país, un senyor de Nova York ha explicat a uns quants catalans, en català, coses de sí mateixos que la majoria ni sabien, o no volien saber.
Ah, i diguin el que diguin porái, la Johansson continua estant boníssima.

2 comentaris:

  1. En Jaume Roures és trotskysta. Bé, si més no així és com ell es defineix!

    Un altre milionari trotskysta. Coses de Catalunya!

    ResponElimina
  2. bé, no sé ben bé si ser trotskista és bo o dolent (jo ho veig com els que tenen pòsters del Che o de John Lennon o de Puig Antich, mites forjats en finals tràgics més que en vides exemplars, per a "románticos trasnochados" que deia aquell). Però bé, Roures fa més pel país que el tripartit, per exemple.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails